CatalunyaPortada

Enric Company: En el filferro

filferroSi la manifestació del dia 11 a Barcelona va ser la major mai registrada a la capital catalana, no menys gran, i rellevant, és el menyspreu amb què ha estat despatxada per aquells a qui pretenia interpel·lar, el Govern de Mariano Rajoy i el seu partit, i pels nombrosos corifeus que els secunden en l’univers mediàtic espanyol. És un menyspreu proporcional a la magnitud de la concentració. Com més nombrosos siguin els manifestants més insistiran aquests palmeros en què es tracta d’una multitud manipulada, una massa a la qual s’ha rentat el cervell, multituds entorpides per la propaganda del pèrfid nacionalisme, etcètera.

Ja va ser molt xocant que fos també ignorada a la capital d’Espanya una manifestació tan gran com la de 2010 contra la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut català. Però aquella va ser la que va inaugurar el present cicle de les grans concentracions anuals del catalanisme. Un calentón, es va dir llavors. Un suflé que baixarà quan baixi la temperatura, es va afegir, després. La veritat és que el termòmetre no ha fet més que pujar.

El 2010, però, ja algunes veus molt autoritzades per la seva condició de pares de la Constitució o d’especialistes en dret polític, van advertir que a Catalunya havia entrat en crisi el sistema constitucional espanyol. O, si més no, la part del model constitucional que tracta de l’articulació de les nacionalitats i regions a l’Estat espanyol. Contra aquesta interpretació es va alçar una altra, sostinguda sobretot pel PP i el seu Govern, amb els seus corresponents especialistes en dret, que nega l’existència d’aquesta crisi constitucional i atribueix la responsabilitat del malestar polític català de la debilitat i imprudència dels partits moderats, CiU i PSC, per haver-se lliurat als independentistes d’Esquerra Republicana.

Tot es deuria, segons aquesta interpretació, que moguts per les seves respectives necessitats de suports parlamentaris, els socialistes de Pasqual Maragall el 2003 i el centredreta nacionalista de CiU el 2010, s’haurien convertit en els tontos útils de l’independentisme. Tot s’arreglaria tornant als vells bons temps dels pactes de CiU amb Aznar o González.

Mas actua d’acord amb la primera d’aquestes dues interpretacions. La proposta de consultar l’electorat sobre el futur polític de Catalunya és fruit i exponent principal de la crisi constitucional espanyola. La responsabilitat d’aquesta crisi recau per Mas en l’obstinada determinació del PP a aplicar una involució en matèria autonòmica ja oposar-se a totes les propostes que, en aquest ordre de coses, han sorgit de Catalunya en l’última dècada. El no a l’Estatut català de 2006 fins a aconseguir que el Tribunal Constitucional ho desarborés a 2010. El no a la proposta de negociar un pacte fiscal. Més tard, el no a consultar l’electorat sobre el model d’articulació de Catalunya a Espanya.

És cert que a cadascuna d’aquestes negatives li ha seguit una escalada de la temperatura política a Catalunya. La manifestació del passat dia 11 mostra clarament que l’univers social i polític catalanista segueix mobilitzat i ara mateix està a l’espera que el Govern català li convoqui a les urnes per al dia 9 de novembre.

Mas va reafirmar ahir la seva decisió de fer-ho i, com un equilibrista al circ, va començar a creuar la pista sobre el prim filferro situat a una altura en què les caigudes són mortals. Va reafirmar el seu full de ruta.Però el Parlament català i el Govern de CiU no són els únics protagonistes d’aquesta pel·lícula i si la seva agenda preveu la convocatòria de la consulta, l’agenda del Govern de Rajoy té també prevista la suspensió de la mateixa pel Tribunal Constitucional. En les previsions difoses per aquestes setmanes figura fins i tot la del fiscal general de l’Estat, que ja ha buscat els articles del Codi Penal que siguin d’aplicació en el cas que al president Mas se li acudís convocar un referèndum sense la benedicció del Govern de PP .

Arribats a aquest punt cal preguntar quines opcions li quedaran a Mas i al seu partit quan el Govern del PP suspengui la consulta. Dimitir, davant el fracàs de la seva aposta, per donar pas a un nou govern del mateix color amb un altre president i un altre programa? ¿Assajar la formació d’una altra majoria parlamentària, substituint el pacte amb ERC per un altre amb el PSC? Convocar eleccions, com li reclamen alguns dels seus adversaris?

A dificultar l’adopció de qualsevol d’aquestes mesures, o altres que sorgeixin en el bloc polític parlamentari favorable a la consulta, contribueix poderosament la percepció que el mapa electoral es troba en ebullició. Les eleccions al Parlament Europeu ho van mostrar, la demoscòpia electoral ho avala. CiU i PSC estan en els seus pitjors moments des de 1980. Ningú està en condicions de preveure com respondria l’electorat en unes eleccions anticipades. El filferro pel qual Mas ha començat a creuar la pista està molt alt. I no hi ha xarxa.

El País

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button