Eleccions al ParlamentPortada

Beatriz Silva: Catalunya està cansada

No ha estat la gestió de la pandèmia, l’atur juvenil, la pobresa o la precarietat que no para de créixer. No ha estat l’emergència social que viu Catalunya després d’una dècada de retallades ni les llistes d’espera sanitàries i de dependència. Tampoc la bretxa educativa o l’atur que afecta mig milió de catalans i catalanes. La investidura de Pere Aragonès ha fracassat perquè els guionistes del procés s’han imposat un cop més i les prioritats continuen sent les mateixes de sempre a Catalunya.

Oficialment les discrepàncies entre ERC i Junts són el Consell per la República. Tothom sap, però, que la lluita és per qui controla el poder, el relat i, també, TV3 i Catalunya Ràdio, els nostres mitjans públics de comunicació.

És difícil imaginar un escenari pitjor que l’actual per seguir governant d’esquena a la ciutadania, però Catalunya funciona així des de fa massa temps. La irrupció de la COVID-19, i la crisi econòmica i social que n’ha derivat, no han estat suficients perquè els líders polítics que tenen a les mans els destins dels catalans i catalans des de fa una dècada canviïn de rumb. Inconsciència? Frivolitat? És difícil descriure la desconnexió amb els problemes urgents que afecten una part cada vegada més gran de la ciutadania.

En les seves intervencions al ple d’investidura, Pere Aragonès va desgranar promeses per abordar alguns dels problemes socials més greus. Fins i tot va reconèixer que la crisi social és el que realment divideix Catalunya. No va explicar, però, per què cap d’aquestes mesures es van aplicar aquests darrers anys. O si més no, no es van proposar. Es va comportar com si ERC no hagués estat participant del Govern de Catalunya, donant suport des de fora o formant-ne part, en els últims deu anys.

En l’última legislatura ERC va tenir sota la seva responsabilitat Salut, Treball, Afers Socials i Educació. Des de les seves conselleries no només no va fer res per revertir les retallades, que va avalar en el seu moment, sinó que no va reconèixer en cap moment l’emergència social que ara proposa abordar. Si aquestes qüestions no han estat prioritat en tots aquests anys, podem creure que ho seran ara? I si ho són, per què no formen part de les negociacions per formar Govern? Què ha de passar perquè els problemes reals siguin per fi prioritat? Quantes famílies han de caure en la pobresa severa? Quants treballadors i treballadores han de marxar a l’atur? Quantes empreses han de tancar perquè Catalunya deixi d’estar governada per la frivolitat permanent?

Ens diuen sense posar-se vermells que el principal escull és la gestió d’un organisme, el Consell per la República, que aspira a ser una estructura de govern paral·lela des de l’estranger que, per descomptat, no ha estat concebuda per gestionar els problemes urgents dels catalans i catalanes, sinó per seguir alimentant el desgovern i el despropòsit.

En el seu llibre Cómo mueren las democracias, Steven Levitsky i Daniel Ziblatt analitzen els senyals que indiquen que una democràcia està sent soscavada. Un d’ells és crear institucions paral·leles que reemplacin les que representen tota la ciutadania. Una altra és negar la legitimitat dels adversaris polítics adduint representar «la veu del poble», governar sempre per als meus, els que pensen com jo.

Catalunya necessita un canvi. Portem des de gener de 2020 amb un Govern provisional quan Quim Torra va anunciar que la situació entre els socis del Govern era insostenible i va anunciar eleccions. Ens hem enfrontat a una pandèmia i a una crisi econòmica i social sense un executiu clar que porti el timó, sense un full de ruta per avançar enmig de la tempesta. No podem seguir més temps així. La ciutadania està cansada. Catalunya mereix un altre Govern.

Diari de Girona, 4 d’abril de 2021

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Llegeix també
Close
Back to top button