CatalunyaPortada

Enric Company: L’etapa Saura

icvAmb la substitució de Joan Saura a la presidència d’Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) en l’assemblea del passat cap de setmana, culmina el relleu de la generació que va dirigir la transformació del PSUC en una altra cosa després de la implosió en 1981 del partit dels comunistes catalans i l’etapa de confusió que va seguir. El grup de joves que el 1986 impulsava i sostenia el lideratge de Rafael Ribó ha coronat la tasca de reconvertir el gruix del PSUC a la formació roig i verda que, amb alts i baixos, s’ha mantingut entre el 7% i el 9% dels vots en les eleccions autonòmiques i ha aconseguit mantenir la seva representació a les Corts.

Encapçalat per Saura, el grup en el qual entre altres estaven Jaume Bosch, Jordi Guillot, Eulàlia Vintró, Francesc Baltasar i Lluís Tejedor va dur a terme una doble operació, difícil i complicada: consistia en, d’una banda, elaborar un relat ideològic i polític que constituís una evolució lògica i creïble de l’eurocomunisme dels últims anys del PSUC, l’ecosocialisme. D’altra banda, en garantir un cos material a aquesta aposta amb base en la tradició política del PSUC, en oberta competència amb els prosoviètics del PCC i el PSC de Raimon Obiols per aconseguir-la. Saura i els seus companys van rebutjar la potent opa d’absorció llançada pel PSC i, al mateix temps, van aconseguir que el PCC quedés reduït a un grup extraparlamentari.

En un dels molts avatars que aquesta pugna registrar es va produir la ruptura amb el PCE i amb Esquerra Unida de Julio Anguita, de manera que es va establir un tipus de relació entre partits catalans i els seus homòlegs de la resta d’Espanya que a la fi ha resultat ser bastant funcional, consistent en la lliure associació per a fins concrets sense dependència orgànica de cap tipus. Tant en l’àmbit estrictament català com en l’espanyol, la consolidació d’ICV durant l’etapa de Saura consagra la tossuda persistència d’una gran diversitat política i organitzativa en l’àmbit de l’esquerra.

A Saura li va correspondre el 2003 l’honor de signar el pacte amb el PSC i Esquerra Republicana (ERC) que va portar a aquest plural conjunt de les esquerres al Govern de la Generalitat per primera vegada des de 1980. Després li va tocar codirigir la coalició juntament amb Pasqual Maragall i Josep-Lluís Carod en el que va resultar ser una tasca superior a les forces dels tres interlocutors. Ni Maragall controlava prou al PSC, ni ell ni José Montilla podien respondre pel PSOE de Rodríguez ZapateroCarod no podia decidir, de cap manera, per l’Esquerra de Joan Puigcercós. Ni, per descomptat, Saura podia dirigir la coalició tripartida des de la posició minoritària que li havien donat els electors.

Aquest és un dels aspectes dels set anys de Govern conjunt de les esquerres catalanes sobre els quals els tres partits hauran de reflexionar, i aportar solucions, si volen governar de nou el país: una coalició necessita una adreça potent i efectiva i sense ella és inevitable que les derives partidistes danyin al conjunt. Tal com estan les coses, és il·lusori pensar que perquè governi l’esquerra hi ha una altra possibilitat a la coalició.

La ICV de la que assumeixen ara la direcció Joan Herrera i Dolors Camats afronta entre d’altres el repte de mantenir-se com partit de referència per a les lluites populars en una societat en la qual les classes no són com eren. Com hereus de la tradició de lluita del PSUC, els dirigents d’ICV aspiren a continuar-la. Però res està garantit i aquí estan per demostrar uns moviments socials que no necessiten dels partits per llançar lluites altament expressives del malestar provocat per les crisis financera i econòmica. O per expressar l’angoixa nacional en què es troba immers el catalanisme des del fracàs de la revisió de l’estatut d’autonomia.

I si ja no hi ha partits de classe perquè les classes ja no són el que van ser ni, sobretot, com van ser, tampoc hi ha partits només per federalistes o independentistes. La coexistència dins d’ICV de federalistes i independentistes dóna fe d’un altre dels canvis en l’essència dels partits. No hi ha dogmes. No hi ha fórmules segures. Ja va passar el moment en què l’autonomia podia ser la solució per a tots. I en un país en conflicte amb el model constitucional no hi ha tampoc dins de cada un dels partits de l’esquerra, de moment, una resposta única a aquesta crisi.

El País

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button