Nou Cicle

Carlos Berzosa: Els mercats financers contra la democràcia

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

El desembre de 1997 Ignacio Ramonet va publicar un editorial a Le Monde Diplomatique amb el títol “Desarmar els mercats financers” en el que deia, entre altres coses molt saboroses, el següent: “El desarmament del poder financer ha de convertir-se en un interès cívic de primera magnitud si es vol evitar que el món del proper segle es transformi en una jungla on els depredadors imposin la seva llei”. Ja entrats al segle XXI podem contemplar que aquestes paraules han resultat premonitòries i que, efectivament, per no haver desarmat aquest poder financer s’ha desencadenat la gran crisi que estem travessant, i el que és pitjor, que els mercats segueixen imposant la seva llei a l’hora de buscar una sortida a aquesta situació.

Aquell editorial va iniciar el moviment ATTAC. Des de llavors aquest moviment ha defensat la necessitat d’implantar la Taxa Tobin i eliminar els paradisos fiscals, entre d’altres reivindicacions, per atenuar aquest gran poder del món financer i establir algunes de les bases per construir un món més just. S’ha aconseguit mobilitzar a molta gent a l’ample del món, però sense èxit a l’hora d’aconseguir que les propostes es portin a terme. L’esclat de la crisi ha posat sobre la taula la importància de les propostes d’ATTAC, i les que eren reivindicacions d’un moviment social han arribat a formar part del discurs dels governs més influents de l’economia mundial. No obstant això, res del que es va proposar en el G-20, com combatre els paradisos fiscals, s’ha plasmat en actuacions concretes.

Els mercats causants de la crisi segueixen imposant la seva llei sobre els drets de ciutadania i la democràcia, el que tindrà conseqüències molt negatives de cara a la sortida de la crisi. La situació és tan escandalosa que fins i tot una persona tan moderada com Miguel Boyer ha escrit un article, “Guanyar diners apostant al desastre” (EL PAÍS, 30-04-2010), en què denúncia amb lucidesa el que està passant.

En aquest article posa de manifest com les agències de valoració van tenir una gran responsabilitat en el període anterior a l’actual crisi sobreponderant actius, empreses i solvències i, per tant, contribuint en primera línia a la generació de bombolles desmesurades en el sector immobiliari i en les Borses en general, així com a encoratjar una errònia confiança dels inversors i de les entitats de crèdit. Va ser aquell sens dubte -al costat de la política d’interessos baixíssims de la FED, la desregulació financera i els blindatges d’executius- un dels factors principals de la crisi.

En aquests primers mesos de 2010, segueix dient Boyer, l’orientació ha canviat: els que van exagerar l’optimisme i la confiança en el passat ara exageren notòriament el pessimisme sobre la solvència dels deutes públics i privats d’un cert nombre de països. La propagació del pessimisme augmenta les primes de risc dels prestadors de tota classe. Com a resultat, els que van guanyar en l’època de bonança, ara segueixen guanyant amb la caiguda.

Mentre això succeeix, els treballadors perden la seva feina o es redueixen els seus salaris, molts petits, mitjans empresaris i autònoms tanquen els seus negocis, i els governs no tenen autonomia per realitzar polítiques econòmiques pròpies, sinó que aquestes vénen dictades pels poderosos mercats financers. El pessimisme no solament influeix en haver de pagar més pel deute públic emès per finançar el dèficit, el que hipoteca el futur dels països amb pagaments excessius d’amortització del deute, que no poden així tampoc realitzar un altre tipus de despeses socials, sinó que obliga a reduir el dèficit amb les polítiques d’ajust consegüents.

L’economia grega està vivint un calvari amb l’ajustament que se li obliga fer per afrontar tant el dèficit com el deute, que es considera excessiu. La contestació social que està provocant aquest ajust ja ha causat morts, i estem assistint a la tragèdia grega no com a representació teatral, sinó com tràgica realitat. La delicada situació econòmica per la que travessa està conduint a una gran crisi social i política. No convé oblidar els costos econòmics i socials causats per les polítiques d’ajust que es va obligar a aplicar als països menys desenvolupats en la dècada dels vuitanta del segle passat.

Però sembla que no es vol aprendre. Els costos de la crisi els paguen els de sempre, mentre que els causants segueixen beneficiant-se de la situació. Cal acabar amb les agències de valoració, i avui més que mai, cal plantejar amb força el necessari desarmament dels mercats financers si volem apostar per una economia més sana, més igualitària i sostenible. Els mercats financers amb la seva força i poder ataquen la democràcia i els drets humans i de ciutadania. Són un perill per a aconseguir la convivència democràtica i soscaven els fonaments del desenvolupament econòmic i de l’estat democràtic de dret.

En aquest sentit, resulta molt aclaridora l’anècdota que explica Alex Callinicos en el seu llibre “Contra la tercera via” (Crítica 2002). En un moment determinat Blinder i altres economistes assessors del president Clinton li diuen a aquest que el més urgent no era dur a terme les reformes econòmiques per a les quals havia estat elegit, sinó disminuir el dèficit públic per calmar al mercat de bons. Davant d’això Clinton, amb la cara encesa per la còlera i la incredulitat va dir: “¿Pretenen dir-me que l’èxit del programa i de la meva reelecció depèn de la Reserva Federal i d’un grapat de comerciants de bons?”. Hi va haver assentaments en tota la taula. Ni una negació. Li va semblar a Blinder que llavors Clinton va entendre que la seva sort passava per les mans del no elegit Alan Greenspan i el mercat de bons. Si això passa en l’economia més forta del planeta, què no ens passarà als més febles.

Rebelión

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: