Portada

David Lizoain: Una Catalunya independent quedaria fora de la Unió Europea?

catalunya_euSegons els màxims dirigents de Convergència i Unió, si.

Jordi Pujol, President fundador:

Pel fet de ser independent, encara que vinguis d’un Estat que és membre de la UE, la secessió aquesta no et situa dins de la UE. Et quedes fora, això està clar. Això, que és així i que a vegades, potser, alguns que diuen això d’un nou Estat lliure d’Europa, no ho tenen en compte, de totes maneres tampoc és tan greu. És lògic. Hi ha un reglament. Un es separa i queda fora d’aquell Estat que forma part de la UE, i per tant, com ja no formes part d’aquest Estat, et quedes fora [de la UE]. I, per tant, t’hauràs d’incorporar. Però hi ha molts països que funcionen molt bé i no són membres de la UE.

Artur Mas, President:

“Segons la lletra estricta dels tractats” europeus un nou Estat català “quedaria fora” de la UE en un primer moment.

Josep Antoni Duran i Lleida, secretari general:

Qui digui que Catalunya pot ser un Estat independent dins de la UE, està mentint

Segons la Comissió Europea, si.

Romano Prodi, 2004:

Les Comunitats Europees i la Unió Europea han estat establerts pels tractats pertinents entre els estats membres. Els tractats s’apliquen als Estats membres el territori del qual ha deixat de ser part d’aquest estat, per exemple, perquè aquest territori es convertit en un Estat (article 299 del Tractat CE). Quan una part d’una regió fos, de fet independent, es convertiria en un tercer país respecte a la Unió i els tractats, des del dia de la seva independència, ja no s’aplicarien al seu territori.

José Manuel Durao Barroso, 2012:

la situació jurídica no ha canviat des de 2004 ja que el Tractat de Lisboa no ha introduït cap canvi al respecte. Puc confirmar que la posició segueix sent la mateixa.

Per rebatre aquest plantejament de la Comissió Europea, compartida per l’alta direcció de CiU, se solen llançar tres arguments que fins poden coexistir:

  1. No podria quedar fora de la Unió Europea una Catalunya independent 
  2. No se sap si quedaria fora de la Unió Europea una Catalunya independent  
  3. No seria per tant si quedés fora de la Unió Europea una Catalunya independent, perquè l’euro i els tractats són una altra cosa 

Tampoc era d’esperar, però no són plantejaments que destaquen pel seu rigor.

Des del parlament britànic s’ha produït un informe més detallat i matisat sobre aquest tema. El que ressalta és que tot és una qüestió de trobar solucions polítiques a través d’unes negociacions en bona fe. L’opinió del Tribunal Suprem canadenc sobre la secessió unilateral del Quebec va en el mateix sentit.

Es parla molt d’una “tercera via” quan només hi ha dues vies: un nou pacte entre Catalunya i Espanya (que podria ser de moltes maneres) o el no-pacte. La intransigència dels que s’escuden darrere de les interpretacions més estrictes de la Constitució, cecs davant d’un estatus quo insostenible, troba el seu reflex en els quals busquen provocar un trencament de manera kosovar.

El debat sobre la permanència de Catalunya dins la Unió Europea és en el fons un debat sobre la necessitat de fer política i pactar, encara que pugui semblar complicat amb els líders actuals. El no-pacte condueix al desastre. No interessa en el fons a ningú, mentre que amb un nou pacte tot tipus d’encaix (amb Espanya i amb Europa) es fa possible.

Per a l’estat espanyol serà molt més fàcil reconèixer i acomodar Catalunya com a nació que reconèixer i acomodar Catalunya com a estat independent. A veure si deixa de confondre l’obligació de pactar amb un xec en blanc per a l’immobilisme.

 

Bloc de David Lizoain

 

Un comentari

  1. Que s’ha de produir un procés de negociació política amb Espanya i la UE no ho nega ningú. Que l’interès de totes les parts és que es trobi una fórmula de resolució pactada del conflicte, tampoc.
    Ara bé, la posició aparentment inamovible de l’Estat Espanyol, recolzada pel 80% del seu espectre polític, és que qualsevol possibilitat de pacte ha de passar per la subordinació política del demos català a l’espanyol. Per tant, o canvia aquesta posició -i, sincerament, jo no aprecio cap símptoma en aquest sentit- o la societat catalana es veurà abocada a triar entre dues opcions:
    1- Acceptació del “pacte” amb Espanya a priori, que suposarà la renúncia implícita al “dret a decidir”.
    2- Presa de decisions unilaterals i establiment a posteriori de la negociació política amb la UE i el Regne d’Espanya. Es tracta d’una operació que implica riscos evidents que s’hauran d’assumir: està disposada la societat catalana a tirar-se a la piscina sense tenir garantit un gruix d’aigua suficient?
    Cap de les dues alternatives em sembla òptima. Preferiria sincerament fer-ho a l’escocesa. Però penso que la política i la societat catalana no tindrà més remei que definir-se entre aquestes opcions, perquè la possibilitat efectiva de la tercera depen d’altres agents que no estan disposats a oferir-la.
    A mi, la primera opció em sembla inacceptable i personalment recolzaré la segona. Crec que l’espai polític socialista també s’haurà de definir. En la mesura que el bloqueig de la posició espanyola es consolidi, seguir apelant a una tercera via sense concreció constituirà, al capdavall, una maniobra dilatòria per apuntalar l’statu quo mitjançant subterfugis.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button