Portada

Carlos Jiménez Villarejo: Cap a una Espanya social i federal

gentLa imposició d’un Estat unitari i centralista s’ha demostrat ineficaç i inviable per governar l’Espanya plural formada per diverses identitats, tradicions i territoris amb voluntat d’autogovern. La Espanya de les Autonomies ha fet progressar a Espanya en els últims anys com en cap altre període en la historia, però necessita desenvolupar-se cap a un Estat federal que permeti el màxima autogovern de les parts i un veritable govern compartit, si vol donar una resposta eficient a les necessitats dels seus ciutadans i ciutadanes. Però el federalisme a Espanya no s’ha entès com unió en la diversitat sinó com separació.

La democràcia espanyola, en el moment complex de la Transició, no es va fer federal i es repudià tant nom com etiqueta perquè les seves ressonàncies històriques semblaven negatives i enigmàtiques. Ningú sabia massa ben bé què era un sistema federal, per això la Constitució va propiciar una forma d’autonomisme, amb connotacions tímides i vergonyantment semi federals. Avui aquesta estructura d’Estat apareix com a problemàtica i fins i tot com a causa de mals col·lectius d’Espanya i de Catalunya. La dreta més uniformista sospita dels excessos descentralitzadors que, diuen, han donat lloc al sistema anomenat Estat de les Autonomies, amb flaire federal; l’ independentisme nacionalista qualifica el mateix Estat de poc descentralitzat i l’ assenyala com l’origen d’una opressió constant i frustrant per a les aspiracions col·lectives de les respectives nacions.

Ambdues opcions no sembla que admetin cap alternativa vàlida i menyspreen conjuntament el federalisme com a consciència col·lectiva, com a ètica compartida i com a forma de pactar la convivència de les parts de l’Estat, que el federalisme considera substancialment iguals i substancialment lligades a les seves singularitats. L’ instrument per revitalitzar una alternativa real i possible únicament és el federalisme, estretament lligat al catalanisme polític en altres moments històrics, que ara hem d’enriquir amb les raons i sentiments del present; escau per tant, reformular i actualitzar els acords explícits i les complicitats tàcites que van dotar de sentit a l’Estat de les Autonomies fa més de trenta anys i que ara demanen una dimensió plena i intensament federal. Avui dia segueix sent la solució pràctica i política més raonable per controlar les tensions internes i explotar les sinergies del present. Tot això en el si d’una Europa Federal en la qual el federalisme garanteixi la pluralitat i el protagonisme de ciutadans i ciutadanes, nacions i regions, per tal de contrapesar i limitar el de les tecnoetructures governants i administratives i el predomini aclaparador dels estats, enlloc de les nacions, les cultures  i els pobles.

El federalisme que construïm i volem compartir no és una proposta de moderació ni de prudència; no és la bandera envellida i caduca de la resignació ni de la rutina. És exactament tot el contrari: la valentia avui rau en cridar l’atenció sobre els reis nus, tant el del somni recentralitzador i involucionista com el del somni de la independència, perquè cap dels dos pot prometre ni garantir una forma de prosperitat econòmica, social i cultural més alta que l’ aconseguida fins que va explotar la insolidària crisi oberta fa set anys, encara mal guarida i que, com sempre, segueix carregant fonamentalment sobre els sectors més desprotegits i menys responsables de la seva aparició.

El federalisme harmonitza les diferències territorials d’un mateix Estat perquè neix d’una ètica de la fraternitat solidària: aspira a neutralitzar les distàncies econòmiques i socials i a distribuir de forma més justa i equilibrada tant les competències com els beneficis. Gran part de l’ independentisme català neix com a estratègia d’autoprotecció contra la crisi, com a escut de defensa contra l’auxili econòmic a altres regions espanyoles a les quals s’acusa de beneficiar-se amb la riquesa robada als catalans. Invertir aquesta lògica significa reprendre el federalisme com a ètica d’una esquerra solidària que aspira a no deixar tirats als qui tenen menys.

El federalisme en si mateix no és de dretes ni d’esquerres, però en l’Espanya i la Catalunya d’avui és una opció d’esquerres perquè no es resigna a afavorir a la societat més potent per a que sigui més prepotent en perjudici de la societat més pobra, que davalla fins esdevenir miserable. Per aquest motiu la bandera del federalisme avui va lligada a les aspiracions d’una esquerra, encara massa feble en tota Europa. Per això, frenar el frau fiscal és una lluita federal; tallar la corrupció, consentida estructuralment, és una lluita federal; la protecció i transformació de l’Estat del Benestar és una lluita federal; l’aprovació d’una nova llei de partits i el seu finançament i d’una nova llei electoral (a Catalunya, vergonya dóna recordar-ho, de la seva primera i pròpia llei electoral, pendent fa 34 anys per l’enfrontament partidista dels grups parlamentaris ) són també lluites federals. Aquets són alguns dels vímets bàsics d’un projecte federal per al moment present.

Cap d’aquestes mesures pot ser una proposta accidental i menor d’un programa polític. L’esquerra ha de subratllar el significat polític i social del federalisme com a instrument per harmonitzar les diferències de família, de classe i d’ horitzons vitals: per tal que la igualtat d’oportunitats dels ciutadans no segueixi sent retòrica; per tal que el frau a Hisenda comenci a condemnar-se com pecat insolidari capital, només perdonable amb la restitució; per tal què la percepció d’una solidaritat activa de l’Estat amb els més desfavorits trobi la seva expressió en una Espanya social i federal.

La Lamentable

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button