Nou Cicle

EDITORIAL DE L’HORA: LA SITUACIÓ ACTUAL I EL FUTUR DEL PSC

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

castell1.  Dues posicions polaritzen avui el debat en la vida política i en els mitjans de comunicació a Catalunya. La primera, a redós d’una àmplia mobilització ciutadana, anuncia un fast track, un accés ràpid a la independència per la via d’una consulta o referèndum,  o per la d’unes eleccions plebiscitàries i una eventual declaració unilateral del Parlament. La segona es mostra alarmada per aquesta situació, que considera perillosa, i alerta sobre un inevitable  “xoc de trens”.  “Tenim pressa”, “la independència és a la cantonada”, diuen els uns. Augmenta “el risc d’incendi”, correm el risc que “Catalunya acabi completament derrotada i desmoralitzada”,  avisen els altres.

En una cosa coincideixen ambdues posicions: situen el desenllaç d’aquesta situació en un termini relativament curt (l’any 2014 esdevé l’horitzó de referència) i coincideixen en afirmar que no hi ha cap camí de transacció a la vista.

No coincidim del tot ni en una posició ni en l’altra. Per això volem resumir les nostres previsions de futur, amb cautela, a risc d’equivocar-nos. Pensem que cal fer-ho, en un panorama tan confús i crispat.

Nosaltres creiem que en els tres propers anys no hi haurà consulta ni tampoc es produirà un dramàtic “xoc de trens”. Tampoc creiem que en aquest període hi hagi cap iniciativa rellevant de negociació i transacció per a sortir del conflicte  actual.

El què es produirà és una seqüència d’eleccions successives. La primera cita amb les urnes seran les eleccions europees, el maig de 2014. Després en vindran  d’altres – municipals, catalanes, espanyoles – entre el 2014 i el 2016, en un ordre i amb unes dates que no coneixem, però que se situaran  abans d’una eventual consulta. Serà una seqüència d’eleccions marcada pels intents, tant a Catalunya com a Espanya, d’imposar una polarització amb plantejaments plebiscitaris. Del resultat d’aquestes diferents eleccions en depèn, com mai havia succeït en el passat, l’evolució futura de les coses, a Catalunya i a Espanya. Serà un cicle polític i electoral relativament prolongat, convuls i difícil, inscrit en la onda més llarga de transició cap a una nova època, amb nous paradigmes i noves polítiques al nostre país, a Espanya i a Europa.

En aquesta situació, la dreta espanyola mostra una enorme irresponsabilitat històrica, posant en perill els pactes i conquestes socials del passat. Però en relació a Catalunya ha trobat un camí que li és tàcticament rendible i que convé al temperament de Rajoy. No fer res, absolutament res, en el terreny del diàleg i de la transacció política (cop de porta a Alicia Sánchez-Camacho i a Duran); deixar que la situació es deteriori amb mesures que posen la Generalitat contra les cordes (pressupostos discriminatoris i lesius; paràlisi de les relacions bilaterals, llei Wert). Res a parlar si abans el moviment sobiranista no fa marxa enrere.

Això no implica una catàstrofe ferroviària sinó una situació de bloqueig i conflicte que pot durar molt temps: aquest és l’escenari de tensió (més o menys controlada) que creiem més probable. Hi haurà conflictes protocol·laris, una permanent manca de respecte institucional, una cínica vulneració dels compromisos estatutaris, interpretacions constitucionals reaccionàries. De tant en tant s’alimentarà la tensió. De tant en tant es rebaixarà, deixant una mica de llast per a que la situació no exploti.

És evident que el PP ha fet el càlcul que la possibilitat de seguir governant passa en bona mesura per estimular els reflexos nacionalistes espanyols com a arma contra una possible alternativa de govern a Espanya, intentant dividir i dispersar el vot socialista a Catalunya (que és el que, en igual mesura, va fer possible els governs de González i de Zapatero). És probable que alguns sectors de CiU se sentin còmodes en aquest escenari.

No és únicament l’independentisme català el que buscarà donar caràcter plebiscitari a la futura seqüència d’eleccions; ho farà també el complex polític, mediàtic i judicial de la dreta espanyola, que jugarà la carta d’una “despolitització” de les conteses electorals, mirant d’enquadrar-les en un esquema essencialista de reacció contra la “anti-Espanya”, més que en una confrontació entre partits i programes.

2. Pel que fa a la situació catalana, es parla de l’aparició d’una progressiva “fractura social” generada per raons d’identitat o de llengua. És el que proclamen Aznar i els seus i és el càlcul del govern i del partit de Rajoy.

A Catalunya no hi ha fractura però hi ha tensions. Bastants (inclòs el primer secretari del PSC) viuen  l’experiència de discussions amb amics i familiars, que es miren d’evitar per tal que la passió no les faci acabar malament. El mateix va produint-se en la societat en general. És un senyal de mal auguri, com ho són l’increment de manifestants a la celebració del 12-O d’aquest any, el fet que les enquestes assenyalin l’augment d’ERC i de C’s i el descens de les altres opcions, o que el darrer baròmetre del CEO assenyali que un 54% de l’electorat socialista està a favor de la consulta i un 41% no. No hi ha fractura però han aparegut esquerdes, i són molt preocupants.

Si s’engrandissin, el risc no seria tant el d’una “fractura social” per raons de llengua, arrels o cultura sinó d’aparició de distintes “fractures polítiques” entre grups o opcions fragmentats i excloents. Un risc no tant de ruptura social per raons de tripa identitària (la responsabilitat del poble de Catalunya ho garanteix) com d’anomia i dispersió política. Hi ha sectors que es beneficien d’aquesta situació i l’estimulen: la dreta, espanyola i catalana, i els populismes xenòfobs. Aquest ha estat sempre el seu càlcul, la seva impostura: situar la confrontació identitària i simbòlica per evitar el dret a decidir sobre els efectes i les sortides d’una crisi econòmica i social, i dissimular la imposició d’unes polítiques que retallen els drets socials i augmenten dramàticament les desigualtats (segons Eurostat, la desigualtat entre el 20% més ric i el 20% més pobre ha augmentat un 27,8% des de 2008, enfront d’una mitjana de 4,2% per als països de l’euro).

3. La tendència a la fragmentació política és visible, malgrat l’èxit exemplar de la gran mobilització del passat 11-S. Avui, gairebé tots els partits i coalicions tenen conflictes interns, llevat d’ERC que de moment capitalitza una dinàmica popular, un moviment de fons, però és molt probable que acabi pagant el preu de la distància entre les expectatives generades i la prova dels fets. La credibilitat d’una força política no es manté amb discursos o amb un tot o res obstinat, sinó amb l’obtenció de resultats. No es pot viure de la il·lusió; cal fer avançar les coses en la realitat, i la realitat és dura.

Esperar que les dificultats dels uns o la fràgil popularitat dels altres (en una situació bloquejada que faci que el “català emprenyat” es converteixi en el “català cansat”) sigui l’opció a seguir, seria un greu error del PSC. La seva situació és inquietant, i no ens referim únicament a les enquestes: està en zona de risc, no sols de davallada. Dir que té un problema no seria exacte: en realitat en té uns quants. Alguns deriven de la crisi social i política, a Catalunya i a Espanya; altres se’ls ha buscat, al llarg dels anys. Cap d’ells té una solució fàcil, i com més trigui a fer-hi front, pitjor.

Per a la dreta, el PSC és triplement culpable: va fer possible la presidència de Maragall i el tripartit, el seu vot és indispensable per a fer possible un govern socialista a Espanya, i ha estat un garant de la unitat civil i del consens catalanista. Volen liquidar el partit d’Ernest Lluch i alguns ja el donen per mort.

Mantenir un PSC rellevant és una necessitat que no sols interpel·la als seus afiliats i afiliades. Requereix també la responsabilitat compartida d’una diàspora socialista significativa i dels sectors més afins dels moviments socials de la societat catalana. D’un espai socialista que superi la seva crisi en depèn en bona mesura la possibilitat d’alternatives de progrés en els anys a venir, en els ajuntaments i en els governs de Catalunya i d’Espanya. També, en igual mesura, que no es malmetin les esperances, les energies socials i la unitat civil del nostre poble, i que es mantingui a casa nostra el suport a una Unió europea més integrada, democràtica i federal.

Cal salvar el PSC i després reinventar-lo, per a refer la seva unitat, el consens bàsic entre els diversos segments que el formaren des de la seva fundació i han constituït l’ampli espai socialista. Cal fer-ho amb els canvis que necessita la seva organització, la seva cultura política i el seu projecte. A aquesta qüestió dedicarem el pròxim editorial de L’Hora.

2 Responses to EDITORIAL DE L’HORA: LA SITUACIÓ ACTUAL I EL FUTUR DEL PSC

  1. Pingback: Una esposta a l’editorial de L’Hora: La situació actual i el futur del PSC « D'un temps, d'un pais

  2. Pingback: Editorial de L’Hora: Cinc coses que hauria de fer el PSC | L'Hora

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: