Nou Cicle

Dani Rodrik: Se’n sortirà Macron?

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

Macron-win-Merkel-801569La victòria d’Emmanuel Macron sobre Marine Le Pen va ser un alleujament per a tots aquells que prefereixen una societat democràtica liberal oberta a la seva contrapartida nativista i xenòfoba. Però encara falta molt per guanyar-li la batalla al populisme de dreta.

Le Pen va obtenir més d’un terç dels vots en la segona volta, tot i que tret del Front Nacional i del petit partit Debout la France de Nicolas Dupont-Aignan, no va rebre cap altre suport. I la participació electoral va ser manifestament inferior a la d’eleccions presidencials anteriors, el que indica un gran nivell de desafecció entre els votants. Si en els pròxims cinc anys Macron no aconsegueix tenir èxit amb les seves polítiques, Le Pen tornarà amb nova empenta, i el populisme nativista s’enfortirà a Europa i a la resta del món.

Com a candidat, a Macron el va ajudar el fet d’estar fora dels partits polítics tradicionals, en una era de política antisistema. Però com a president, aquest mateix fet és un desavantatge extraordinari. El moviment polític fundat per Macron, En Marche!, només té un any de vida; després de les eleccions de juny per l’Assemblea Nacional, Macron haurà de crear una majoria legislativa del no-res.

Les idees econòmiques de Macron no admeten una caracterització senzilla. Durant la campanya presidencial, s’el va acusar sovint de manca d’especificitat. Per a molts, a l’esquerra i la ultradreta, és un neoliberal que no es diferencia en gairebé res dels fracassats programes d’austeritat ortodoxos que van portar a Europa a la paràlisi política actual. L’economista francès Thomas Piketty, que va donar suport al candidat socialista Benoît Hamon, va descriure  Macron com un representant “de l’Europa d’ahir“.

I és veritat que molts dels plans econòmics de Macron tenen un aire neoliberal. Es va comprometre a baixar l’impost de societats del 33,5% al ​​25%, eliminar 120 000 llocs de funcionaris públics, mantenir el dèficit fiscal per sota del límit del 3% del PIB fixat per la UE i flexibilitzar el mercat laboral (eufemisme de facilitar a les empreses l’acomiadament de treballadors). Però també va prometre mantenir les prestacions de jubilació, i el seu model social predilecte sembla ser la “flexiseguretat” a l’estil nòrdic: una combinació d’alts nivells de seguretat econòmica amb incentius de mercat.

Res d’això servirà (certament no en el curt termini) per a resoldre el desafiament clau que definirà la presidència de Macron: la creació d’ocupació. Com assenyala Martin Sandbu, aquesta ha estat la principal preocupació de l’electorat francès, i ha de ser la principal prioritat del nou govern. Des de la crisi de l’eurozona, la desocupació a França es manté alt, en el 10% (i proper al 25% per als menors de 25 anys). Gairebé no hi ha evidència per afirmar que una liberalització del mercat laboral augmentarà el nivell d’ocupació, llevat que l’economia francesa també rebi un important impuls a la demanda agregada.

És aquí on entra en joc l’altre component del programa econòmic de Macron: la seva proposta d’un pla d’estímul quinquennal per 50 000 milions d’euros, que inclouria inversions en infraestructures i en tecnologies ecològiques, a més d’una ampliació dels programes de capacitació per a aturats. Però això suposa molt poc més del 2% del PIB anual de França, així que el pla d’estímul per si sol pot ser insuficient per elevar el nivell general d’ocupació.

Macron té una altra idea més ambiciosa: accelerar la creació d’una unió fiscal de l’eurozona, amb un departament d’hisenda i un ministre de finances propis. En la seva opinió, això permetria transferències fiscals permanents dels països més forts als desfavorits per la política monetària comuna de l’eurozona. El pressupost comú es finançaria amb una part de la recaptació impositiva dels països membres. Un parlament separat per a l’eurozona s’encarregaria de la supervisió política i la rendició de comptes del sistema. Aquesta unificació fiscal permetria a països com França augmentar la inversió en infraestructures i estimular la creació d’ocupació sense infringir els límits a les polítiques fiscals.

Crear una unió fiscal basada en una integració política més profunda té moltíssim sentit. Almenys, és una sortida coherent del limbe en què es troba l’eurozona en l’actualitat. Però l’agosarat pla europeista de Macron no és només qüestió de política o de principis, sinó que és crucial per a l’èxit del seu programa econòmic. Sense un augment de la flexibilitat fiscal o transferències des de la resta de l’eurozona a França li serà difícil sortir aviat de la seva crisi laboral. De manera que l’èxit de la presidència de Macron depèn en gran mesura de la cooperació europea.

El que ens porta a Alemanya. La reacció inicial d’Angela Merkel al resultat de l’elecció no va ser encoratjadora. Encara que va felicitar Macron, al que saludà com a “portador de les esperances de milions de francesos“, també es va declarar contrària a fer canvis en la normativa fiscal de l’eurozona. I fins i tot si Merkel (o un futur govern encapçalat per Martin Schulz) canviés de parer, subsisteix la qüestió de l’electorat alemany. Després presentar-los la crisi de l’eurozona com un problema no d’interdependència sinó de moralitat (un conflicte entre els frugals i esforçats alemanys i uns deutors pròdigs i mentiders), als polítics alemanys els costarà obtenir el suport dels seus votants a un projecte fiscal comú.

Macron va preveure la reacció alemanya i la va contrarestar: “No pots declarar-te defensor d’una Europa forta i de la globalització, i al mateix temps rebutjar de ple una unió de transferències“. En la seva opinió, això és una recepta de desintegració i una política reaccionària: “Sense transferències, la perifèria no pot convergir, i això crea una divergència política cap a l’extremisme“.

Encara que França no estigui a la perifèria europea, el missatge de Macron a Alemanya és clar: o m’ajuden a superar el tràngol i creem una unió autèntica (econòmica, fiscal i potser política) o els extremistes ens passen per sobre.

 

Social Europe

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: