EconomiaPortada

Bill Emmott: De qui serà el segle postpandèmic?

A les primeres etapes de la Covid19, era freqüent dividir els països i les seves respostes en funció dels seus sistemes polítics, i molts atribuïen l’èxit de la Xina en controlar el virus al seu autoritarisme. A finals del 2020, però, és evident que la línia divisòria no és política, sinó geogràfica. Independentment de si el país és democràtic o autoritari, si és una illa o un continent, confucià o budista, comunitari o individualista, pertanyi a l’Àsia oriental, al sud-est asiàtic o a Australasia, el continent ha gestionat la Covid-19 millor que qualsevol país europeu o nord-americà.

Si la línia divisòria no és exactament semiesfèrica, és prou propera com per ser evocadora. Fins i tot els pitjors resultats d’Àsia (en termes de salut pública), com Filipines i Indonèsia, han controlat la pandèmia amb més eficàcia que els països més grans i rics d’Europa. Tot i els raonables dubtes sobre la qualitat i exactitud de les dades de mortalitat reportades en el cas de Filipines (i de la Índia), es manté el fet que era molt més probable que moríssiu de Covid-19 si eres europeu o americà que si eres asiàtic.

La taula mostra el nombre de morts per 100.000 habitants en diversos paisos del món a 23 de novembre del 2020

Es necessita urgentment una investigació interdisciplinària per tal d’explicar aquestes diferències de rendiment. Com que gran part de la nostra comprensió actual és anecdòtica i insuficientment estesa a totes les regions, és vulnerable a l’explotació i a la distorsió polítiques. Per tal d’ajudar a tots els països a preparar-se per a futures amenaces biològiques, cal investigar diverses qüestions específiques. La primera és fins a quin punt les experiències del SARS, de la síndrome respiratòria de l’Orient Mitjà i de la grip aviària han deixat un llegat per a la preparació dels sistemes de salut i en la receptivitat de l’opinió pública als missatges per contrarestar la transmissió.

És evident que alguns països asiàtics s’han beneficiat d’estructures existents destinades a prevenir brots de tuberculosi, tifus, VIH / sida i altres malalties infeccioses. Per exemple, el 2014 el Japó tenia 48.452 infermers/es en el sistema de salut pública, 7.266 de les quals treballaven en centres de salut públics que es podien mobilitzar ràpidament per ajudar a localitzar contactes de Covid-19. Tot i que la terminologia varia, aquestes darreres xifres es poden comparar amb les d’Anglaterra, on només 350-750 infermers/es públiques atenien 11.000 pacients el 2014 (la població d’Anglaterra és aproximadament la meitat que la del Japó) (1).

També necessitem comprendre millor els efectes de determinades mesures, com ara el tancament ràpid de fronteres i la suspensió dels viatges internacionals. Es podria dir que alguns països han tingut un rendiment molt millor en la protecció de l’atenció domiciliària i altres funcions per a la gent gran, especialment en països (sobretot el Japó i Corea del Sud) amb una elevada proporció de persones majors de 65 anys.

A més, l’eficàcia de la comunicació dels sistemes de salut pública ha mostrat diferències clares entre els països i és possible que la diversitat genètica i els programes de vacunació antituberculosa del passat, en algunes àrees, hagin contribuït a limitar la propagació del coronavirus. Només amb una investigació empírica rigorosa tindrem la informació que necessitem per preparar-nos per a futures amenaces.

Molts també es pregunten què significarà l’èxit relatiu d’Àsia aquest any per a la política i la geopolítica després de la pandèmia. Quan els futurs historiadors vulguin una data precisa de quan va començar el “segle asiàtic“, poden ser temptats de triar el 2020, de la mateixa manera que el publicista nord-americà Henry Luce va datar el “segle americà” al començament de la Segona Guerra Mundial.

Però aquesta comparació indica que qualsevol judici d’aquest tipus pot ser prematura. Al cap i a la fi, l’Amèrica de Luce era una superpotència única. Sortint victoriosa de la guerra, continuaria reivindicant i distingint la seva època (en competència amb l’altra superpotència, la Unió Soviètica). El segle asiàtic, en canvi, abastarà tot un continent que inclou una àmplia gamma de països.

En altres paraules, no es tracta només de la Xina. Certament, la nova superpotència naixent ha tingut un èxit notable en afrontar la pandèmia després dels seus fracassos inicials i la manca de transparència. Però, en la defensa de la superioritat del seu sistema, l’abast està limitat pel fet que molts altres països asiàtics han tingut el mateix èxit sense l’assistència xinesa.

La taula mostra les previsions de creixement del PIB en diversos països, segons el mètode de ‘consens’, és a dir una valoració de promig de les previsions de diversos centres d’experts.

La comparació amb la postguerra també pot ser prematura per motius econòmics. El rendiment econòmic dels països asiàtics el 2020 no ha coincidit amb l’èxit de la seva resposta a la pandèmia. Si bé Vietnam, la Xina i Taiwan,, han superat la resta del món en termes de creixement del PIB, els Estats Units no s’han portat tan malament, malgrat la seva manca de gestió del virus. Amb unes previsions que apunten a una contracció del 3,6% aquest any, els Estats Units apareixen en millor forma que qualsevol economia europea, així com en relació al Japó, Malàisia, Singapur, Tailàndia, Filipines i d’altres a Àsia. La diferència depèn en gran mesura de la interconnexió: en comparació amb els Estats Units, moltes economies asiàtiques estan més exposades a limitacions en el comerç i els viatges, que afecten profundament la indústria turística.

Tot i que el 2020 els resultats en salut pública i economia van ser millors que els d’Occident, no es veu que la Xina hagi obtingut o hagi buscat avantatges polítics o diplomàtics. En tot cas, s’ha tornat més agressiva cap als seus veïns més propers i cap a països com Austràlia. Això indica que el lideratge xinès ni tan sols intenta construir una xarxa asiàtica d’amics i simpatitzants.

Potser és massa aviat per anunciar una nova època històrica; però no és massa aviat per començar a entendre les lliçons dels èxits de salut pública a Àsia.

La manera com la Xina abordi la qüestió de la reestructuració del deute internacional, especialment en relació a la seva iniciativa “Belt and Road“, serà una test clau en el 2021. Per descomptat, també els Estats Units i la resta d’Occident. es posaran a prova en una àmplia gamma de qüestions, des de les finances internacionals a l’estabilitat geopolítica.

Potser és massa aviat per anunciar una nova època historica; però no és massa aviat per a començar a entendre les lliçons dels èxits de la sanitat pública a l’Àsia.

______________

(1) Si les dades relatives al Japó semblen comprensibles, molt menys ho semblen les relatives a Anglaterra; però ambdues són de documents oficials dels dos sistemes sanitaris.

Fataturchinaeconomics, 29 de desembre de 2020

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button