Nou Cicle

Carles Casajuana: Quin espectacle

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

En l’opinió pública -o publicada- internacional, hi ha dos clixés sobre Espanya. El primer, molt antic, desmentit per la història més recent, és el d’un país incapaç de resoldre els seus conflictes interns d’una manera civilitzada, dominat per la intolerància i, ocasionalment, per pulsions fratricides. És el país de la Contrareforma, de la Inquisició, del Duel a garrotades de Goya, de la llegenda negra. És, sobretot, el país de la Guerra Civil.

No ho oblidem: durant anys, la guerra espanyola va ser notícia de primera plana i va acaparar l’interès dels cercles intel·lectuals d’Europa i de tot el món. Era la primera batalla seriosa entre el feixisme, el comunisme i la democràcia liberal, el pròleg de la conflagració mundial en potència. Després, els quaranta anys de franquisme van convertir a Espanya en la viva estampa de l’autoritarisme i de la intransigència. És natural, doncs, que aquest clixé s’incrustés en el subconscient europeu.

El segon clixé, més actual però menys arrelat, és el d’un país modern, vibrant, capaç de liquidar el franquisme a través del pacte i del consens, de transformar-se i de situar-se en l’avantguarda dels canvis socials, un país sense complexos, amb una societat oberta i tolerant. És l’altra cara de la moneda, l’Espanya de la transició, de Pedro Almodóvar, de Barcelona’92, del matrimoni homosexual.

A més de incompatibles, aquests dos clixés són -com tots els estereotips- bastos, caricaturescos. Estan basats en la simplificació, en la conversió de l’anècdota a categoria, en l’eliminació dels matisos i en la substitució dels tons grisos per blancs virginals o negres ominosos. Ni Espanya era en els anys trenta l’únic país europeu corroït per divisions profundes i amb un moviment feixista rampant -pensem en l’Alemanya de Hitler, a la Itàlia de Mussolini, a la França del mariscal Pétain-, ni la transició va ser el conte de fades que molts encara pinten.

Ara es diu -amb raó- que la crisi catalana està danyant la imatge d’Espanya a l’exterior ia Madrid s’accepta sense gaire discussió que el Govern no ha sabut explicar bé la seva política i que, en canvi, l’independentisme ha venut molt bé la seva, projectant dubtes sobre la qualitat democràtica del nostre sistema polític. És així? Estem donant un espectacle, sens dubte, però em sembla que l’error, com sol passar, no és de comunicació sinó del que cal comunicar, i que no aconseguim transmetre la idea que estem resolent el conflicte de la millor manera possible perquè , senzillament, no ho estem resolent de la millor manera possible. Al contrari, cada vegada s’enverina més.

Volem que tothom ens vegi com una democràcia avançada: però ¿estem segurs que estem actuant com una democràcia avançada? L’independentisme no surt gens bé a la foto. L’aprovació de les lleis del Referèndum i de Transitorietat Jurídica els dies 6 i 7 de setembre, saltant-se l’Estatut a la torera, i la declaració d’independència el 27 d’octubre, al marge de la Constitució i sense una majoria de vots irrebatible que la sustentés, no concorden amb la imatge de escrupolositat democràtica i de no haver trencat mai un plat que els partits independentistes volen transmetre.

No obstant això, el Govern central tampoc s’ha cobert de glòria, i la seva responsabilitat és més gran perquè és qui té l’obligació d’assegurar la convivència i d’evitar que la discòrdia s’instal·li entre nosaltres. El podem mirar des de tots els angles que vulguem, però els cops de porra del primer de octubre i la presó provisional dels Jordis, d’Oriol Junqueras i de Joaquim Forn no encaixen amb la idea de l’Espanya dialogant de la transició. El Govern central no està obrint cap via de conciliació per resoldre el litigi. Diu que la Constitució no permet el referèndum, i encara menys la independència. Molt bé: però, llavors, a part de l’article 155 i dels tribunals -uns tribunals que, de forma sorprenent, estan equiparant el 1-O i la DUI pràcticament a una insurrecció violenta contra l’Estat-, ¿quina sortida ofereix el Govern central a aquests milions de catalans que, d’una manera pacífica, vénen reclamant des de fa anys un replantejament de les relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya?

El problema no és de comunicació. La crisi catalana ens ha posat a prova i, lamentablement, no hem estat a l’altura de la imatge que aspirem a projectar. Aquí tothom té les seves raons, però si volem conservar el prestigi que ens vam guanyar fa quaranta anys, si no volem que ningú posi en dubte la qualitat de la nostra democràcia, el millor que podem fer és reservar la justícia per als conflictes jurídics i resoldre el litigi a través de la política i del diàleg. Com en la transició.

La Vanguardia

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: