Nou Cicle

Christian Schemmel: El destí de la socialdemocràcia a Itàlia

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

E Pluribus Unum or E Pluribus Plures

Per desenvolupar-se com a força política, el Partito Democratico ha de tendir a ampliar el seu vot per l’esquerra per tal de fer front al centre des d’una posició de força.

La fundació del Partito Democratico (PD) l’any 2007 semblava marcar un canvi important en la política italiana del centre-esquerra. El PD, com a fusió dels post-comunistes Democratici di Sinistra, els centristes catòlics Margherita i de set partits petits, va representar el primer intent del centre-esquerra italià per presentar-se com una força única capaç de dur a terme una acció governamental incisiva. Les eleccions de 2008 es van perdre des del principi, a causa del descrèdit que la coalició de centre-esquerra anterior va fer-se a través de les lluites constants. Lamentablement, a principis de 2011 les possibilitats del PD de ser capaç d’unir el centre-esquerra italià no semblen millorar gaire.

En termes d’organització del partit, la peça central del PD és l’elecció del secretari del partit (i per defecte candidat a primer ministre) a través d’eleccions primàries, com a mitjà per democratitzar el partit i crear un fort poder a la base del lloc del secretari fora de la seva nomenclatura. En les primàries d’octubre de 2007 es va veure que Walter Veltroni va guanyar amb més del 70% dels vots – un plebiscit però, que només va destacar per l’absència de candidats oponents que tinguessin un pes pesat, i que va comportar la renúncia de Veltroni el 2009 i la victòria posterior de Pierluigi Bersani en el lideratge de les primàries.

El PD va perdre part del seu grup el novembre de 2009, quan el centrista Francesco Rutelli, va abandonar el partit per fundar la Alleanza per l’Italia amb el polític de centre-dreta Bruno Tabacci. L’API s’ha unit al centre amb Gianfranco Fini en un nou moviment Futur i Libertà per l’Italia (FLI), que ha deixat la coalició de Berlusconi, i la UDC, que ha resistit fins ara el desig de Berlusconi perquè ocupi el lloc de la FLI. Amb l’arribada a la vida d’aquest nou Terzo Polo (tercer pol)  es mostra que l’intent de Veltroni per arribar al centre fins al moment ha fracassat.

En el curt termini, una aliança amb el Terzo Polo, segons ha proposat l’exprimer ministre Massimo D’Alema, pot ser un mitjà per enderrocar finalment a Berlusconi, però poc es guanyarà si la conseqüència és una altra època de paràlisi política italiana, recreant un centre que bloquegi tots els moviments, com en els vells temps de la Democrazia Cristiana.

Amb els continus escàndols i espectacles, l’era de Berlusconi està arribant al seu fi i el PD no ha de sacrificar el seu futur per complaure a un centre que no pot ocupar. Una aliança amb el Terzo Polo que probablement també significaria renunciar a les primàries a favor d’un candidat de centre elegit per la negociació de les parts. Els votants es pregunten i amb raó, que és el que el PD en realitat representa, si la seva participació en l’enquesta actual del 23 a 25% es confirma.

Per desenvolupar una perspectiva a llarg termini, el PD ha de tendir a ampliar el vot per l’esquerra per tal de fer front al centre des d’una posició de força. Atès l’espectacular fracàs de l’actual govern d’Itàlia, això hauria de ser possible, tot i els mitjans de comunicació de Berlusconi.

El que es necessita, per tant, és una nova visió socialdemocràtica d’Itàlia. El jove PD encara ha de trobar aquesta visió. El seu programa de 2008 va representar un intent de conquerir el centre, posant l’èmfasi en l’eficiència econòmica – aquí és on el programa és més coherent, on es detalla una llarga llista de mesures com ara la lluita contra l’evasió fiscal, reduir els impostos per als menys benestants i la simplificació per a les empreses , l’augment de l’ocupació femenina i l¡enfortiment de la legislació anti-càrtel -, així com en la meritocràcia, les solucions basades en el mercat, en el transport públic i la política ambiental, i la competència en la prestació dels serveis públics. Respecte a això últim, el programa recorda al del Nou Laborisme de 1997, i per tant d’un valor molt limitat als socialdemòcrates europeus en la recerca de noves visions i idees a l’any 2011. Les propostes econòmiques, mostren un PD en el seu estat més fort, la lluita contra les deficiències especialment a les zones on Itàlia s’està quedant darrere de la majoria dels altres membres de la UE.

No és sorprenent que falti, tenint en compte els catòlics que componen el PD, un compromís amb el laïcisme i la igualtat de drets de les parelles de fet i del mateix sexe. No obstant això, hi ha més de tres absències igualment notables. En primer lloc, el compromís d’establir un estat de benestar universal, ja que mentre és l’objecte d’algunes propostes tímides, no està en el centre de l’escenari. Es tracta d’una qüestió en la qual els successors de Veltroni, Franceschini i Bersani hi han estat prestant més atenció des de llavors. En segon lloc, el programa no ofereix cap proposta concreta en quant a les polítiques europees, el paper d’Itàlia a la UE o el “model social europeu”, tot i no aixecar els aclucalls que encara aïllen la política italiana de la política internacional i supranacional. Finalment, no aborda explícitament les anomalies conegudes de la democràcia italiana, en particular, la situació dels mitjans i l’embolic generalitzat entre la política i l’economia – això és tant o més sorprenent, ja que fins i tot l’objectiu de l’eficiència econòmica és sens dubte impossible d’aconseguir en un sistema polític dominat per interessos especials.

És en aquests quatre camps que el PD ha de prendre mesures i desenvolupar noves idees i atrevir-se amb els seus coneixements econòmics. Si això significa perdre uns quants centristes més, que així sigui – la batalla per l’àmbit del centre ja s’ha perdut. Els aliats en l’objectiu de concebre una nova socialdemocràcia italiana es poden trobar a Sinistra, Ecologia i Libertà, una nova esquerra i en el partit ecologista liderat pel carismàtic governador de Puglia, Nichi Vendola. No és d’estranyar que Vendola sigui considerat com el favorit en cas que el PD i el SEL decideixin posar en marxa les primàries comunes per escollir el proper candidat a primer ministre.

Social Europe Journal

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: