Nou Cicle

David Lizoain: El federalisme aporta claredat

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

canadaEl 1995 es va celebrar un referèndum sobre el futur polític del Quebec. El Govern canadenc va menysprear la seva legitimitat, i per tant va renunciar a debatre sobre les regles del joc de la votació. Va atorgar innecessàriament al sobiranisme un monopoli dialèctic. El resultat va ser una pregunta confusa i tramposa, on el “sí” va treure un 49,42% dels vots.

La doctrina de la claredat néixer al Canadà arran de l’ambigüitat de la pregunta i del resultat ajustat de l’1995. Però també va servir per corregir l’error del Govern de no entrar en el debat. A Espanya, la història es repeteix. El Govern uneix la negligència a la prepotència. Per això convé aprofundir sobre el que suposa i aporta la doctrina de la claredat.

En principi, és senzill. Després del referèndum de 1995, el Tribunal Suprem canadenc dictaminar que per legitimar unes negociacions sobre una secessió eren indispensables dues condicions: una pregunta clara i una majoria clara. El tribunal va deixar en mans dels actors polítics la definició dels tres conceptes (la pregunta, la majoria i el marc de les negociacions).

El Govern canadenc va reaccionar amb una llei de claredat, anunciant que ells portarien la veu cantant en cada àmbit. El Govern del Quebec va reaccionar amb la seva pròpia llei, totalment contrària. Aquestes lleis contraposades no han resolt la qüestió de fons; cap Govern pot bloquejar l’altre. Han d’arribar a acords.

La doctrina del Suprem canadenc diu que els drets democràtics suposen deures constitucionals, i viceversa. Serveix per facilitar els pactes, no per legitimar les imposicions. Descarta per com una província es pugui imposar després d’una votació (una ruptura unilateral) com que el Govern central pugui ignorar un mandat democràtic clarament expressat (l’immobilisme).

Per això, la llei canadenca (una obra de falcons, molts d’ells del Quebec) reconeix que “el Govern de qualsevol província del Canadà té el dret de consultar la seva població sobre qualsevol assumpte i té el dret de formular la forma de la pregunta del referèndum”. A canvi, el Govern federal afirma, amb raó, la legitimitat del seu paper. Així, la claredat del procés serveix com a fonament dels pactes.

Aquesta claredat és necessària, però insuficient. Deia James Madison que “si els homes fossin àngels, cap Govern seria necessari”. Com no ho són, “l’ambició ha de servir per contrarestar l’ambició”. Això és l’essència d’un sistema federal, basat en un repartiment de sobirania. Per resoldre els conflictes, no es tracta de bones paraules o de promeses ambigües, sinó de blindar competències.

Si es pretén importar una mica de Canadà, l’important és el federalisme, no la claredat. Sense la sobirania compartida, no hi ha garanties suficients. I llavors la claredat esdevé un eufemisme per a la imposició. Això ho demostra constantment el Govern de Rajoy, que parla clar, però es manté sord. A canvi, el domini d’Artur Mas de l’eufemisme ens recorda que una manca de claredat també és senyal d’una falta de bona fe.

Ara mateix, ni l’actitud de negació constant que emana del Partit Popular i altres actors a Madrid, ni la idea estesa entre molts catalans que Espanya no té res a veure amb ells, aporta aquest respecte mutu. El federalisme és una forma d’inocular el sistema polític dels capricis transitoris; obliga al reconeixement.

En el fons, les dues actituds -la negació i l’unilateralisme- són dues cares de la mateixa moneda. Ambdues suposen una renúncia tràgica de la política, en donar per fet la impossibilitat d’una solució pactada. A sobre, atempten contra el sentit comú; fins a la independència s’hauria de pactar. I reconèixer Catalunya com un subjecte polític (en un marc europeu de sobirania compartida) és molt més fàcil de reconèixer a Catalunya com un Estat independent. Perdre en debats escolàstics i caducs sobre la sobirania i la nació suposa un greu error. Sobretot vist des de l’òptica canadenca.

Durant més de 25 anys, les institucions canadenques no van ser capaços de reconèixer el fet diferencial del Quebec. Al final, un Govern encapçalat per conservadors reconèixer al Quebec com una nació. Les conseqüències eren pràcticament nul·les. Sense obtenir un reconeixement explícit, i sense disposar d’un “Estat propi”, Quebec sempre ha tingut una mica millor;garanties democràtiques en un marc federal.

Per això, la condició sine qua non d’una sortida pactada consisteix en un reconeixement mutu entre les institucions espanyoles i catalanes. Toca que tots dos es reconeguin com a subjectes polítics legítims, i que els seus governants tenen el mateix deure de vetllar pel benestar de la ciutadania.

Aquest reconeixement només es pot materialitzar a través d’una reforma federal que aporti drets democràtics, però també deures constitucionals.El reconeixement ha de ser mutu. Si es descarta la negació, l’unilateralisme haurà de renunciar. Perquè quedi clar: el pacte de mínims democràtic no pot ser altre que pactar què s’ha de pactar.

El País

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: