Eleccions al ParlamentPortada

Enric Company: És el torn de l’esquerra

Si les esquerres obtenen el diumenge una majoria suficient s’obrirà l’oportunitat de treure la política catalana de l’atzucac on està ficada des de fa una dècada. En l’escenari actual les esquerres representen la sensatesa, la moderació i el pragmatisme. Pertanyen al passat els temps en què la dreta apostava per aquestes actituds.

O és que potser cal considerar assenyada i moderada la gestió d’Artur Mas, Carles Puigdemont i Quim Torra com a presidents de la Generalitat des del 2012? Algú pot qualificar de pragmàtica i prudent la política per a Catalunya del PP de Mariano Rajoy i els seus successius governs? Aquestes dretes són les que han dirigit la política a Catalunya i per a Catalunya en aquesta dècada i seva és la responsabilitat principal del desastre en què ha culminat. Intervenció de la Generalitat, cops de porra, presons, exilis i la meitat de la població desitjant deixar de ser ciutadana del Regne d’Espanya. Això és el que han aconseguit.

Unes eleccions són una bona oportunitat per obrir expectatives de millora. Sobretot si es té en compte que el paisatge polític de fons presenta canvis molt notables i positius respecte a l’existent el 2017, quan es va iniciar la legislatura. Llavors dirigia Espanya un partit tan corrupte que encara no ha estat possible fer tots els judicis que té pendents als tribunals. Ara mateix continuen sortint a la llum les trampes de tota mena en què incorrien la dirigència del PP i els governs de Rajoy i el seu ministre català, Jorge Fernández Díaz. Però ara hi ha un altre govern.

Això és un gran avantatge respecte al 2017. La imperiosa necessitat de substituir per motius de moral pública l’abans poderós partit de la dreta espanyola ha donat a llum la informal aliança dels progressistes i moderats de tot Espanya, inclosos els de Catalunya. Una situació que presenta la positiva particularitat de reunir desiguals. En l’escenari polític espanyol per excel·lència, el Congrés dels Diputats, se sorprenen votant el mateix partits que als seus respectius parlaments autònoms competeixen irremissiblement. I no obstant això, tots estan ara sostenint el Govern de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias en el programa del qual figura la desinflamació del conflicte català.

El paisatge és diferent també a Catalunya. La dreta nacionalista catalana, hegemònica durant dècades, ha pagat amb la fragmentació la seva transmutació a l’independentisme. A l’espai on dos partits formaven una coalició que va actuar durant més de 30 anys com un sol partit, CiU, hi ha ara tres o quatre sigles. L’aventura empresa per Mas el 2012 i que Puigdemont va portar al fracàs total el 2017 ha desnaturalitzat aquest espai polític. El que li queda de poder institucional depèn bàsicament que ERC i la CUP vulguin mantenir-l’hi. El seu repte és desfer-se del llast de la unilateralitat que la manté psicològicament lligada a les batalles perdudes del 2017.

La ruïna política del que va ser el pujolisme, rematada com el PP pels escàndols de corrupció, contrasta amb les posicions que l’esquerra catalana ha anat guanyant. El PSC i En Comú Podem són des de fa un any partits de govern a Espanya i han recuperat el de l’Ajuntament de Barcelona. Esquerra bascula entre la temptació rupturista que va abraçar el 2012, la que segueix preconitzant el partit de Puigdemont, i el pragmatisme al qual l’obliga haver estat la guanyadora de les eleccions legislatives i les municipals i encapçalar els sondejos per a les autonòmiques.

A les eleccions del 14 de febrer arriben els tres partits de la dreta espanyolista, Ciutadans, el PP i Vox, enredats en una subhasta permanent per veure quin d’ells és més bel·ligerant amb l’independentisme. És un greu inconvenient. Si avancen, s’aprofundirà en la divisió social i política iniciada quan el PP es va llançar el 2006 a recollir signatures a tot Espanya contra el catalanisme. La seva recepta comuna és mantenir a la presó els seus rivals catalans. La cridòria amb què s’han oposat des del primer moment a la desinflamació política preconitzada pel Govern de Pedro Sánchez puja de volum cada vegada que hi ha opcions d’avançar en aquesta via, com seria un indult governamental per als presos o la reforma del tipus penal de la sedició.

Quan era al Govern, el PP va crear i va enverinar el conflicte amb la Generalitat per tapar els forats dels quals sortia la pudor de la corrupció. Però no va tenir premi. En les eleccions del 2017 a Catalunya va obtenir el 4,7% dels vots. El benefici se’l va endur Ciutadans. Però aquestes dretes no s’han mogut. I ara els ha sortit Vox, que vol la seva part. Cap d’ells té la solució, ni junts ni per separat.

El País, 11 de febrer de 2021

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button