Eleccions al ParlamentPortada

Carles Castro: El missatge del silenci

Per què hem de canviar res si les coses ja no poden anar pitjor“. Aquesta frase tan representativa del cinisme polític podria explicar la conducta de molts dels electors que diumenge van acudir a les urnes, però també de bona part dels que van optar deliberadament per quedar-se a casa. Les comparacions poden ser odioses i, a més, absurdes. Per això, la caiguda en la participació no pot veure’s només a la llum dels resultats excepcionals dels comicis de l’2017.

Ara bé, la deserció de més d’un milió i mig d’electors tampoc es pot despatxar com una conseqüència exclusiva de la pandèmia i, molt menys encara, com un cert retorn als registres habituals d’unes autonòmiques. Sobretot perquè el 53,5% de participació que es va produir el 14-F suposa un rècord abstencionista que només troba parangó en el registrat en una conjuntura diametralment oposada a l’actual: els comicis del 92 (54,9%), celebrats a un moment d’optimisme olímpic i raonable cohesió social.

En realitat, aquest milió i mig d’electors absents configuren l’anunciat “partit de l’abstenció“, un espectre que s’ha convertit en el millor reflex del cansament que afecta la societat catalana. Catalunya porta gairebé una dècada partida en dos, enfrontada a un fals i insoluble dilema dramàtic de caràcter existencial: seguir o no formant part d’Espanya i, en conseqüència, també d’Europa.

Per això, les eleccions de diumenge a penes tenen guanyadors. L’independentisme esgrimeix com un èxit que justificaria nous intents de “saltar la paret” el 51,3% dels sufragis que van aconseguir reunir el 14-F les forces formalment secessionistes (incloses les més exòtiques, amb còmputs al voltant de 5.000 paperetes). Però aquest sector polític no pot ignorar que va cedir més de 600.000 sufragis pel que fa a la seva collita del 2017. És a dir, 626.086 antics votants independentistes van decidir oblidar-se de la “legitimitat de l’1 d’octubre” i de la persistència dels “presos i exiliats” . De fet es van oblidar fins i tot que havien anat a votar en aquell referèndum unilateral. I d’això, en el millor dels casos, se’n diu fatiga.

Una barrera simbòlica

Però, a més, la suposada hegemonia independentista es redueix pràcticament a cendres si se la situa en el context d’una participació tan baixa. ¿Més del 51% dels sufragis? Compte amb les fantasies. Com a recurs de política ficció pot funcionar, però la realitat s’escriu amb altres xifres: els votants independentistes suposen ara el 27% de el cens, deu punts menys que fa tres anys. En altres paraules: només un de cada quatre catalans va expressar diumenge un imprecís desig de continuar l’aventura sobiranista com si res hagués passat. Aquest és el “gran salt endavant” que poden esgrimir els esmunyedissos xerpes de la independència.


El problema de les eleccions de diumenge és que tampoc van acudir a la cita molts dels que al 2017 es van bolcar a les urnes per expressar el rebuig a la ruptura amb Espanya. En aquest cas, gairebé 900.000 desertors. Una desmobilització realment asimètrica que s’explica per la distribució territorial de l’abstenció: al voltant del 45% a la Catalunya profunda, però fins a deu punts més en la metropolitana. I aquesta fugida va deixar el contingent dels que rebutgen o simplement no donen suport a la independència al voltant de 1.400.000 votants. O sigui, una mica més del 48% dels sufragis si s’exclouen els nuls i que, expressat en xifres reals, va suposar un 26% del cens; és a dir, més de 15 punts menys que al desembre del 2017. Una altra mostra de fatiga ben visible.

És clar que, a la vista d’aquesta asimetria, poden formular-se algunes preguntes incòmodes: ¿Els va afectar més, a aquest sector dels votants, la por de contagiar-se mentre dipositaven un sobre amb una papereta en una urna? O bé la “victòria” en vots però la “derrota” en escons de fa tres anys els ha portat a abandonar tota esperança d’impulsar l’alternança a Catalunya? En fi, potser hagin arribat a la terrible conclusió que les institucions de l’Estat ja s’ocuparan de “posar al seu lloc” als dirigents independentistes si, com no deixen de proclamar, “ho tornessin a fer“.

És veritat que la victòria de el socialista Salvador Illa és un resultat meritori en un context tan difícil com l’actual. I els més de 46.000 sufragis que ha afegit el PSC al seu resultat del 2017 tenen un gran valor enmig de la formidable caiguda de la participació. Tot això sense oblidar que l’hegemonia socialista en el bloc oposat a la independència implica que, a aquest costat de la trinxera, domina una formació partidària del diàleg i el pacte.

Però més enllà de l’èxit d’un partit polític que, però, no comptarà amb el suport parlamentari suficient per aspirar a governar Catalunya, la resta del panorama que s’estén davant les forces de projecció estatal no pot ser més desolador. L’ensorrament de Ciutadans assoleix unes dimensions tan catastròfiques que només s’expliquen per la seva incapacitat per dibuixar una alternativa el nacionalisme que no passés pel simple rebuig frontal dels seus postulats.

Aquesta intransigència davant un conflicte territorial que exigeix ​​bastant subtilesa explica també els desastrosos resultats dels populars, pitjors que fa tres anys i a la vora de la marginalitat. Però aquest discurs tan aparentment productiu en el conjunt d’Espanya, i que consisteix a descriure com una tragèdia el que sovint no va més enllà d’una farsa, tampoc va servir a Rivera i Casado per guanyar les eleccions generals. I el que és pitjor: l’exageració de la magnitud del conflicte català ha alimentat la creació d’un monstre que amenaça amb devorar el PP i a Cs: Vox. Els ultres són ara la segona força d’oposició al nacionalisme a Catalunya, amb gairebé 220.000 vots que no contribuiran precisament a apaivagar els ànims ni a buscar solucions sofisticades.

És clar que en l’eclosió de Vox, el paper catalitzador de l’aventurisme independentista ha estat també clau. I d’aquí que, si es fa abstracció del resultat global, una visió miop només percebria el molt que creixen els extrems: en total més de 400.000 electors entre els antisistema de la CUP, que dupliquen representació, i els antisistema de la ultradreta espanyolista. Però encara són només 400.000 sobre un cens total proper als cinc milions i mig de catalans.

A partir d’aquí, si les forces centrals no són capaços de trobar una solució acceptable a l’atzucac del procés sobiranista, de manera que la desafecció -i amb ella l’abstenció- no segueixin creixent, les úniques veus que acabaran sentint-se seran les dels dos extrems. I si uns prometen suprimir l’autonomia, els altres semblen disposats a respondre a cops de pedra. Aquest és el missatge silenciós d’aquestes eleccions: la vital entesa entre les principals forces. Alguns en dirien “l’hora dels traïdors“.

La Vanguardia, 16 de febrer de 2021

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button