Nou Cicle

Enric Company: Chacón contra Navarro?

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

chacon_navarroÉs difícil no interpretar la carta de la diputada i exministra socialista Carme Chacón al primer secretari del PSC, Pere Navarro, com un gest destinat a mantenir el seu perfil de socialista espanyola apta per aspirar a la secretaria general del PSOE. Una carta oberta és una forma de pressió pública i un mitjà per donar-li la màxima difusió.

El gest de Chacón arriba pocs dies després que el seu partit donés a conèixer a través de la Fundació Campalans una proposta de reforma constitucional per aprofundir i consolidar l’evolució federal de l’Estat espanyol. Chacón figura com una de les autores de la proposta, que tot i tenir la condició de document obert al debat, reflecteix la posició del PSC sobre aquest assumpte. I si ha estat precisada en l’actual conjuntura és perquè constitueixi l’alternativa del PSC davant els partits que preconitzen la independència de Catalunya.

També cal interpretar que requerir en públic a Navarro a no abandonar als afiliats i votants del PSC implica creure que aquesta possibilitat hi és. Que la futura traïció de la qual els dirigents del PP i de Ciutadans acusen dia sí dia també als del PCS té tanta base objectiva com perquè una dirigent socialista tan destacada com una exministra i el seu cap de cartell en les legislatives, la denunciï d’aquesta forma. Flac favor, certament.

La setmana passada, les opinions més qualificades en el si del PSC sostenien sobre Carme Chacón que la seva carrera per la secretaria general del PSOE probablement havia acabat en l’últim congrés, en què va fregar el triomf però no el va aconseguir. En aquella aspiració va tenir el suport gairebé unànime dels delegats del PSC al congrés del PSOE. Però, donada l’evolució política general, la impressió actual és que difícilment tornaria a suscitar el mateix nivell de suports. No al PSC.

Ara s’està veient, amb una claredat enlluernadora, que un dels components essencials de la debilitat actual del PSOE com a alternativa al Govern de Mariano Rajoy és la identificació del seu líder, Alfredo Pérez Rubalcaba, amb l’anterior etapa de governs socialistes. Els governs que van iniciar l’aplicació de la política econòmica dictada per Brussel·les, la cancellera Angela Merkel i el FMI. Però aquests van ser els governs en què Chacón va ser res menys que ministra de Defensa i, abans, d’Habitatge.

De manera que si bé marcar un determinat perfil polític és sempre legítim, això no justifica que es faci a compte del PSC. Si es segueix amb detall l’esdevenir polític català, com es suposa que fan els que formen part de la direcció d’un partit, és inevitable veure que el procés sobiranista obert pel Govern d’Artur Mas va directe al fracàs i s’ha convertit fa ja molts mesos en una permanent fugida cap endavant en què el següent objectiu només serveix per substituir el que s’acaba de frustrar.

Cal estar bastant cec per no percebre que es tracta d’una sèrie d’improvisacions que es succeeixen a mesura que falla l’última. Primer va ser el concert econòmic a l’estil dels d’Euskadi i Navarra, després el pacte fiscal, després una consulta per decidir sobre la permanència de Catalunya a Espanya, després la construcció (virtual) d’estructures d’estat per a una futura independència. L’últim, quan ja al president Mas l’esbronquen si apareix en escenaris on antany l’aplaudien, siguin l’elitista Reial Club de Tennis Barcelona o la popular Fira d’Abril dels andalusos a Catalunya, és l’intent d’articular una majoria social per a una consulta democràtica que, si es fa amb el PSC, no pot ser per a la independència.

És interessant observar que, en paral·lel a les acusacions que Mas està trencant amb Espanya, com les formulades per Chacón, creix entre els nacionalistes la desesperació per la seva impotència, per la impossibilitat de l’èxit i la consegüent convicció que l’única sortida per aconseguir els seus somnis és la pura i simple proclamació de la independència per un Parlament de majoria independentista. El que per a qualsevol observador que mantingui fred el cap seria una aventura abocada a un fracàs perfectament previsible.

Des del moment en què el conseller de Justícia va admetre que un referèndum per via legal era impracticable sense l’acord del Govern espanyol, les alternatives són clares per als que vulguin avançar en l’autogovern de Catalunya: o la reforma constitucional en clau federal asimètrica o una inviable ruptura en forma de proclamació unilateral d’independència. Sorprèn que, estant en aquestes, Chacón carregui contra el principal dirigent federalista català.

El País

One Response to Enric Company: Chacón contra Navarro?

  1. Pingback: Editorial de L’Hora: El cercle viciós | Notes de Brussel·les

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: