Nou Cicle

Beatriz Silva: La urgència de recuperar una agenda social

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

Des de fa algun temps s’anuncia la fi de la crisi econòmica. Aquesta recuperació no ha arribat, però, a les llars més vulnerables, que estan des de fa anys immersos en la precarietat i on la situació, lluny de millorar, s’ha cronificat en aquests anys d’ajustos i retallades.

Les últimes dades de l’Idescat revelen que, lluny de decréixer, la taxa de persones que viu sota el llindar de la pobresa a Catalunya va pujar dues dècimes i s’ha situat en el 19,2% en l’últim període registrat.

Aquestes xifres es tradueixen en la pràctica en què un milió i mig de ciutadans no és capaç de satisfer les seves necessitats bàsiques. D’aquests, mig milió pateix una privació material severa, és a dir, no pot pagar les factures domèstiques, mantenir les seves llars calents o consumir una dieta equilibrada.


El ‘Procés’ ha centrat les energies
Aquestes xifres, que haurien d’estar al centre del debat polític, han quedat, però, invisibilitzades per l’anomenat Procés. Les energies del Govern de Catalunya i de moltes de les administracions locals s’han centrat des del 2012 en avançar en un full de ruta cap a la independència, oblidant que en aquests mateixos anys la ciutadania situava entre les seves principals prioritats altres qüestions. Concretament, segons el CEO, l’atur, la precarietat laboral, el funcionament de l’economia, les polítiques socials, la sanitat, l’educació i l’accés a l’habitatge. Només un 20% dels consultats considerava el juliol passat, segons aquest organisme que depèn de la Generalitat, que el problema més urgent era la relació entre Catalunya i Espanya.

Es pot supeditar tota l’acció de govern a un únic objectiu que només considera prioritari per sobre d’altres qüestions una cinquena part de la població? El raonable és que no hauria de ser així.

Som moltes les persones convençudes que la pròxima legislatura ha d’obrir una nova etapa en què comencem a parlar de deures i no només de drets.


Un 29% de pobresa infantil
En primer lloc, el deure de resoldre els greus problemes econòmics i socials. Si les xifres de pobresa a Catalunya se situen en el 19,2%, les de pobresa infantil s’alcen fins a un 29,4%. Estem parlant de nens que no tenen accés als mínims necessaris per desenvolupar-se, que passen fred a l’hivern, que moltes vegades no mengen el que necessiten i que estan hipotecant amb tot això el seu futur. Tot i que tenim una excel·lent eina per lluitar contra la pobresa infantil en la llei d’infància aprovada pel Parlament el 2010, no l’hem utilitzat perquè no s’han destinat els esforços humans i els recursos econòmics necessaris per a la seva desplegament.

Com a societat, no podem permetre’ns una infància limitada en oportunitats, una taxa elevada d’abandonament o fracàs escolar, una joventut poc qualificada i incapacitada per accedir i lluitar per un treball digne. No ens podem permetre l’endèmica manca d’habitatge públic, de llars d’infants i d’ocupació de qualitat.

Des de les administracions públiques s’han de prioritzar polítiques encaminades a afavorir les accions dels agents socials, polítics i econòmics que influeixin de manera decisiva en la distribució de la riquesa. Polítiques que reforcin les millores salarials, de pensions, de salaris mínims, de diferències salarials inacceptables, o de mínims vitals.
Polítiques socials, no beneficència

Són molts els col·lectius que han quedat oblidats i molts els problemes socials que han estat relegats en aquests últims set anys al terreny de l’anomenada solidaritat ciutadana, oblidant que aquests ciutadans i ciutadanes tenen el dret a una vida digna i que no ens podem permetre reemplaçar les polítiques socials garantides i l’Estat del benestar per simple beneficència.

Així com és el nostre deure resoldre aquests problemes, també ho és entendre’ns per recuperar la convivència. Hem de trobar una forma de viure junts sense agredir-nos, posant en comú aquelles coses en què coincidim i pactant aquelles en les que no estem d’acord. La democràcia consisteix a respectar l’altre, encara que es trobi a les antípodes ideològiques, i a buscar un comú denominador encara que això sembli una tasca impossible en l’escenari de polarització a què ens hem vist abocats.

És difícil pensar que els partits polítics que representen la ciutadania al Parlament de Catalunya estan disposats a acceptar que el combat de la pobresa infantil, l’atur, la desigualtat o la manca d’habitatge poden seguir esperant. Potser si comencem a posar en comú allò que ens uneix serà més fàcil tendir ponts i construir consensos en allò que ens separa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: