MónPortada

Branko Milanović: El primer esdeveniment global en la història de la humanitat


L’actual pandèmia és el primer esdeveniment global en la història de l’espècie humana. Quan dic «global» vull dir que ha afectat a gairebé tothom, sense importar quin sigui el seu país de residència o classe social. Si en un parell d’anys -quan, esperem, la pandèmia hagi conclòs i hàgim sobreviscut- ens trobem amb amics de qualsevol racó de la terra, tots compartirem les mateixes històries: por, tedi, aïllament, llocs de treball i salaris perduts, quarantenes, restriccions governamentals i màscares. Cap altre esdeveniment se li ha apropat.

Les guerres, fins i tot les mundials, van ser limitades: la gent a Suïssa, o a Nova Zelanda, no va tenir històries significatives sobre la guerra per compartir amb els habitants de Polònia, Iugoslàvia, Alemanya o el Japó. I en els últims 75 anys les guerres han sigut locals. Molta gent jove es va manifestar contra la Guerra del Vietnam, però la majoria no va experimentar cap dels seus efectes. La gent es va horroritzar amb el setge de Sarajevo, el bombardeig de Gaza o l’estratègia de «shock and awe» a l’Iraq. Però pel 99,9% de la humanitat aquell espant no va canviar en res la seva vida diària: va seguir aixecant-se d’hora per anar a treballar o a estudiar, va riure amb els seus companys, potser va sortir a beure i va acabar en una discoteca. No va tenir històries per compartir amb els residents de Sarajevo, Gaza o Bagdad, absolutament res en comú.

Ni tan sols el futbol pot competir, encara que els seus enfervorits simpatitzants es diguin a si mateixos que els esdeveniments mundials imiten el futbol. L’última final de la Copa del Món va ser vista per 1.100 milions de persones, aproximadament un de cada sis habitants de la planeta. Però encara més van ignorar la seva existència o no els va importar gens ni mica quin equip guanyava o perdia.

Entrar en els llibres d’història

La covid-19 entrarà en els llibres d’història com el primer esdeveniment veritablement global també en virtut del nostre desenvolupament tecnològic: no només podem comunicar-nos a través de tot el món, sinó que també podem seguir en temps real el que està passant pràcticament en qualsevol lloc. Atès que la infecció, la malaltia i una possible incapacitat i mort ens amenacen a tots, fins i tot els que no tenen massa interès en les notícies d’actualitat revisen els seus telèfons per obtenir actualitzacions sobre defuncions, taxes d’infecció, vacunes o noves teràpies.

La mateixa covid-19 sembla haver estat dissenyada per a aquesta funció. Encara que el seu nivell de mortalitat s’incrementa amb l’edat, els seus efectes són tan incerts que fins i tot bona part de la població més jove i saludable no està totalment lliure de risc. Si la covid-19 hagués estat menys aleatòria, hauria causat menys por. No obstant això, aquest esdeveniment global al mateix temps és estrany. Requereix que la gent no interactuï físicament entre si, i d’aquesta manera porta com a conseqüència una nova dimensió. El nostre primer esdeveniment global haurà estat aquell en el qual no ens trobem cara a cara en temps real amb altra gent que també l’experimenta.

Si reflexionem sobre això, pren sentit. Per ser global, l’esdeveniment ha de ser viscut més o menys de la mateixa manera i al mateix temps per tot el món. Si ens limitem al contacte físic o presencial no podem arribar a moltes persones, simplement perquè no ens és possible estar en contacte amb milers o, menys encara, amb centenars de milers d’altres persones. Per tant, irònicament, el primer esdeveniment humà global està desproveït de dimensió humana i física: és experimentat en forma virtual.

És per aquest motiu, també, que aquesta pandèmia és diferent de la de fa un segle. Aleshores la informació no es podia transmetre o compartir amb facilitat. Mentre la gent s’estava morint a l’Índia per la grip espanyola, Europa ja s’estava recuperant i desconeixia o es mostrava indiferent davant d’aquelles morts. I a l’Índia tampoc van tenir notícia de les morts a Europa fins que la pandèmia la va envair.

Globalització del treball

¿Què quedarà d’aquest esdeveniment global, més enllà de les memòries de la gent? Hi ha només unes poques coses que podem dir amb alguna certesa.

La pandèmia haurà accelerat la globalització en el segon factor de la producció: el treball. (El primer factor, el capital, ja està globalitzat gràcies a la desregulació i la capacitat tècnica de moure enormes sumes de diners per tot el món i de construir fàbriques i oficines a tot arreu).
És probable que la covid-19 ens faci avançar gairebé una dècada en la presa de consciència de les possibilitats de desacoblar el treball de la presència física en l’àmbit laboral. Encara que en moltes activitats puguem, quan la pandèmia s’acabi, tornar a compartir oficines físiques, a treballar en fàbriques, en molts altres casos no serà així. Això no només tindrà efectes en la gent que treballi des de casa. El canvi serà molt més profund. Veurà la llum un nou mercat laboral global sense necessitat de migració. En alguns segments de l’economia mundial (com els centres d’atenció telefònica o el disseny de programari), aquest mercat ja existeix, però es tornarà molt més habitual. La pandèmia implicarà un salt de gegant cap a la «mobilitat» de la feina, una mobilitat peculiar, en la qual els treballadors i les treballadores individuals no es mouran del seu lloc de residència, sinó que treballaran en «oficines» o «fàbriques» a quilòmetres de distància.

Els qui vaticinen que la globalització podria retrocedir se sorprendran. A causa de la guerra comercial entre els Estats Units i la Xina, les cadenes globals de valor i el comerç podrien patir un revés temporal. Però en termes de mobilitat laboral o, més precisament, de competència laboral -que és extraordinàriament important-, la globalització avançarà.

International Politics and Society

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button