Nou Cicle

Borja de Riquer: La universitat que deixo

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

universitatAquest proper estiu em jubilo, o millor dit, em jubilen forçosament per haver arribat a l’edat reglamentaria. He estat 45 cursos fent classes sempre en el mateix centre, la facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Autònoma, i això m’ha permès ser un testimoni presencial de les grans transformacions que han experimentat els estudis superiors a Catalunya. Fa uns dies, en un acte de comiat als professors que ens jubilavem que va organitzar el nostre deganat, i que tots vam agrair molt sincerament, vaig tenir l’oportunitat de reflexionar en públic sobre les diferències entre la universitat en què vaig entrar, a l’octubre de 1969, i la qual ara deixo. En aquestes quatre dècades llargues he presenciat un canvi radical en tots els aspectes de la vida universitària. Amb l’establiment de la democràcia, finalment els poders públics espanyols i catalans van arbitrar una política que ja podia qualificar-se d’universitària i es va construir un model basat en l’autonomia, la cientificitat, la catalanitat i la consideració de la institució com un servei públic, que ha donat bons resultats durant unes dècades. Cap a l’any 2000 molts consideràvem amb orgull que la universitat catalana estava en situació homologable a la dels principals països europeus, i això no era només una percepció nostra, sinó que també el sostenien molts col·legues forasters i els nostres alumnes erasmus.

És evident que avui aquest model d’universitat s’ha de revisar a fons perquè s’han comès errors i, en molts aspectes, ja no està a l’altura de les necessitats de la societat catalana. Ara bé, el que no es pot fer són actuacions radicals en aspectes fonamentals, com la política de professorat, sense explicitar, debatre i consensuar cap quina universitat hem d’anar. Tinc la sensació que, amb l’excusa de la crisi econòmica, no només s’han reduït notablement totes les partides econòmiques, sinó també s’ha aprofitat lacoyuntura per procedir a una reestructuració profunda de la institució sense dir-ho clarament, ni discutir-ho en els òrgans de representació. Som molts els que pensem que s’estan prenent algunes directrius que pressuposen una selecció dels estudis i del professorat, discriminant uns i incentivant altres, i que això implicarà també una minva de l’autonomia universitària, introduint criteris de major centralització de la seva gestió i de clara jerarquització. Avui la vida universitaria tendeix, com mai, a una burocratització tan excessiva com estèril i a ponderar només l’excel·lència científica que, amb les retallades recents, només pot practicar una minoria. L’actual política universitària, en la pràctica, mostra un notable menyspreu per la qualitat de la docència, atès que aquesta no forma part dels criteris utilitzats en els rànquings d’avaluació que constantment es publiquen.

No hi pot haver una bona universitat si no es defensa seriosament la qualitat docent ni si bona part del professorat se sent maltractat. Només tindrem una docencia d’autèntica excel·lència si els professors estan ben considerats, són suficients, estan ben pagats i tenen perspectives d’un futur profesional digne. La política de professorat de la Generalitat dels últims vuit anys està frustrant professionalment a bona part dels docents universitaris, tant als més veterans com als més joves. La causa és ben clara: la total paralització de la via funcionarial i el no desenvolupament d’una via de contractació laboral seriosa, eficient, suficient i consensuada està impedint l’estabilitat i la promoció del professorat més veterà. Avui són centenars els professors universitaris catalans habilitats i / o acreditats como catedràtics, titulars, agregats o lectors per les agències avaluadores espanyoles i catalanes que no poden accedir a aquestes places perquè no es convoquen. Hi ha gent que fa més de sis anys que està esperant promocionar-se o estabilitzar-se, sense que ningú li digui ni quan ni com ho podrà fer. A més, s’està creant un molt ampli col·lectiu de professorat eventual, inestable i molt mal pagat -400 euros al mes- que cobreix gran part de la docència deixada pels jubilats, la majoria d’aquests funcionaris, és a dir, els més ben remunerats. Tornem als temps dels PNN, al predomini de la mà d’obra barata, poc valorada i despedible. I a tot això cal afegir que els alumnes més brillants i els més ben preparats de les últimes promocions troben enormes dificultats per accedir a les poques beques que s’ofereixen, tenen gairebé prohibida l’entrada a la universitat com a docents i es veuen forçats a anar-se’n al estranger. Estem perdent un importantíssim capital humà i això repercuteix negativament en els grups i línies de recerca que no poden dinamitzar amb l’entrada d’investigadors joves. No hi ha pitjor política de professorat que no tenir i deixar que les coses es deteriorin. Els incentius i el reconeixement al treball ben fet han desaparegut i, amb ells, l’autoestima.

Lamento el to crític d’aquest article, però no puc acomiadar-me de la meva estimada universitat sense llançar aquest crit d’alarma. Veig amb preocupació el seu futur perquè em temo que aquest procés de deteriorament de la condició del professorat repercutirà negativament en la qualitat de la docència i de la recerca, estrechamenteligadas i nuclis centrals de la tasca d’aquesta institució. Amb aquesta suïcida política universitària mai podrem arribar a l’excel·lència que tots desitgem.

La Vanguardia

One Response to Borja de Riquer: La universitat que deixo

  1. exalumnedel89 26 juny 2015 at 0:16

    Com s’entén una universitat “burocratitzada en excés” el principal problema de la qual es que “s’ha tancat la via funcionarial al professorat”? Contradiccions com aquesta ens han deixat la universitat absurda que tenim ara, i amés a més amb retallades indignes.

    Universitat amb professorat funcionari: un oxímoron que és urgent resoldre!!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: