Nou Cicle

Claire Alet: Dones, la revolució inacabada

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

El moviment cap a la igualtat entre homes i dones està actualment estancat. Hi ha, però. alguns països que estan més avançats que altres. Resumiré el panorama europeu.

Aquest és un petit article escrit amb motiu de la llei francesa en matèria de pensions aprovada la passada tardor. Sota el títol “La igualtat entre homes i dones”, es preveien sancions per a totes les empreses amb més de 50 empleats que no posessin en marxa accions per lluitar contra les desigualtats professionals – majoritàriament salarials – entre gèneres (1). Per què les sancions? Perquè sense elles, molt poques companyies entrarien en el joc. Encara estem així.

Certament, en dues o tres generacions, la situació de les dones ha canviat considerablement. Però avui en dia aquest moviment està “estancat”, tal i com ho escriuen Dominique Meda i Helen Perivier (veure referència al final de l’article). França tampoc n’és una excepció: les dones europees segueixen destinant de mitjana unes 17 hores més per setmana que les seves parelles en les tasques domèstiques i familiars. Un 31% de les dones treballen a temps parcial, enfront de només el 8% dels homes. I encara que no es veuen més afectades per l’atur que ells (9,6% de mitjana en ambdós casos), els seus ingressos es mantenen per sota en un 17%.

Un rànquing difícil

No obstant això, aquestes mitjanes amaguen realitats nacionals contrastades. “Cada país és un model en si mateix”, segons Helen Perivier, economista de l’Observatori Francès de condicions econòmiques (OFCE). Aquestes singularitats s’expliquen per la història, les normes socials i culturals, i les polítiques públiques de cada país. En total, fan que sigui difícil aconseguir un rànquing europeu d’igualtat entre genères, encara que es poden identificar els països que estan més desenvolupats que altres.

Alemanya: la influència de la maternitat

Amb una mitjana de 1,36 fills per dona el 2009, Alemanya té una de les taxes de fecunditat més baixes d’Europa. “La culpa a la norma social segons la qual les mares han de quedar-se a casa“, va dir Marie-Thérèse Letablier, sociòloga del Centre d’Estudis sobre l’Ocupació. Aquesta mesura ha comportat diferències salarials entre homes i dones d’entre les més altes d’Europa, les dones treballadores es troben sovint en feines a temps parcial o en treballs esporàdics. A més, cada vegada més dones qualificades han abandonat la maternitat per tal de centrar-se en la seva vida professional.

Al principi dels anys 2000, els Verds i els socialdemòcrates van elaborar  una reforma de la política familiar amb la finalitat de facilitar la conciliació entre la vida laboral i familiar: vacances parentals reconegudes, millor remunerades i més oberta als pares, un ampli programa d’obertura de places de guarderia per als nens petits …

Avui en dia, tot i que el pes de la càrrega en les mares és menor i els serveis de guarderia per la infància són més nombrosos, les mares treballadores segueixen optant en la seva majoria per treballar a temps parcial, mantenint-se la discriminació en termes d’ascensos i de remuneració” analitza Marie-Thrérèse Letablier.

Per exemple, els països nòrdics, sovint presentats com a models, es troben entre aquells que més van impulsar la recerca de la igualtat. Han aplicat polítiques encaminades a conciliar la vida professional i la vida familiar: prestacions familiars generoses, vacances parentals obertes al pare i la mare, i nombrosos serveis d’acollida a la petita infància. Així, la taxa d’activitat de les dones té el rècord i la fecunditat continua sent elevada. Les dones, però, es troben sovint en llocs de treball a temps parcial en el sector públic que són menys remunerats. En realitat, la desigualtat d’ingressos és una mica superior a la mitjana europea.

Un altre món: els antics països comunistes. Mantenen els trets dels règims on la igualtat de gènere ha estat més buscat. Així, a Bulgària, Romania, Hongria i Polònia, les diferències salarials entre homes i dones són significativament inferiors a la mitjana europea, el temps parcial femení és relativament baix i el nombre de dones graduades és superior als dels homes. No obstant això, les estructures de cura de la petita infància són molt deficients, fent difícil conciliar l’activitat professional i l’educació i cura dels fills (República Txeca, Hongria). Això explica en part una menor participació de la dona en el mercat de treball.

El sud d’Europa contrastat

Pel que fa a l’Europa mediterrània – considerada patriarcal i masclista – es pot dividir en dos blocs: d’una banda, els països de la Península Ibèrica, de l’altra, Grècia i Itàlia. En aquests dos últims països, la participació de les dones en el mercat laboral continua sent relativament baixa i les desigualtats en el treball domèstic es mantenen altes. En comparació, Portugal apareix com un paradís de la igualtat: amb una alta taxa de participació, la proporció de dones a temps parcial és dues vegades inferior a la mitjana europea, l’impacte de la maternitat en l’ocupació és gairebé nul, hi ha una alta proporció de nens i nenes joves que es mantenen en l’estructura col·lectiva, la desigualtat salarial en la feina i en les llars estan contingudes i hi ha una forta participació de les dones en la vida parlamentària.

Com situar els francesos en el panorama europeu? Elles apareixen en molts aspectes com a campiones: combinen un nivell d’activitat per sobre de la mitjana europea, amb altes taxes de fecunditat. Però a quin preu? Sota un risc d’esgotament. En tots els casos, d’excés de treball: dediquen 18 hores més per setmana que els homes en les tasques de la llar i la família. També al preu d’una ocupació de mala qualitat. Certament, les dones treballen més, però en un 30% a temps parcial (davant del 6% dels homes), incloent-hi una proporció significativa que voldrien treballar més. D’altra banda, les dones franceses estan massa sovint limitades al sector de serveis, sovint en treballs de baixa categoria, com en els supermercats.

Espanya: Adéu al Senyor ‘gagne-pain

La política espanyola d’igualtat de gènere és una de les més progressistes d’Europa“, afirma Brigitte Frotiée, sociòloga a l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ISP / CNRS). Entre altres coses, el Govern és paritari des de 2004 i la proporció de dones al Parlament arriba al 36,3%.

Des del final del règim de Franco el 1975, el lloc de la dona en la societat espanyola ha canviat sota la influència dels moviments feministes actius. Més enllà del model de “El senyor ‘gagne-pain‘, les dones casades han esdevingut cada vegada més actives, tant és així que la taxa d’activitat de les espanyoles és ara gairebé com les franceses. Al mateix temps, la fecunditat ha disminuït de forma significativa.

Des de la dècada dels noranta, els governs, preocupats per l’envelliment de la població i submisos als objectius europeus, han posat en marxa el finançament de serveis de guarderia per als infants. Avui en dia, tot i que la solidaritat familiar persisteix, cada vegada més infants són atesos fora de la família. “Coexisteix a Espanya un ‘familiarisme social’ en què la solidaritat local segueix sent molt forta, així com el desenvolupament de l’individualisme-feminista“, analitza Brigitte Frotiée.

Resultat: el sostre de vidre, és a dir, el conjunt de barreres que tenen les dones per accedir a llocs més alts en la jerarquia professional, es fa particularment difícil de penetrar. Hi ha només un 10% de presència femenina en els consells d’administració d’empreses i representen només el 19% al Parlament. Cal dir que entre la feina i la vida familiar, les franceses tenen per fi una mica de temps per involucrar-se en la vida col·lectiva, però menys per exemple que les seves homòlogues alemanyes o holandeses.

Un assumpte d’Estat

Com podria una Unió Europea heterogènia encoratjar als seus membres a millorar? L’any 2002, dins l’Estratègia de Lisboa, es van fixar dos objectius: una taxa d’ocupació femenina fins al 60% (era de 58,6% el 2009) i un percentatge de nens menors de 3 anys acollits en estructures col·lectives del 33% (només set Estats membres van superar aquest llindar). Les solucions concretes, però, per a respondre a aquestes directives europees segueixen estan en mans dels Estats europeus.

A França, per exemple, es va aprovar una llei el 13 de gener passat per lluitar contra el sostre de vidre: s’ha imposat que en els consells d’administració i en els consells de supervisió de les societats cotitzades i empreses públiques tinguin almenys un 20% de dones el 2014 i almenys un 40% el 2017. Per a alguns, aquesta política de quotes pot permetre a algunes dones l’accés a llocs de responsabilitat, però deixarà a la gran majoria a la part inferior, ampliant així les desigualtats entre les dones. D’altres ho veuen com un mal necessari: “Per descomptat, la política de quotes crea efectes perversos. Però ja que no avança, hem de forçar el canvi. Un dia serà normal tenir 50% de les dones en els cercles més alts de lideratge “, va afirmar Helen Perivier. La lluita continua!

Per a més informació, consultar:

Le deuxième âge de l’émancipation. La société, les femmes et l’emploi, par Dominique Méda et Hélène Périvier, Seuil-La République des idées, 2007.

“Les discriminations entre les femmes et les hommes”, Revue de l’OFCE n° 114, juillet 2010.

“Equality Between Women and Men 2010”, rapport de la Commission européenne accessible sur http://eur-lex.europa.eu/LexUriServ/LexUriServ.do?uri=COM:2009:0694:FIN:EN:PDF

“La réforme de la politique familiale en Allemagne: de nouveaux horizons pour les femmes?”, par Jeanne Fagnani et Antoine Math, Droit social n° 5, mai 2007, accessible sur www.politiquessociales.net/Les-reformes-de-la-politique

“Espagne. L’accès des femmes aux responsabilités politiques”, par Brigitte Frotiée, Grande Europe n° 21, juin 2010, La Documentation française.

Alternatives Economiques

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: