Nou Cicle

Borja de Riquer i Joaquim Albareda Salvadó: Tot s’hi val contra el catalanisme

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

tigreEns ha sorprès desagradablement l’article de Gabriel Tortella El tigre que nunca debió salir de la jaula, publicat a EL PAÍS el passat dia 19, perquè crèiem que l’autor era un acadèmic que acostumava a documentar els seus plantejaments. En aquest cas no és així, ja que al to excitat de tot el text s’uneix una sèrie d’asseveracions històriques i polítiques esbiaixades i fins i tot errònies.

La tesi central de l’article és que tot el que està passant a Catalunya respon bàsicament a una maniobra perversa del nacionalisme català que, alimentat per la frustració, per “gelosia violents” i perquè, al seu parer, el català té un relleu insignificant, durant els últims decennis s’ha dedicat a “l’adoctrinament massiu i sistemàtic” tant en el conjunt d’aparell educatiu com des dels mitjans de difusió. El resultat ha estat un “bombardeig mental incessant” que ha aconseguit “enardir les masses” i crear un ambient de “paroxisme separatista”. Per arribar a aquestes rotundes “conjectures”, l’autor reconeix que les seves fonts informatives han estat la premsa i algunes converses. Si les seves fonts d’informació fonamentals només han estat els “plurals” mitjans de comunicació de Madrid i alguna tertúlia de cafè, apanyats estem. Com és que tenint familiars, amics i col·legues a Barcelona no s’informa directament i millor abans d’escriure? ¿Ha parlat amb alguns mestres i professors de Catalunya, ha consultat els llibres de text que s’utilitzen allà -que són els mateixos que a tot Espanya-?

Al llarg de l’article sosté de manera reiterada que els historiadors catalans estem oferint una interpretació històrica plena de falsedats, de versions deformades i victimistes. I per demostrar-ho evoca l’episodi de la derrota militar catalana de 1714 i afirma que és fals que els catalans defensessin llavors una nació. Per començar, un imprès de 1714 ,Lleialtat catalana, afirmava que “Només les resolucions que es prenen a Cortes d’un regne o província són les que s’atribueixen a la nació (…) […] la nació només es representa amb els seus Braços units (…) […] tota la nació catalana, junta en els Braços resoldre defensar-se  pel rei en el domini del qual estava”. Deixant al marge el debat sobre el concepte que llavors es tenia del que era una “nació”, el que sí és històricament irrebatible és que les institucions catalanes van lluitar per salvaguardar les seves Constitucions, el seu sistema representatiu i per les llibertats de tot Espanya, davant la imposició d’un model d’Estat absolutista que va acabar amb la monarquia plural dels Àustries. La veritat és que Catalunya va perdre llavors la seva estructura juridicopolítica secular fonamentada en les Corts i en les Constitucions i que amb la Nova Planta es va imposar un sistema absolutista, centralista i militaritzat que va eliminar les vies de participació política.

A més, és fals que el record de la desfeta de 1714 no aparegui fins a finals del segle XIX. Només un desconeixedor de la història pot ignorar no només les contínues referències a aquest episodi que ja apareixen en diversos textos al llarg del segle XVIII, alhora que les llibertats perdudes van ser invocades reiteradament en protestes i en memorials reivindicant el sistema representatiu municipal liquidat en 1714 (com en el Memorial 1760 a Carles III) i en les intervencions de parlamentaris catalans a les Corts de Cadis (Capmany, Aner, Dou, etcètera), en les del trienni 1820-1823, en les de l’Estatut Reial, a les constituents de 1837 i posteriorment en els discursos de nombrosos parlamentaris catalans de diverses adscripcions polítiques.

Identificar la unió de corones de 1479 -el matrimoni dels Reis Catòlics- amb la creació de la “nació espanyola”, com ho fa Tortella, respon a un plantejament de caràcter essencialista totalment desacreditat en els àmbits científics internacionals. Com és sabut, de la unió de corones va sorgir una monarquia composta que mantenia l’ordenament jurídic polític dels dos blocs: la Corona de Castella i la Corona d’Aragó. D’altra banda, la idea de la “conllevancia” amb la qüestió catalana no és de Manuel Azaña, sinó d’un discurs parlamentari de José Ortega i Gasset el 1932.

La metàfora del tigre i la gàbia traspua autoritarisme antidemocràtic i evoca el malaurat “just dret de conquesta” de Felip V. Això de tornar a tancar a la gàbia al tigre separatista recorda massa a la retòrica franquista per ser de rebut. Creuen realment els demòcrates espanyols que l’actual problema català es resol a base de gàbies?

Tot val amb tal de no atendre una realitat que defuig reiteradament en l’article, el que ha passat els últims 10 anys: sentència del Tribunal Constitucional que va laminar l’Estatut referendat i aprovat pel Parlament i les Corts i va liquidar l’esperit d’entesa de 1978; incompliment sistemàtic per part del Govern de Madrid de les inversions previstes en aquest Estatut, etcètera, etcètera, i que, a conseqüència de tot això, avui la majoria dels catalans que són partidaris d’exercir el dret a decidir. Apel·lar a la corrupció, àmpliament estesa per tot Espanya, o la molt discutible gestió del Govern actual de CiU, no constitueix cap argument vàlid a l’hora d’analitzar l’increment del sobiranisme i encara menys per menystenir-lo.

En suma, ens sembla que l’article peca de basar-se en unes suposades teories conspiratives i en negar-se a conèixer la realitat de la situació catalana. Vingui vostè a Barcelona, ​​parli amb la gent i després opini. No ho faci d’oïda i sense rigor. I, per favor, no intoxiqui més l’ambient mediàtic amb metàfores impròpies d’un demòcrata.

El País

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: