Espai socialistaPortada

Enric Company: El buidament de gresol

llapicosPer què ha dimitit Pere Navarro com a líder del socialisme català? Segons les seves pròpies explicacions, l’exprimer secretari del PSC va dur a terme una ronda de consultes amb dirigents destacats del partit i va arribar a la conclusió que ja no li donaven suport. Per això va dimitir, va dir. Però, per quin motiu havia perdut la confiança? Per les successives derrotes electorals? Per no oposar-se prou a la consulta prevista pel Govern de CiU per al 9 de novembre? Per acceptar si és legal i pactada amb el Govern d’Espanya? Per haver donat suport al Govern de CiU al projecte de BCN World, o el lliurament a la competència de l’àrea publicitària de la televisió pública catalana? Han deixat de donar-li suport per haver donat per bona una proposta federal del PSOE que agrada als federalistes andalusos però és rebutjada com insuficient per molts federalistes del PSC?

No se sap molt bé, pot haver-hi una mica de tot. Les respostes a aquestes preguntes dibuixarien, probablement, un partit ingovernable, immers en contradiccions insolubles. Poques vegades és possible escoltar en l’escenari polític confessions d’impotència tan reals i clares com la de Pere Navarro diumenge passat davant el Consell Nacional del seu partit. El debat sobre la independència de Catalunya obliga a prendre una posició, a definir davant un plantejament de secessió, i per als socialistes catalans això suposa posar punt final a un dels diversos equilibris interns existents en el partit des de la seva fundació el 1978. Un univers de matisos culturals, lingüístics, ideològics, nacionals, polítics. Això és el que va reconèixer, al seu pesar, Pere Navarro. L’equilibri entre la gradualitat de sensibilitats nacionals i entre els sentiments de pertinença nacional que coexisteixen al PSC s’està trencant sense que l’exprimer secretari hagi pogut evitar-ho, malgrat els seus esforços.

Aquesta ruptura ve produint-se ja, a poc a poc, des de fa uns anys, en forma de baixes individuals, per l’abandonament d’alguns col·lectius territorials, a través de la formació de corrents internes. Les pèrdues i els abandonaments es produeixen en totes direccions ideològiques i nacionals, però en els últims dos anys més pel costat catalanista que per qualsevol altre. Sobre Pere Navarro pesava l’amenaça d’una ruptura de tot un sector del partit, el que reclama un canvi de posició davant la consulta del 9 de novembre. No en el sentit de donar suport a la independència de Catalunya, sinó en el sentit d’ajudar a fer possible la consulta.

Si aquesta amenaça de ruptura arriba a materialitzar-se, en la prevista assemblea del 4 de juliol o en un altre moment del procés obert per la dimissió de Navarro, significaria la mort del model de partit integrador assumit el 1978 per totes les formacions i col·lectius fundadors. La fi del PSC com el gran partit imaginat i pactat. El buidatge del gresol humà del que tantes vegades s’han enorgullit seus creadors. Quan Ernest Maragall i seu col·lectiu el van abandonar, va començar ja a prefigurar aquest desenllaç. Si a les pèrdues ja sofertes en aquesta direcció s’afegeixen altres, arribarà el moment en què la resta serà simplement una més de les organitzacions territorials del PSOE.

El mateix Maragall ho explica. El PSC serà llavors, més o menys com el PSE: un partit sense possibilitat ni ambició per ser prou transversal com per aspirar a ser la primera força del país. A l’esquerra li passa el mateix en ambdues societats binacionals: ser representatiu de només una de les dues parts és una opció tan legítima com qualsevol altra, però no li permet aspirar a l’hegemonia.

Aquesta crisi del PSC arriba no per casualitat quan l’esquerra social i política viu a Espanya ia Catalunya un seguit de transformacions que apunten a una reconfiguració de la seva representació. S’assisteix al sorgiment de nous subjectes, de nous lideratges i noves formes d’organització. La socialdemocràcia ha viscut pràcticament sense competència real des de la seva esquerra en les últimes dècades, primer a causa de la divisió i ruptura del PCE i el PSUC i després per l’enfonsament del sistema soviètic i el descrèdit i la confusió que això va generar.

Entre aquests dos factors i l’ortopèdia electoral que a Espanya promou el bipartidisme, han estat 30 anys d’hegemonia indisputada. Però de tot això comença ja a fer molts anys, l’aguda crisi econòmica mobilitza nous actors i les eleccions del 25 de maig van demostrar que s’estan produint noves reagrupacions. És el cas de Podem, però és en part també el cas de les CUP, de les iniciatives sorgides del moviment dels indignats i d’altres plataformes socials.

Aquest és el context en què la crisi de socialisme pren tota la seva rellevància, ja que apunta que, a Espanya per unes raons i a Catalunya per les mateixes i una més, si no és encertadament resolta pot desembocar en un canvi en la configuració general de les esquerres, d’una disputa efectiva per l’hegemonia en aquest àmbit, perquè en aquesta ocasió potser hi ha alternatives que durant anys no comptaven.

El País

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button