Nou Cicle

Editorial de L’Hora: Cinc coses que hauria de fer el PSC

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

5cosesCal mirar les coses cara a cara. La darrera enquesta de Metroscopia per a El País assenyala que només un 42 % dels que votaren el PSC tenen decidit repetir el vot; que la representació al Parlament passaria de 20 a 13 diputats; que un 77 % dels ciutadans (un 54 % dels electors socialistes) desaprova  la gestió de Pere Navarro; que la meitat de l’electorat socialista desaprova la tasca del grup del PSC al Parlament.

Les enquestes no són les taules de la llei, però quan són tan greus marquen rotundament una tendència, sobretot si es recorden els resultats electorals del PSC en el llarg període: 1992 (Obiols, 27,5%), 1995 (Nadal, 24,8%), 1999 (Maragall, 37,8%), 2003 (Maragall, 31.1%), 2006 (Montilla, 26,8%), 2010 (Montilla, 18,3 %), 2012 (Navarro, 14,4%).

El PSC està electoralment en situació d’emergència, però això no és el més greu: el propi partit està en zona de risc. No és que tingui un problema, en té uns quants: alguns, derivats de les crisis actuals a Catalunya i a Espanya; altres, de collita pròpia. Cap d’ells té una solució fàcil i com més trigui a fer-hi front, pitjor.

Dos anys després del darrer congrés, el PSC ofereix un balanç inquietant i les grans dificultats de la situació política no poden ser una explicació satisfactòria de la seva situació. Necessita urgentment un “reset” i  aquest reinici només serà possible si es reacciona urgentment, amb intel·ligència, coratge i generositat.

És amb aquest objectiu que apuntem aquí el què creiem que hauria de fer el PSC. Ho fem amb franquesa i esperit positiu, mirant d’evitar controvèrsies improductives. Només assumint les responsabilitats de tothom podrem tirar endavant. En les nostres propostes no fem referència a les qüestions de projecte i programa que, tot i essent essencials, no ho són tant com les d’orientació general, actituds, sentiments i comportaments.

Creiem que hi ha cinc coses que el PSC hauria de fer urgentment:

1. Canviar de rumb

En primer lloc, un canvi de rumb immediat. Avui, a Catalunya, quasi tots els partits tenen també problemes i conflictes interns. ERC, de moment, capitalitza una dinàmica popular, un moviment de fons. Potser avançarà a CiU, però és molt probable que acabi pagant el preu de la distància entre les expectatives generades i la prova dels fets. Però constatar les dificultats dels uns o la fràgil popularitat dels altres no salvarà el PSC. Sense canvi de rumb, l’abandó d’electors, militants, quadres i candidats prosseguiria fins fer-se insostenible. El període que va d’ara mateix al proper cicle d’eleccions és crucial.

Calen  iniciatives i gestos visibles que mostrin que la greu crisi del PSC ha estat entesa i que s’actua en conseqüència. Les invocacions a la “renovació”, a un “nou PSC” són paper mullat si no van acompanyades de canvis  concrets en el terreny de l’acció política, del discurs, de les maneres de fer, de la pràctica organitzativa.  No es possible esperar més.

Aquest canvi de rumb requereix un compromís públic i visible, amb una rectificació de mètodes i procediments, l’adopció de nous mètodes de treball i gestos concrets i verificables d’obertura, que acabin amb el degoteig d’afiliats i la marginació i l’autoexclusió de membres del partit. Només una corresponsabilització de tothom, basada en un compromís sincer i un consens actiu sobre una línia clara i uns objectius concrets podrà revertir la tendència.  No serveix de res la majoria orgànica en un PSC que abandoni els seus efectius electorals i orgànics pel camí.

No hem compartit mai l’esquema simplista de les “dues ànimes” del PSC, però la realitat ens ensenya que, per a  volar, al PSC li calen ales, i que amb una de sola descendeix fatalment. Cal recrear les bases de la unitat en la pluralitat.  Cal refer el consens bàsic entre els diversos segments que han constituït el PSC des de la seva fundació, perquè són l’expressió dels diversos sectors  socials que han format l’ampli espai socialista a Catalunya.

Si recuperar i reunir l’electorat socialista és un objectiu prioritari, la condició indispensable és verificar una confluència de manera sincera i visible dins del partit.

Aquest canvi de rumb seria captat i respost a l’instant per la diàspora d’aquells i aquelles que per una raó una altra resten marginats o exclosos, així com pels sectors afins de l’esquerra social i cultural. Seria també comprès i aprovat per un electorat desorientat que se sent progressivament orfe.

Cal refer el PSC des de la pluralitat, restituint la voluntat compartida d’unitat que un dia el va fer possible i va fer-ne el principal agent del retorn de la Generalitat exiliada, el principal garant de la unitat civil de nostre poble, el capdavanter del municipalisme català i l’eix dels primers governs d’esquerres a la Generalitat dels nostres dies.

2 . Evitar els errors

El PSC, a més, ha d’evitar errors. El principal, ja ho hem dit, seria tancar-se i encongir-se (“Al PSC hi sobra gent”). Seria resignar-se a una homogeneïtat impotent, confonent el concepte de poder intern i el de potència i fecunditat de partit. L’alternativa és entre una involució, que esdevindria imparable, o un reinici sincer i autènticament innovador.

El PSC té raó de ser si és una força potencialment majoritària, l’ eix d’una majoria de progrés, i això exigeix la condició de partit d’amples fronteres.

Cal, a més, una conducció amb nord i amb traça, un pilotatge sense sotracs. El segon error a evitar són les ziga-zagues, les oscil·lacions i la casuística incomprensible en relació al “dret a decidir”.

Precisament perquè la situació és complexa i manipulada, plena de maniobres, trampes i càlculs, és absurd oferir el menor pretext als qui volen anorrear al PSC atribuint-li demagògicament la voluntat de no celebrar una consulta. A Catalunya i a Espanya hi ha tants interessos que busquen la marginalització definitiva del PSC, que aquest no es pot permetre res que pugui ser interpretat com un obstacle a la consulta democràtica del poble de Catalunya. Perquè al final, en el proper cicle electoral, els socialistes serien presentats com l’obstacle que impedí que aquesta s’efectués.

La política del PSC ha de compartir i respectar la voluntat àmpliament majoritària del poble de Catalunya, sostenint de manera permanent una posició coherent amb les votacions que, en favor d’una consulta, ha sostingut el PSC en el Parlament i en  el Congrés.

3. Evitar les manipulacions

Hi ha, a més, un estil a evitar: la pràctica d’una política tacticista, professionalitzada i desacreditada. Trencar una mica de vaixella per a fer-se sentir és a vegades inevitable, però dedicar-s’hi repetidament seria un disbarat irreparable. Seria parlar al vent, escriure sobre la sorra; cada onada mediàtica ho esborraria tot i només restarien els estereotips dominants, que avui són desfavorables al PSC.

El martell compressor de l’hegemonia neoliberal ha engendrat noves formes de subjecció i manipulació, de control insidiós, de docilitat i d’indignació antipolítica. En aquesta situació, practicar la política de mercat, la maniobra mediàtica i confusa, la picabaralla permanent, pot convenir a la dreta i al joc dels nacionalismes confrontats. Per a l’esquerra pot ser letal.

El PSC ha d’evitar la pèrdua de credibilitat derivada dels embolics, relliscades i oscil·lacions, de la confusió sobre quines són les veritables intencions, quins els veritables adversaris, quines les veritables qüestions de fons.

La màxima claredat li convé al PSC, i aquesta no és compatible amb les reticències, els sobreentesos i el doble llenguatge. L’estat de coses actual alimenta els malentesos, i hi ha adversaris que volen manipular i dividir els socialistes, fer-los ballar al so que toquen. Tenir això en compte val tant per als portaveus del partit i del grup parlamentari com pels “crítics”. Uns i altres han de ser conscients del risc que tot sigui manipulat i que finalment el PSC sigui arrenglerat, en la percepció popular, en un perfil que no és ni pot ser el seu.

Això exigeix mantenir fermament la posició dins del bloc catalanista, proclamant més alt que mai el seu federalisme plurinacional i europeísta, i la seva posició favorable a que poble de Catalunya pugui decidir democràticament el futur de la seva relació amb  l’Estat espanyol. Aquest és l’únic terreny practicable on finalment es donarà la solució, si sabem lluitar fins que un Estat espanyol en crisi es mogui.

4 . Ser íntegres. 

No pretenem donar lliçons de moral, però sense exemplaritat ètica un redreçament no seria possible. Els casos de corrupció dels altres (del cas Millet  de finançament de CDC a l’empastifada general del PP al País Valencià, del cas Bárcenas als ERE andalusos) no poden ser excusa per a no actuar amb decisió a l’hora de respondre als problemes propis. El combat implacable contra la corrupció, les irregularitats, el nepotisme i la laxitud, és un deure estricte. Sense aquest combat s’arruïnaria el projecte socialista.

La integritat a ultrança, l’ètica i la transparència dels seus responsables i càrrecs públics són una condició sine quan non per a regenerar la confiança en el partit i, més enllà, en la pròpia democràcia i els seus instruments i institucions.

L’exemplaritat ha d’anar més enllà. Cal aconseguir que  l’autoritarisme, els jocs personalistes, l’adulació, el premi als fidels i la penalització dels independents  esdevinguin pràctiques vergonyants a eradicar. El PSC només té futur com a espai de llibertat, contestatari, sense tabús, on tota opinió mereixi respecte fins i tot quan sembli errònia, i on els que pontifiquen en nom d’ una ”ortodòxia” facin riure.

Una injecció llibertària, sisplau!  En la millor tradició del PSC!  És l’única manera que el facin seu la gent jove i tots aquells que, més enllà dels discursos, posen principalment l’atenció en les actituds i els comportaments.

5 . Redreçar-se col·lectivament.

Cal salvar el PSC i després reinventar-lo. Ho hauríem de de fer entre tots i totes, dins i fora del partit. Mantenir un PSC rellevant és una responsabilitat que no sols interpel·la als seus afiliats i afiliades. Requereix també l’esforç comú d’una diàspora socialista quantitativament i qualitativament significativa, així com dels sectors afins dels moviments socials i culturals de la societat catalana.

Tots ells saben que d’un PSC que superi la seva crisi en depèn la possibilitat d’ una alternativa de progrés, a Catalunya i a Espanya, en els anys a venir; i també, ara mateix, que no es malmeti la unitat civil del nostre poble.

Tots ells estan obligats al diàleg i s’haurien de sentir cridats a una confluència que sols serà possible si la direcció del PSC s’hi obre sincerament, amb ambició i generositat.

Tots ells han de donar-se compte que separats no són res, i que junts poden ser una força formidable.

Això significa també  preparar-se per a les eleccions i preparar les eleccions.  No és el repte més important, però és el més urgent. Implica, en primer lloc, establir un calendari no discrecional per a les primàries. Les primàries no són la panacea, però són una bona oportunitat per a obrir el partit al màxim de ciutadans i ciutadanes. Caldrien, després, instruments que assegurin la continuïtat d’aquesta obertura: mecanismes de representació inclusiva que facilitin la participació i l’empoderament dels ciutadans i ciutadanes que hi participin. Cal agrupar allò que avui és dispers, creant les condicions d’un retrobament innovador, en sintonia amb les noves exigències democràtiques i transformadores.

L’adversari comú és una dreta sense fronteres que avança el seu programa de distribució de la riquesa en benefici dels més rics, i del poder en benefici dels més poderosos.

L’esperança del socialisme està dipositada en el dret de tothom a participar i a decidir democràticament, sense subjecció ni desigualtats, en la configuració del futur col·lectiu. Aquest és el sobiranisme dels socialistes, de l’esquerra, dels demòcrates. Serà la nostra força, si sabem fer confluir tota la indignació i la passió que generen les crisis actuals, i unir tots els interessos i forces que volen una societat més decent, més justa i més lliure.

L’Hora

14/11/13

ANTERIOR EDITORIAL DE L’HORA: LA SITUACIÓ ACTUAL I EL FUTUR DEL PSC

3 Responses to Editorial de L’Hora: Cinc coses que hauria de fer el PSC

  1. Pia Bosch 15 novembre 2013 at 2:31

    La subscric al 100%. Excel.lent anàlisi i millor proposta. Només cal que la lleigeixi qui l’ha de llegir

  2. Arseni Gibert 15 novembre 2013 at 11:10

    Amics de l’Hora. Sense discutir el contingut (les diferències serien tan sols de matís) us vull fer arribar un punt de vista que a mi em sembla pertinent: jo diria que les coses han arribat a un punt en el que la percepció general és que parlar del PSC no és, o ja no és, parlar de política. No vull dir exactament que la cosa ja no tingui remei, però vull dir que les corbes de dificultat de regenerar el PSC i de fer una cosa nova, ja s’han creuat. Que essent molt i molt difícil, fer una cosa nova ja és menys difícil que regenerar el PSC. Em refereixo a una regeneració o una cosa nova que representi l’espai polític clarament existent d’un partit de centre-esquerra catalanista i nacional català però no nacionalista ni independentista, que no es dediqui a mesurar el grau de catalanisme o d’esquerranisme de cadascun dels seus afiliats, que desterri el “centralisme democràtic” i vegi la pluralitat interna no només com a a riquesa sinó com a condició necessària d’un partit amb vocació de govern i que sigui partidari de la equitat social en un context de democràcia liberal i economia de mercat. Si el PSC és capaç de fer aquesta transformació, brindaré amb xampany. Si no és capaç i apareix una cosa així -i encara soc viu-, també brindaré amb xampany (jo encara en dic xampany). Salut.

  3. Pingback: Rafael Pradas entrevista a Raimon Obiols: “La bona política és la que uneix” | L'Hora

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: