Nou Cicle

Editorial de NC: El cas Millet: ni confusions ni síndrome “jeremíaca”

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

millet1El cas Millet ha produït estupor i consternació a la ciutadania. Als fets confessats i als que encara només se suposen, cal sumar-hi la greu constatació que es tracta de delictes i irregularitats que han operat sobre els recursos meritoris i sense afany de lucre del mecenatge cultural i de la programació artística d’una de les institucions més simbòliques del catalanisme.

Ha sobtat especialment l’èmfasi dels responsables de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) argüint “la legalitat” dels diners obtinguts del Palau per la fundació d’aquest partit i per la liquidació del vell partit d’Àngel Colom en integrar-se aquest a les files de CDC. Quina “legalitat” pot conferir la més mínima legitimitat al drenatge de fons no pas de cap plusvàlua empresarial ni de cap entitat dedicada a la promoció de l’activitat política, sinó d’uns recursos destinats inequívocament a l’activitat artística del Palau de la Música Catalana?

La captació d’aquests diners per part d’una fundació vinculada a CDC no podia  ignorar de cap manera que es tractava d’una desviació de fons respecte de la seva explícita i altruista finalitat. Els beneficiats van caure en la vella i interessada confusió que els ha dut sovint a considerar seus tant el país com els seus símbols. Ara, en qualsevol cas, aclarides les coses, res no hauria d’impedir que restituïssin els diners al seu legítim i indiscutible destinatari: el Palau de la Música Catalana. Hi va el seu bon nom.      

Cal constatar, d’altra bada, que hisenda va detectar els primers indicis, que la judicatura, en tenir-ne coneixement, va actuar de manera  immediata i que la Junta del propi Orfeó Català, acte seguit, va encarregar una rigorosa auditoria externa, que ha treballat tot el mes d’agost, que continua operativa, i de la qual sorgeix tota la informació acusatòria que ha transcendit fins ara. Els reflexos de les institucions i de la societat civil han funcionat, també contra el delicte de coll blanc, encara que sigui nostrat i pretesament intocable. Cal celebrar-ho i cal esperar que les actuacions iniciades arribin fins al final, establint amb rigor totes i cada una de les responsabilitats existents, i actuant en conseqüència.

Entretant, caldria estalviar-se l’extrapolació massoquista dels fets, el devessall de laments i la profusió d’escarafalls que caracteritzen la clàssica síndrome “jeremíaca” que a voltes pateixen alguns i que assaja de contaminar-ho tot. A propòsit dels fets en qüestió, s’ha arribat a proclamar la “crisi de la societat civil catalana”, posseïda per una “classe dirigent feudal”, els feus adversaris de la qual es guarden mútuament les vergonyes. Això s’ha proclamat des de les planes de la premsa més tradicionalment burgesa i conservadora del país. Sisplau, convindria no fer el ridícul.

El cas Millet no involucra, com alguns voldrien,  el conjunt de la societat civil catalana, tan diversa i sovint tan exemplar, com ho certifica la pròpia existència de l’Associació de l’Orfeó Català i, particularment, l’existència dels seus cors, integrats per voluntaris, que hi dediquen pràcticament tot el temps de què disposen, més enllà de les seves obligacions laborals i familiars, sense més compensació que la satisfacció de la feina ben feta i de la sintonia sensible d’un ampli públic popular que estima la música i estima el país.

El cas Millet és un dit acusador que apunta a les conductes d’un determinada gent que es mou, com si fós la cosa més natural, entre comissions de mediació i bonificacions  astronòmiques, mirant d’estalviar-se l’IVA i pagant en negre. És això el que cal combatre.

No confonguem les coses. La societat catalana és rica en voluntaris que gaudeixen del seu esforç en favor del bé comú. També és rica en emprenedors honestos i amb empenta,  que arrisquen i treballen pel futur comú. Cap d’ells no té res a veure amb el cas Millet. I no té dret a ignorar-ho cap plany malsà i autoflagel·lant, ni  cap intent de desmoralització col·lectiva, ni cap maniobra per a camuflar-se en suposats mals generals.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: