Nou Cicle

Carles Castro: El poble contra el Parlament

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

congresEl poble contra el parlament no és només el títol d’un llibre de l’historiador Xavier Casals que busseja en les arrels del populisme que actualment germina a Espanya i floreix a mitja Europa a la calor de la crisi de legitimitat dels partits tradicionals. El poble contra el parlament és també la divisa de les noves forces de protesta que amenacen l’statu quo institucional prometent acabar amb els efectes de la globalització i, de pas, amb “la casta política” i “l’oligarquia financera”. Aquestes forces tenen el vent a favor d’una aguda recessió econòmica que, en el cas espanyol, alimenta un escenari de “confrontació a múltiples nivells”: social, polític, territorial, identitari… La qüestió, però, és si aquest populisme que ja ha cristal·litzat en alguns països d’Europa -amb l’italià Beppe Grillo com a paradigma- té possibilitats de consolidar-se a Espanya o constituirà de nou un fenomen efímer, com comença a ocórrer-li al propi Grillo per seva falta de propostes viables.

Certament, el divorci entre la classe política “professional” i la societat està generant un amplíssim electorat orfe (i encoratja la perillosa quimera d’una democràcia sense partits, que ja comparteix un terç de la ciutadania). I els sondejos del CIS donen fe d’aquesta erosió: només un 57% dels que van votar el PP al 2011 repetirien ara el seu vot, una xifra que frega el 66% en el cas del PSOE. En canvi, un 14% donaria suport avui a un altre partit, mentre que gairebé un 30% dels antics votants populars i més del 20% dels del PSOE s’han endinsat en un limb de desafecció partidista. Això suposa que 4,6 milions d’electors dels partits tradicionals podrien acabar votant a qualsevol de les noves formacions disposades a capitalitzar el descontentament social. Una altra cosa és que ho facin.

Per saber-ho, cal mirar enrere i revisar l’impacte electoral del que el llibre de Casals anomena la “primera generació de pretesos líders populistes -el tercet format per Ruiz Mateos, Jesús Gil i Mario Conde“, amb una línia política i unes peripècies judicials de “tipus berlusconià”, però “sense el complex aparell mediàtic desplegat per Il Cavaliere”. I la veritat és que els seus resultats electorals van ser escassament prometedors. Només Ruiz Mateos, en un context d’horror vacui per la crisi que travessava la dreta espanyola en la segona meitat dels anys 80, va obtenir un contingent de vots rellevant: més de 600.000 paperetes en les eleccions europees de 1989. Però va perdre gairebé 400.000 sufragis pocs mesos després, en les legislatives del mateix any, i posteriorment, amb Aznar ja consolidat com a alternativa al capdavant del PP, es va convertir en una força testimonial. I pel que fa a Gil, amb un màxim de 88.000 vots el 1999, o Conde, amb 23.576 paperetes en les generals del 2000, visualitzen el clamorós fracàs de les primeres ofertes populistes.

No obstant això, a dia d’avui la situació ha canviat, fins al punt que ja el 2003 es va iniciar un segon cicle populista que, segons Casals, encara no ha conclòs i pot donar pas a “un tercer cicle de dimensions imprevisibles”. I la principal pista sobre la magnitud d’aquesta eventual “explosió populista” es troba en els canvis que s’han registrat des del 2003. En aquest sentit, Catalunya s’ha convertit en un veritable “missatger del futur”, un laboratori on “més gran és l’erosió dels grans partits” i on han emergit des de llavors tres forces de signe populista: la CUP, Ciutadans i Plataforma per Catalunya . Unes forces de nou encuny -flash parties en el cas de C’s-, que no només tenen ja presència a les institucions, sinó que en algun cas han obtingut resultats espectaculars. I a més, la seva irrupció en un Parlament molt fragmentat ha contribuït a radicalitzar tot l’escenari.

Ara bé, en aquesta mateixa etapa el populisme ha irromput també a l’escena política espanyola a cavall d’una “involució autonòmica” que detecten tots els sondejos i que ofereix un autèntic calador de vots a les ofertes neocentralistes. La formació beneficiària ha estat la UPyD de Rosa Díez, que ja al 2007 va anticipar un populisme espanyolista davant de “l’establishment bipartidista” que encarnen PP i PSOE, de l’espai electoral del qual es ve nodrint amb èxit creixent. UPyD suposa així un bon exemple de l’eficàcia del “pensament màgic”. D’una banda, es tracta d’un partit liderat per una exdirigent socialista sense títols acadèmics però que es presenta com una outsider i s’acarnissa en el “fracàs” i el “baix nivell” de la classe política. D’altra banda, i com la crisi fomenta la idea que les autonomies són les responsables del dèficit públic, UPyD brinda la recepta miraculosa d’una oberta recentralització, encara que “des d’un nacionalisme espanyol ideològicament transversal”. El resultat: UPyD ha quadruplicat els seus vots en tres anys. Aquest podria ser un altre missatge del futur i un exemple dels rèdits de la “política de l’antipolítica”: parlar en nom del poble i convertir en amenaces als problemes locals o globals. 

Els nous caçadors de vots

Els lideratges populistes femenins

Teresa Forcades, una monja benedictina de Montserrat nascuda a Barcelona el 1966 i de sòlida formació acadèmica, configura el fenomen polític més recent del laboratori populista català. L’historiador Casals recorda que “combina la seva condició religiosa amb un discurs crític contundent cap al establishment que inclou al propi univers eclesial”. El seu salt a la política es va produir l’abril passat, al llançar el manifest “Per un procés constituent a Catalunya” al costat de l’economista Arcadi Oliveres i que, segons la seva web, superaria les 37.000 adhesions. El text reclama que el poble català decideixi el model d’Estat i afirma que “l’actual model econòmic, institucional i d’ordenament polític ha fracassat”, pel que apel·la a una mobilització civil “des de baix” per erigir “un nou model polític i social”. A partir d’aquí cal preguntar-se si Forcades és un fenomen aïllat. I la resposta, segons el parer de Casals, és que sí, ja que com a monja que entra en política “s’ubica en una cruïlla singular: com a membre de l’Església pertany a una entitat de rígida jerarquia, però Forcades formula un discurs anticapitalista, assembleari i feminista”. És clar que el “compromís cívic-polític és inherent a Montserrat” i forma part de la psicologia col·lectiva catalana. Ara bé, Forcades podria “escenificar també la irrupció amb força de lideratges femenins que emanen de l’activisme civil, amb gran capacitat de comunicació, i que s’enfronten a l’establishment”. En aquest grup caldria incloure Ada Colau com a cap visible de la PAH, sense oblidar que avui l’independentisme social a Catalunya el lideren dues dones: Carme Forcadell (Assemblea Nacional Catalana) i Muriel Casals (Òmnium Cultural). Per tant, el cas de Forcades podria indicar que Catalunya és, també en aquest àmbit, un laboratori avançat de tendències que acaben manifestant-se en el conjunt d’Espanya. En aquest sentit, també són dones dos líders emergents, com Rosa Díez i la valenciana Mònica Oltra. I una altra dona, Laura Mintegi, va liderar la candidatura de Bildu. Per tant, i davant del mascle-alfa, arrogant i estrident, que personificava el populisme de Jesús Gil, avui s’imposen lideratges populistes femenins ideològicament plurals.

El populisme justicier

El desembarcament a la política és el “corol·lari lògic” de la trajectòria de l’exjutge Baltasar Garzón. Ell mateix va al·ludir a aquesta eventualitat en una entrevista recent. I la seva genètica populista es troba en alguna de les seves declaracions de fa 20 anys, quan carregava contra els partits, als quals qualificava de “caríssimes maquinàries artificials” en mans de “certs dirigents corruptes” que no representaven els interessos dels ciutadans. De fet, la seva pròpia trajectòria professional entronca amb la idea d’un “populisme justicier” -una justícia “en nom del poble” i elegida pel poble- i s’inscriu en la categoria de “jutges redemptors de la democràcia” -com el magistrat italià Antonio Di Pietro- davant la metàstasi de la corrupció. Però mentre la croada de Mans Netes va aconseguir dinamitar el sistema italià de partits, la deriva populista dels superjutges espanyols va donar pas a una “cultura de l’escàndol” i un “populisme punitiu” contra “els abusos dels de dalt”. I en línia amb aquest concepte de justícia des de la “plaça pública”, Garzón es va alinear el 2011 amb els postulats dels indignats i va signar un document per “la reconstrucció de l’esquerra”. Tota una pista sobre el seu horitzó polític.

La Vanguardia

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: