Nou Cicle

Enric Company: L’ ‘statu quo’ ha volat

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

En el cas que el Parlament dugués a terme la setmana vinent una declaració formal d’independència, tal com ha anunciat el president Carles Puigdemont a través de la BBC, quants dies duraria?

Després de l’alineament total del rei Felip VI amb la política del Govern del PP envers Catalunya és versemblant pensar que les institucions centrals de l’Estat espanyol permetin que s’arribi a fer aquesta sessió del Parlament? Si, malgrat aquests interrogants, el Parlament aconseguís fer aquesta sessió i proclamar aquesta independència, quants països la reconeixerien? Quants entre els qui efectivament compten a aquests efectes, és a dir, els Estats Units, Alemanya, França, el Regne Unit, Itàlia, la Unió Europea, es mostrarien disposats a acollir-la?

Res indica fins ara que ni un sol dels governs d’aquests països simpatitzi amb l’eventualitat que neixi un nou Estat a Europa, a la península Ibèrica. Ni tan sols Portugal, que podria veure-hi certs paral·lelismes amb la seva pròpia història.

Si les perspectives són aquestes, el més probable és que a una declaració d’independència tal com la que s’anuncia li passés més o menys el mateix que li va passar a la solemne declaració de sobirania de Catalunya aprovada pel Parlament el gener del 2013. És a dir, que quedés en res, després que el Tribunal Constitucional l’anul·lés. Encara que són de preveure algunes diferències importants entre tots dos moments. El 2013, l’anul·lació va trigar uns mesos a arribar, per citar-ne una. Ara, amb el Tribunal Constitucional convertit pel PP en un jutjat de guàrdia, el més previsible és que l’anul·lació es fes en qüestió d’hores.

Com que l’Espanya de la qual pretén esqueixar-se el nou Estat català no accepta la nova situació, el que comptaria a partir d’ara, el que de fet compta ara i sempre, és la força sobre el terreny. Això es mesura en diversos paràmetres. Un d’ells és el militar. Un altre, el policial. Un altre, el judicial. Un altre, el tributari. Un altre, el social i polític. Doncs bé, apuntem un recompte. Algú pensa que després d’una declaració d’independència com la promesa, l’Exèrcit espanyol se n’aniria de Catalunya? Marxarien alegrement la Policia Nacional i la Guàrdia Civil? Els jutges demanarien destinació a Madrid? Empreses i particulars deixarien de pagar els seus impostos a la Hisenda espanyola i els abonarien a la catalana? Algú es pensa que l’actual societat espanyola està disposada a assumir sense reaccionar una revolució política d’aquest abast, que és concebuda en bona part en termes dramàticament essencialistes?

També pot passar, no obstant això, que la coalició independentista, que ha demostrat tenir habilitat tàctica, busqui una fórmula per, sense renunciar al seu objectiu, esquivar ara mateix aquest mesurament de forces sobre el terreny i el desfavorable recompte de suports polítics formals dels altres Estats en el concert internacional. La qüestió rau llavors en el fet que aquest moviment ha anat ja prou lluny per ser deutor de la seva pròpia inèrcia i de la reacció provocada a l’altra part. Necessita materialitzar algun èxit per seguir pedalejant i ampliar el seu perímetre social i polític. Ningú sap com pot aconseguir-ho. Potser Mariano Rajoy o el ministre Zoido vinguin una vegada més a contribuir-hi.

L’encerta Felip VI quan afirma que la secessió de Catalunya significaria la voladura de l’ordre constitucional espanyol. Seria la volatilització de l’statu quo polític dissenyat a la dècada de 1970. Els dirigents que la promouen no semblen ser gaire conscients d’aquesta part de la qüestió, que inevitablement es projecta sobre la mateixa dinàmica interna catalana. Ells pensen que aquest statu quo el va volar el Tribunal Constitucional el 2010 quan va decidir substituir per uns retalls l’Estatut català pactat a les Corts i confirmat per la ciutadania. Però, a hores d’ara, això explica ja relativament poc. La independència de Catalunya seria la fi de l’actual règim polític. I els règims polítics canvien, desapareixen, fins i tot se suïciden, però quan ho fan no és sense oposar-hi grans resistències i donar estrebades que poden ser terribles.

Alguns observadors, sobretot entre els politòlegs, apunten aquests dies que, en realitat, tant si el moviment independentista triomfa com si és derrotat, no serà possible tornar a l’statu quo anterior. Si la legitimitat dels règims polítics reposa sobre el consentiment dels ciutadans, és massa evident que a Catalunya una part substancial de la ciutadania ha retirat el consentiment que tan entusiàsticament va donar a la Constitució de 1978. Per a ells aquell consens ja no existeix.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: