Portada

Editorial de El País: Refundació

resetSemblava difícil que les coses poguessin empitjorar en la llarga crisi que travessa el Partit dels Socialistes de Catalunya, però diumenge va créixer un esglaó més en frustrar-se, de manera inopinada, la candidatura de Núria Parlon, alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, a dirigir el partit després de la dimissió de Pere Navarro. El pas enrere donat per la jove alcaldessa, amb una personalitat i posicions que semblaven idònies per suturar ferides i esmorteir divisions internes, deixa el partit en una situació d’interinitat que, si no es gestiona bé, pot acabar d’enfonsar-lo, i amb ell, a un dels bastions electorals amb què tradicionalment comptava el PSOE.

Encara que Parlon ha esgrimit raons difícilment refutables i idèntiques a les adduïdes per Susana Díaz per no optar a la secretaria general del PSOE -la incompatibilitat d’un càrrec tan exigent amb la dedicació que requereix l’alcaldia-, tot sembla indicar que han pesat també altres factors, entre ells, el marge de maniobra -escàs- que disposaria per introduir canvis substancials.

La decisió de Parlon va causar sorpresa i estupor. De fet, no va arribar a participar en la reunió del Consell Nacional quan tots l’esperaven i estava fins i tot previst que s’assegués al costat de Navarro per exhibir la imatge del relleu. L’episodi ha evidenciat la dificultat del PSC per trobar un reemplaçament de consens capaç d’assumir la difícil tasca de recuperar la credibilitat i reflotar el partit. I, no obstant això, aquesta és la tasca més urgent.

Davant el buit que s’ha produït, un dels membres de l’executiva, Miquel Iceta, es va postular per assumir les regnes si no hi havia altres candidats. Ahir va formalitzar la seva candidatura. Iceta és un parlamentari brillant i apreciat, però havent format part del nucli central de l’aparell des de fa anys, molts el consideren coresponsable de la situació actual. No hi ha dubte que pot ser una solució idònia per a un període transitori, però a mig termini li resultarà difícil demostrar que, havent estat part del problema, pugui ser-ho de la solució.

El socialisme català necessita una refundació i saba nova capaç d’impulsar un projecte que aspiri a tenir el suport de la majoria. I fer-ho sobre la premissa que no ha de renunciar a cap de les dues grans sensibilitats que, des de la seva fundació, no només han conviscut, sinó que han sabut representar als corrents centrals de la societat catalana. El que el sobiranisme hagi aconseguit desplaçar la política catalana cap a l’eix identitari afegeix dificultats a l’aposta, però la relació amb Espanya no és l’únic problema que tenen els catalans, i la sortida que ofereixen Mas i Junqueras a aquest conflicte tampoc és l’única possible ni per descomptat la més convenient. La millor sortida és la que garanteix la convivència i en aquest punt el socialisme català té molt a dir sense renunciar a la seva senya d’identitat catalanista, que no s’ha de confondre amb el nacionalisme, ni abjurar de la seva relació amb el socialisme espanyol.

El País

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button