Portada

Carles Geli: Miquel Caminal, memòria democràtica

caminalNo va voler mai fer bandera ni utilitzar-lo, però quan més van créixer les crítiques des de les files de Convergència i el primer govern d’Artur Mas contra ell per la seva suposada mirada sectària i per la instrumentalització del Memorial Democràtic des del seu càrrec de director, Miquel Caminal comptava gairebé en veu baixa que el seu avi, membre de la Lliga, va ser víctima dels anarquistes de la FAI en els primers mesos de la Guerra Civil a aquells paseíllos que culminaven a la carretera de l’Arrabassada. Potser aquest episodi va marcar la seva voluntat de dedicació a la Història i el seu indestructible compromís amb la memòria històrica, això sí, sabent qui va guanyar i qui va perdre el 1939. Però aquesta tenacitat no li va servir ahir per superar un càncer de pàncrees contra el qual lluitava amb especial cruesa des de febrer.

Nascut a Barcelona el 1952 en el si d’una família burgesa però clarament catalanista, de seguida va mostrar el seu compromís polític en formar part d’una avui ja mítica pionera junta gestora de l’Associació de Veïns de l’Esquerra de l’Eixample, que el 1974 el governador civil Martin Villa va prohibir. Caminal, germà de Josep (notable membre de CiU) i de Francesc (advocat en el cas Puig Antich), va militar al PSUC entre 1970 i 1980 i posteriorment ho va fer a ICV, entre 1987 i 1997. Era la translació de la seva col·laboració activa amb les esquerres catalanistes, binomi aquest que va defensar i va teoritzar al llarg de la seva carrera acadèmica, que va arrencar com a llicenciat en Ciències Econòmiques i que va concloure com a catedràtic de Teoria Política, sempre a la Universitat de Barcelona, ​​en què va treballar intensament fins fa quatre mesos.

Aquesta voluntat de casar el catalanisme, l’esquerra, la qüestió nacional i el federalisme va portar el líder del PSUC Joan Comorera, del qual va realitzar una exhaustiva biografia política que va culminar el 1984 en la seva tesi doctoral: Joan Comorera i la revolució democràtica. La seva bibliografia es completaria amb títols tan explícits com, entre d’altres, Nacionalisme i Partits Nacionals a Catalunya (1998), El federalisme pluralista (2002) i Una lectura federal i republicana de l’autodeterminació(2007).

Vital, afable i fins i tot de broma fàcil, no dubtava en canvi a manifestar amb contundència. “El conservadorisme ha aconseguit apropiar-se del catalanisme en els primers vint anys d’aquest segle i en els 20 últims; en els primers els va ajudar el lerrouxisme i en els últims un PSC sense política catalanista”, declarava el 1999.”El nacionalisme de CDC és un nacionalisme instrumental i no de resistència, amb voluntat d’intervenció en la política general de l’Estat”.

President de la Comissió Assessora per a la Reforma de l’Autogovern (2004-2005), va ser nomenat primer director del Memorial Democràtic (2008-2010). Partidari per coherència vital d’un veritable federalisme asimètric, en els últims temps semblava entendre l’independentisme. “El fet és que la proposta federalista des del catalanisme es va estavellar contra un nacionalisme espanyol dominat pel PP i dominador del PSOE. La resposta independentista d’una gran part dels ciutadans de Catalunya és, doncs, lògica, després de tants intents de canviar democràticament i federalment l’Estat espanyol”, va escriure al desembre.

El funeral se celebrarà diumenge a la una del migdia al Tanatori de les Corts.

El País

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button