Nou Cicle

Editorial de L’Hora: El rei i Catalunya

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

Comentant el discurs televisat del rei després de l’1-O, un observador comentà que, a diferència del que féu son pare la nit del 23-F, vestit de militar però amb un missatge civil, el fill parlà vestit de civil, però com si fos un militar.

Va ser, comentà el diari francès Le Figaro, “un discurs tan estrany com agressiu”, llegit per un rei que, en paraules d’Alain Duhamel, “a mal fait son métier de monarche”. El problema, als ulls de Catalunya i d’Europa,  no fou només el to sinó sobretot els silencis: ni una referència a la necessitat de diàleg, ni un esment a la violència policial de l’1-O.

Aquest arrenglerament tan dur del monarca amb les posicions de la dreta espanyola, que ha tingut una indubtable influència en el descabdellament posterior de les coses, és una aposta arriscada que  afectarà  l’avenir de la monarquia.

Amb Catalunya, el rei te al davant un llarg avenir i un regnat feliç. Sense ella o contra ella, serà l’anarquia”. Aquestes paraules de Georges Clemenceau, que recollí en les seves memòries Raymond Poincaré, prenen avui, dites fa un segle, una nova i estranya actualitat.

Cambó deia de Clemenceau que no era “un home extraordinari”, sinó un realista total. La frase que se li ha atribuït, “Pas d’histoires, messieurs, pas d’histoires!”, adreçada a uns interlocutors que l’endemà de la Gran Guerra li plantejaven la independència de Catalunya, si no és certa és versemblant. El seu refús taxatiu a considerar la hipòtesi independentista era de sentit comú i no significava una antipatia especial envers Catalunya: “Tinc amics catalans que donarien la vida per mi, i jo per ells” li deia a Poincaré, amb una exageració tan evident com significativa.

El pronòstic de Clemenceau sobre el rei d’Espanya es verificà al cap de tretze anys: el 1931,  arribà la República, i Alfons XIII va haver de tocar el dos.

Què passarà a Espanya d’ací a tretze anys no es pot preveure. Però un parell de coses es poden avançar, l’una segura i l’altra probable. La segura és que, amb el seu discurs televisat del passat 3 d’octubre, Felip VI s’ha quedat amb una gran part de Catalunya, no sols la independentista, en contra.

La probable és que Espanya es pot trobar amb una crisi de règim si la qüestió catalana no troba una via de solució i fa metàstasi. Si es tracta de dues coses reversibles o no, no trigarem gaire temps a veure-ho.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: