Nou Cicle

Carles Casajuana: Segons el manual

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

Amb un manual de negociació a la mà, faig un exercici teòric i resignadament ingenu –ho reconec– sobre el que caldria fer per resoldre el litigi català si es produís un miracle i totes dues parts decidissin seure i buscar una solució sense condicions, cosa avui impensable.

La primera cosa que els participants en aquest diàleg –celebrat amb publicitat o en secret, amb ànim resolutiu o només exploratori, en això el manual no s’hi fica– hau­rien de fer seria esforçar-se a no veure’s com a adversaris, sinó com a copartícips d’una tasca difícil, que exigiria que col·laboressin, com si fossin jutges que, partint de posicions diferents, haguessin de redactar una sentència comuna.

Això exigiria que, a més de defensar les posicions pròpies amb tot el vigor que calgués, s’escoltessin, que es deixessin parlar, que intentessin entendre les frustracions i els greuges de l’altra part, que es posessin en el seu lloc. Convindria que cada part parlés d’ella mateixa, no de l’altra: per exemple, que els uns, en comptes d’acusar el Govern central de negar a Catalunya la part que li toca del pressupost comú, diguessin que Catalunya se sent infrafinançada i expliquessin per què, i que els altres, en comptes d’acusar els catalans d’egoistes i d’insolidaris, diguessin que la resta d’Espanya se sent ferida per l’actitud de Catalunya. No caldria que rebaixessin els seus objectius ni el to de les seves queixes, però sí que posessin l’accent en el que la seva part sent i no en el que consideren que l’altra fa per causar-ho. És el mateix però no genera acritud.

A través del diàleg, les dues parts haurien d’esforçar-se a identificar bé els interessos i les aspiracions en joc, més enllà de les posicions respectives. Les posicions ja sabem quines són: d’una banda, l’exigència d’aixecament del 155, llibertat dels presos i un referèndum; de l’altra, la Constitució és innegociable, la llei és igual per a tothom i la sobirania espanyola és indivisible. Per aquí no hi hauria res a fer. Per això, caldria que aprofundissin més i identifiquessin els inte­ressos i els sentiments que hi ha darrere d’aquestes posicions.

Veurien que, a Catalunya, molta gent, independentista i no independentista, vol sentir-se respectada, reconeguda. Vol que la seva veu sigui escoltada i no esmenada, com va fer el Constitucional amb l’Estatut. Veurien que la majoria accepta amb generositat que Catalunya sigui solidària, però vol un finançament just i transparent i que la solidaritat sigui reconeguda i agraïda, no exigida i minimitzada. També vol que la identitat, la cultura i la llengua de Catalunya siguin respectades i que Barcelona tingui el suport que mereix com a gran capital europea amb ambicions globals. De l’altra banda, veurien que, a la resta d’Espanya, molts ciutadans volen sentir-se segurs de l’aportació de Catalunya al benestar col·lectiu, volen saber que poden comptar amb una contribució no només econòmica, en forma de solidaritat interterritorial –inevitable amb un sistema fiscal progressiu–, sinó també política, organitzativa. Que Catalunya es comprometi ­lleialment a fer que Espanya sigui més pròspera, més forta, més justa, sense pensar únicament en ella mateixa i sense posar-ho tot en qüestió cada deu o quinze anys.

A partir d’aquí, caldria buscar la manera de fer compatibles aquests interessos d’una forma satisfactòria per a les dues parts. En un món en el qual les fronteres cada dia tenen menys vigència i la sobirania es més relativa, i amb l’horitzó d’una integració creixent amb la resta d’Europa, no hauria de ser impossible, perquè tots aquests interessos, si es formulen bé, no s’exclouen: el respecte de la identitat de Catalunya no és incompatible amb la unitat d’Espanya dintre de la Unió Europea; un finançament just, amb números clars i acceptats per tots, tampoc no ho és amb una contribució solidària de Catalunya al benestar de les regions menys pròsperes; el foment de la cultura i la llengua de Catalunya no resta res al foment de la cultura i la llengua espanyola; que Barce­lona tingui un paper global com a capital de primer ordre, com Madrid, és bo per a tot Espanya.

L’habilitat dels representants de les dues parts consistiria a posar damunt de la taula diverses fórmules per plasmar aquests interessos sense que xoquessin entre ells. No caldria excloure res: ni un referèndum, ni un nou Estatut, ni una reforma constitucional. Al contrari, potser la millor fórmula ­seria la que combinés totes aquestes peces en l’ordre adequat, sota el paraigua d’un gran pacte acceptable per les forces polítiques. Però caldria concretar-lo en uns termes clars, objectius, que fossin una bona base per a la convivència i evitessin conflictes futurs.

Fins aquí el manual. La realitat és molt diferent. Avui, després de la DUI, amb la judicialització, el 155, els presos, Waterloo, el clima d’enfrontament i de regressió democràtica, etcètera, tot això és ciència-ficció. Però un dia caldrà fer-ho, no?

La Vanguardia

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: