Nou Cicle

Carlos Jiménez Villarejo: Una aliança històrica

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

Davant l’actual i transcendental procés electoral, és oportú recordar les paraules del president Maragall, amb motiu de la concessió de la Medalla d’Or de la Generalitat a Gregorio López Raimundo, quan va recomanar “caminar junts, més junts vull dir” als socialistes catalans de Reventós i al PSUC.

Evidentment, no estem en aquella conjuntura històrica però és cert que en l’actual candidatura del PSC seran presents corrents polítics de molt diferent signe. Coalicions polítiques de grups o partits democràtics que estan plenament justificades quan, com ara a Catalunya, concorre una crisi social i política profunda com la provocada per l’independentisme. Com ho va ser, en els anys setanta, el frustrat “compromís històric” del Partit Comunista italià i la Democràcia Cristiana per fer front a les temptacions autoritàries llavors presents.

Sobretot, després de la declaració parlamentària del passat 27 d’octubre, per la qual es constitueix la “República catalana, com a Estat independent i sobirà …“. Declaració adoptada per una minoria social que, gràcies a la majoria parlamentària facilitada per la llei electoral espanyola, es va constituir en un poder autoritari i excloent de les minories, ple d’il·legalitats, abusos de poder i malbaratament de fons públics, sempre en flagrant violació del Estatut d’Autonomia i de la Constitució, fins a culminar amb aquesta declaració, que va justificar, sens dubte, la moderada aplicació de l’article 155 de la Constitució. Un poder despòtic enfrontat al Tribunal Constitucional i l’Estat democràtic.

Per això, no ha d’estranyar que, davant d’aquests moments històrics, el PSC, com la millor expressió de la socialdemocràcia catalana, aglutini en el seu entorn i impulsi una àmplia aliança que abasta partits com Units per Avançar, que es defineix com “de pensament polític humanista socialcristià “, i associacions de la societat civil, com la Tercera Via, que reclama polítiques de conciliació, diàleg i acords entre les forces democràtiques i, particularment, Federalistes d’Esquerres, que reclama una solució federal per a l’organització política territorial dels diversos pobles d’Espanya. Ho va dir el professor Joan Botella, “el que realment falta avui al nostre país per poder dir-federal és la devolució de nuclis substantius de decisió sobirana a les comunitats autònomes“.

A aquesta coalició s’ha sumat, recentment, un moviment ciutadà d’esquerres — constituït al voltant de la Declaració de Barcelona — que reclama més democràcia i més igualtat des del contundent rebuig de qualsevol forma de nacionalisme. És inacceptable que els nacionalistes, absorbits pel seu Procés, no adoptin mesures efectives contra la desigualtat econòmica i social quan és públic i notori que, entre altres, “el president d’Iberdrola guanya 43.000 euros diaris, el d’Endesa va guanyar el passat exercici 3, 06.000.000 i el cap de Gas Natural va cobrar en sis mesos 1,6 milions d’euros … “[Salvador López Arnal, Rebelión, segons dades de la Comissió Nacional del Mercat de Valors. 2017.11.18].

Els que vam participar d’aquest moviment reconeixem el valor dels principis explicitats pel PSC en el seu programa electoral, Acord i Canvi, per fer front a la crisi “i revertir les velles i noves desigualtats i l’empobriment dels treballadors […] i la restitució i ampliació de l’autogovern de Catalunya “. I ho fem, per aprofundir en aquests objectius i fer front a un nacionalisme català “impulsat per les classes mitjanes i formatat ideològicament durant el pujolisme“, que pretén amagar sota les banderes els seus draps bruts, com l’espoli del Palau de la Músicapendent de sentència – i els seus interessos de classe. I per garantir, davant del procés independentista, “la unitat de la classe treballadora a banda i banda de l’Ebre“. Així com reforçar “l’aposta per la reforma federal de la Constitució i el seu projecte d’estendre ponts entre els extrems del polaritzat espectre polític català“.

Per totes aquestes raons, reclamem enfortir l’esquerra que, d’una manera o altra, no estigui subordinada al nacionalisme i, encara menys, a l’independentisme.

Crònica global

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: