Nou Cicle

Editorial de Nou Cicle: Un nou començament del socialisme català

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

El PSC ha estat derrotat de manera inapel·lable a les eleccions catalanes del 28 de novembre de 2010. Encara que no ha tingut l’efecte brutal de la derrota de 1980, quan tothom donava per suposada la seva victòria. Ara la derrota, en un o altre grau, estava anunciada a tort i a dret per totes les enquestes i la seva digestió havia començat feia un cert temps.

Algunes causes estaven cantades. La greu crisi econòmica internacional, amb les recents mesures d’ajustament del govern socialista de l’Estat, mossegava durament en els sectors més febles, en els tradicionals jaciments de vot socialista. No tan sols: la crisi, amb les seves causes i conseqüències més visibles, decebia greument la gent d’esquerres que, de moment, tan sols constatava la impotència del poder democràtic davant els designis d’uns poders financers globals absolutament determinants i fora de mare.

Al seu torn, la truculenta sentència del Tribunal Constitucional, havia mutilat greument l’Estatut pactat a les Corts Generals, promulgat com a llei orgànica de l’Estat i referendat pels catalans. Amb això, per via extraparlamentària, guanyava la partida el nacionalisme espanyol, sense que quedés gens clar de quines maneres i amb quin calendari podia reparar-se l’estropici.

Més encara: la sentència semblava liquidar la distinció constitucional entre regions i “nacionalitats”, és a dir, la pedra angular sobre la qual era imaginable, des de la transició, una futura evolució federal de l’Estat que permetés el degut encaix de les nacions històriques, que el tragués del seu caràcter uninacional, per fer-ne un Estat plurinacional, pluricultural i plurilingüístic, i per dotar-lo d’un model federal més o menys equivalent a l’alemany. La sentència, efectivament, semblava desmentir el mateix pacte constituent de 1978 i, amb ell, esclar, el projecte federal del PSC, que passava a ser, a ulls de molts, poc menys que utòpic.

Només calia afegir a tot plegat la manca de cultura de coalició imperant a Catalunya i a Espanya, juntament a la progressiva deriva mediàtica cap a la “informació de mercat” i cap al conreu de l’escàndol. D’aquesta manera, un simple esternut del Govern d’Entesa esdevenia una estrepitosa tronada. No diguem si, a més, es produïen gols en pròpia porteria.

Ara, el PSC, més enllà del procés de reflexió serena i valenta que ha d’obrir, s’ha de disposar a exercir plenament d’oposició constructiva, enèrgica i responsable i ha d’estar en guàrdia contra tot intent de desmuntatge dels serveis públics constitutius de l’Estat del benestar: el moment hi és altament propici. Ha de construir consensos socials i política actius per tal d’ aturar qualsevol deriva al respecte.

D’altra banda, creiem que el PSC ha de disposar-se a promoure i establir aliances i acords estratègics, al Parlament i en la societat, en relació amb l’autogovern de Catalunya i a la seva relació amb l’Estat. Passada l’etapa electoral, cal un posicionament precís de la majoria del Parlament pel que fa al compliment de l’Estatut pactat a les Corts i referendat pel poble de Catalunya. No seria acceptable cap mena d’abandonisme i Catalunya no s’ho pot permetre. L’Espanya democràtica, amb la qual Catalunya va pactar l’Estatut, li deu una transcendental resposta que pot ser decisiva per a l’evolució de les coses.

Queda, per a la història, però també per al futur a mitjà termini, l’envergadura de l’obra de govern realitzada i gairebé desconeguda. Un dia serà reconeguda per tothom i esdevindrà un capital polític a reivindicar, tant en el terreny social com nacional. I queda també, especialment, la dignitat i el rigor amb què el president Montilla ha exercit la Presidència de la Generalitat, lluny de patrimonialismes i de gesticulacions, sense soroll, amb un rigor i una coherència de fons que cal posar degudament en valor.

Podria dir-se que el PSC s’ha trobat embarcat en una impossible batalla “contra els elements”. Però limitar-se a això seria tant com escamotejar els propis errors, que evidentment hi han estat. Caldrà analitzar i discutir curosament les orientacions, decisions i passos del trajecte seguit, valorar els seus efectes i determinar els canvis necessaris a efectuar. No cal precipitar-se, perquè cal fer-ho de la manera més intel·ligent i amb la capacitat de decantar consensos que permetin els canvis que el PSC necessita. No val a adormir-s’hi ni a equivocar-se, perquè en depenen les esperances i interessos d’amples  sectors socials, dels treballadors i dels sectors progressistes, el futur d’una alternativa al centredreta nacionalista i el propi futur de Catalunya.

Willy Brandt deia que el tret més característic del socialisme democràtic era la seva capacitat de fer “nous començaments”. D’això es tracta ara en el socialisme català. Podem aconseguir-ho si sabem mirar ensems al futur i al passat, amb lucidesa  col·lectiva i amb fidelitat als nostres valors i a la nostra història. L’anunci d’un congrés extraordinari del PSC pel president Montilla, obre, en aquest sentit, una perspectiva i assenyala els ritmes deguts. Nou Cicle participarà activament en el procés que s’ha obert, i fa una crida a participar-hi  totes les persones interessades a revertir positivament l’actual situació a Catalunya, obrint noves perspectives, nous projectes i una nova esperança.

6 Responses to Editorial de Nou Cicle: Un nou començament del socialisme català

  1. Jesús Solores 30 novembre 2010 at 12:34

    Ara ens toca una reflexió profunda, clara, serena i intel·ligent per centrar el debat en els nostres valors i fer propostes clares i entenedores. Hem de contar amb tots i totes sense exclusions per capgirar aquesta situació. Ànim i salut

  2. Pingback: Es la hora del PSC « DanielTercero.net

  3. Observador 1 desembre 2010 at 21:14

    Jo crec que el socialisme català ha de tornar als seus orígens.El pacte de 1978 amb el PSOE ha servit per evitar durant molts anys una divisió del poble de Catalunya, però el partit, crec que no ha seguit el batec i l’evolució de la societat.
    Havia de ser possible i visualitzable, que el partit que contribuïa, al llarg dels anys, més que cap altre a la cohesió social, no es supeditava a les necessitats puntuals i estratègiques del PSOE, que en molts casos no coincidien amb les del PSC ni les de Catalunya.
    Certament que la imatge pública del govern no ha estat la d’un govern d’Entesa, sinó d’un govern tri-partit i aquí la responsabilitat màxima ha estat del PSC.
    Dsvant del tancament del PP amb la seva idea d’Espanya i de les vacil·lacions i contradiccions del PSOE, que finalment estaven més pendents del PP que no pas de Catalunya, el PSC no ha estat a l’alçada de les circumstàncies.
    Catalunya està davant d’un escenari nou i ha de replantejar la seva relació amb Espanya, no des d’una posició de subordinació sinó d’igualtat. I això, entenc, que s’ha de fer compatible amb la lluita contra els efectes de la crisi amb noves idees.
    Crec que, en el fons no hi ha tantes diferències entre les posicions que des de l’esquerra propugnen el federalisme com les que aposten per l’independentisme i entenc que caldria confluir en un programa comú, en el qual la federació es posés en primer terme, però sense renunciar a la independència, en el cas que no fos possible, un acord satisfactori amb Espanya

  4. Josep Viñas Baron 1 desembre 2010 at 23:06

    És veritat que el Govern d’Entesa ha tingut mala sort amb l’arribada de la crisi financera mundial i la decisió del Tribunal Constitucional en relació a l’Estatut. Tanmateix, a part d’aquests i altres problemes, principalment ocasionats pels socis del PSC al Govern tripartit, el que, al meu entendre, ha provocat la davallada de vots dels socialistes catalans i ha influït en la indiscutible victòria del nacionalisme de dretes de CiU i l’arribada al Parlament d’un nou partit clarament independentista, ha estat la percepció, en aquests darrers temps, de que el PSC defensa els interessos d’Espanya i no els de Catalunya.
    En aquesta època de reflexió, quan el partit, molt debilitat, es prepara potser per un llarg període a l’oposició, seria bo que treballés en la seva imatge i demostrés amb fets i paraules que és el partit dels catalans i catalanes d’esquerra que volen més per a Catalunya i no es conformen en ser simplement una autonomia dins de l’Estat; cada vegada més desposseïda dels seus drets nacionals mitjançant decisions dels tribunals espanyols poc contestades pel PSOE i el PP.
    Amb el rotund fracàs de l’ERC un PSC ben definit com el partit nacional de l’esquerra catalana hagués pogut arreplegar els vots dels suposats independentistes i els resultats del 28-N haguessin estat molt diferents.

  5. Pingback: Després de les eleccions, temps de reflexió

  6. José Luis Sánchez 9 febrer 2011 at 1:24

    De verdad que encuentro todo eso muy bien, toda esa retahíla de cosas importantes, sin dejar atrás ninguna.

    Pero las elecciones, como las relaciones personales, se ganan o se pierden por pequeños detalles.

    Y no se pierden seiscientos mil votos por cosas tan académicas. Por desgracia el nivel intelectual no llega tan alto.

    Han sido esas pequeñas obligaciones del tipo de pasar de 120 a 80 en la autopista para salvar a los ciudadanos de los infiernos y enrocarse en informes científicos sobre el aire saludable o la diferencia de muertes en accidentes… Desde que se empezaron a hacer ensayos con el ABS y el ESP se sabía que descenderían a la mitad los accidentes y los coches ahora contaminan doscientas veces menos que antes.

    Está bien hacer caso a los estudios científicos… pero también hay que ser un poquito sexy con los votantes, para salvarles… primero hay que seducirles.

    Y no lo hemos hecho.

    Quejarnos una y mil veces de los compañeros de Madrid y entrar al trapo en el debate identitario, en lugar de hacer piña y buscar en todo momento una unidad de proyecto, ha redondeado el voto académico… tenemos algunos académicos forofos… pero hemos perdido la masa de la calle.

    Siento haberos fallado, debí insistir más en estos pequeños asuntos. Yo no entiendo nada de nada de política… pero he pasado toda la vida en la calle.

    En cualquier caso, el viatge a Itaca sólo nos garantiza conocimientos. Y es que entre todos… sabemos más que cualquiera de nosotros. Pura matemática.

    Un abrazo a todos.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: