Lliçons de realisme: fa molt de temps que les decisions fonamentals de política econòmica no es prenen a Madrid. La política monetària està en mans del Banc Central Europeu (BCE), la política fiscal està cada vegada més tutelada per les institucions europees, tot i que el Govern i el Parlament tenen encara marge per trastejar, per la via de decantar-se per tocar els impostos o les despeses, aprovant unes reformes i no altres. Lliçons de realisme en temps de crisi: fins i tot aquest marge queda en suspens enmig d’un incendi en els mercats. En aquesta mena d’estat d’excepció econòmica, que en el cas espanyol ha durat gairebé 30 mesos, el BCE pren el comandament per carta. Alemanya, Xina i EUA, per telèfon. I Brussel·les, via rescat i memoràndum d’entesa. Sempre amb un ull posat en els mercats, socis inevitables quan el deute públic i sobretot el privat sumen al voltant de quatre vegades el PIB.
Al maig de 2010 van ser les trucades d’Obama i Wen Jiabao les que van precipitar la conversió de l’expresident José Luis Rodríguez Zapatero, el Govern va començar a aplicar retallades després de negar repetidament la crisi. Però fins i tot llavors l’expresident seguia en una mena d’estat de negació: a l’agost de 2011, enmig de l’huracà en els mercats, va ser la carta de Jean-Claude Trichet, revelada la setmana passada pel mateix expresident en el seu llibre El dilema, la que va marcar el camí en els últims mesos del Govern socialista i, sobretot, dels dos anys que porta Rajoy al capdavant del Govern. Espanya ha estat un país sota programa des de llavors -encara més clarament després del rescat bancari-, cosa que només ara comença a canviar.
“Aquesta carta és una humiliació. El rar és que es tracta d’una humiliació fins a cert punt lògica perquè, a la vora de l’abisme, va haver de ser el BCE qui li cantés a Espanya les quaranta; Zapatero seguia petrificat”, segons fonts europees. Els experts consultats s’extreuen diverses conclusions relatives a aquesta missiva. Una: la privatització de la carta per part de Zapatero, que la va negar diverses vegades al Parlament, és intolerable. Dues: va ser el líder socialista qui va començar a seguir el guió marcat per Trichet, però sobretot és Rajoy qui ha activat, gairebé punt per punt, totes i cadascuna de les exigències del BCE. Tres: el to de la missiva sobrepassa amb molt el mandat de l’eurobanc i el converteix en un animal polític de dubtosa qualitat democràtica, amb ordres explícites i directes a un Govern democràticament elegit i fins i tot a un Parlament suposadament sobirà. I quatre: algunes de les receptes són discutibles, la carta deixa al BCE entre els més falcons dels molts falcons del continent, amb la necessitat d’aplicar retallades “siguin quines siguin les circumstàncies”, cosa que ja ni tan sols Brussel·les defensa.
“Són la Comissió i en part el Consell qui haurien d’imposar la condicionalitat a Europa, no el BCE”, ataca Guntram Wolf, director del think tank Bruegel, que té com a president al mateix Trichet. “Però la Comissió no tenia llavors ni els instruments ni la credibilitat política necessaris”, sosté. Paul de Grauwe, de la London School of Economics, és més dur: “La carta sencera és un malson”, ataca. “El BCE presumeix d’independència: no segueix instruccions de ningú. L’altra cara d’aquesta independència és que no hauria ficar-se al terreny d’altres institucions, com un Govern democràticament elegit o un Parlament”. “S’ha extralimitat. L’espanyol o l’italià no són casos aïllats: el BCE sige embolicat en decisions de despesa pública i impostos en diversos països-amb les troiques-, i no té legitimitat democràtica per a això”. Charles Wyplosz, del Graduate Institute, subratlla que aquest paper de “poli dolent” és “un error majúscul que no reforça el poder del BCE, sinó que el debilita; soscava la seva independència”.
L’única justificació que troben els experts davant el to d’alguns passatges de la carta és la gravetat de la crisi europea: el BCE ha estat i és pràcticament l’única institució capaç de controlar l’incendi. La missiva, a més, obeeix a les pressions de Berlín i companyia, que demanaven contrapartides per l’activisme del BCE amb la compra de deute públic, i a la pròpia incomoditat de l’eurobanc en aquestes operacions. “Trichet va jugar un paper clau per mantenir Europa unida en els moments crítics. Era l’únic bomber en un edifici que corria el risc d’esfondrar, pastura de les flames. Vorejar els límits polítics en moltes ocasions, però calia mantenir el foc sota control”, apunta Julian Callow, de Barclays. Daniel Gros, del CEPS de Brussel·les, considera que aquests límits eren molt difusos: “El BCE només pot prestar a bancs o governs amb crisi de liquiditat, no amb problemes de solvència. Però hi ha una línia molt tènue. I per reforçar la solvència no hi ha gaires alternatives: les reformes són imprescindibles. Per descomptat, tot això li ha generat problemes de legitimitat, però això és el de menys enmig d’una crisi com aquesta. Un cop la crisi es mitigui, el paper del BCE es suavitzarà”. Mentre arriba aquest moment, aquí hi ha les cartes a Roma i Madrid. I altres que encara es desconeixen. “Els irlandesos portem tres anys demanant explicacions, i no hem rebut ni una resposta satisfactòria”, tanca des de Dublín l’economista Karl Whelan.
