Nou Cicle

Raimon Obiols: Batista i la simfonia de la llibertat, golfes del Parlament, mal geni del geni, música i política

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

Batista i la simfonia de la llibertat

*    M’he llegit gairebé d’una tacada el llibre “La sinfonía de la libertad d’Antoni Batista. És un llibre d’una persona que, a més de ser un gran curiós, té una bona formació musical i una llarga experiència política. És una persona idònia, doncs, per escriure sobre  la música, la política, i les seves connexions.   Lluis Foix diu que probablement és el millor llibre d’en Batista. A mi se’m faria difícil de dir; en té d’altres que també són molt bons.

*     És un llibre treballat, amè, interessantíssim, i útil per aquells que, com jo, tenen un amor poc correspost per la música i necessiten acompanyament: al final de cada capítol, Batista inclou una “banda sonora”, una guía amb bona informació de gravacions i vídeos sobre els temes i els músics dels que ha parlat.

*     Explica Batista moltes coses curioses. Per exemple, que el PCUS encarregà a Hanns Eisler un rèquiem a Lenin, pel desè aniversari de la seva mort, que mai arribà a ser interpretat a l’URSS. És una peça que commemora, diu Batista, “no el final de Lenin sinò el final del comunisme que fou dut al mausoleu de la plaça Roja, on segueix en estat de mòmia“. El llibre és ple d’anècdotes. Només n’esmento una, perquè els llibres s’han de llegir. Batista explica que Goethe i Beethoven, estiuejant en un balneari txec, el juliol de 1812, tot passejant es toparen amb la família imperial, i mentre Goethe la saludà amb una gran barretada, Beethoven s’entaforà malhumorat el barret fins a les celles i seguí el seu camí amb les mans creuades a l’esquena.

*      Aquesta anècdota m’ha interessat per les seves concomitàncies amb la cerimònia inaugural dels Jocs Mediterranis. I m’he assabentat que hi ha una  discussió sobre la veracitat d’aquest “incident de Teplitz“, que fins i tot fou commemorat en una (mala) pintura de Carl Rohling. Hi ha qui diu que és una història inventada o embellida, dues dècades després dels fets, per Bettina Brentano. El més probable és que es tracti d’una història alterada per la transmissió oral.

Les golfes del Parlament

Que les anècdotes són modificades pel boca-orella és un fet conegut. Un exemple sense anar més lluny:  fa pocs dies Jordi Barbeta contava a El Nacional que, en una visita al Parlament de Catalunya, “Joan Carles I va preguntar què hi havia al pis de dalt; el president Xicoy li va contestar que “arriba tenemos las golfas”, i amb un fart de riure Joan Carles li va respondre: “Vaya, veo que tenéis de todo”. Sóc testimoni directe d’aquesta conversa, que és certa, però que tingué  altres protagonistes: fou entre una diputada socialista i la reina SofiaXicoy és innocent d’aquesta relliscada.

El mal geni del geni

*     Benevolent amb Furtwangler, Batista es declara fan de Celibidache, de Xostakóvitx i de Luigi Nono. A Celibidache li  dedica un capítol on transcriu una  conversa a Cadaqués, “amb vistes als ous de Dalí”. Quin personatge, Celibidache! Tenia  34 anys quan els americans el posaren  al capdavant de la Filarmònica de Berlín, substituint Furtwangler que,  sotmès a un procés de desnazificació,  no recuperà el càrrec fins el 1952. Quan dos anys després morí Furtwangler, la direcció de la Filarmònica  fou conferida a Karajan i no a Celibidache, que ho va pair malament. Potser això accentuà el mal geni del geni.

*     Celibidache parlava molt malament dels seus col·legues i un bon dia de 1989, el setmanari Der Spiegel va esbombar els ses comentaris, que produïren la lògica consternació: Karajan era “horrible; un negociant que, a més, és sord”, Toscanini era “una fàbrica de notes”, Karl Böhmun sac de patates”, de Claudio Abbado digué: “Si l’hagués d’escoltar tres hores seguides, patiria un atac de cor”, i així successivament.

*     Poques setmanes després, el setmanari publicà una carta al director, amb remitent “El Paradís” i signada per “Toscanini”: “Estimat Sergiu! Et perdonem perquè no tenim cap altra opció: aquí dalt és obligat. El sac-de-patates Karli ha posat alguna pega,  però hem parlat amb ell i ja ha deixat de plorar (…) Aquí, com que els àngels interpreten directament la ment dels compositors, nosaltres ens limitem a escoltar”. Diuen que l’autor de la carta fou Carlos Kleiber, que Celibidache execrava, i viceversa.

Música i política (1)

*     Aquí a Brussel·les, fa un parell de mesos, dues noies joves van interrompre un concert de piano de Brahms, interpretat per Hélène Grimaud i l’orquestra de Filadèlfia (de gira per Europa i Israel), cridant “Llibertat per Palestina!”. El director de l’orquestra, Yannick Nézet-Séguin, va comentar: “Els músics no són  homes i dones de paraules, sinó de notes i de pau. Aquí no hi ha lloc per la política“.  Podríem estar-hi d’acord, però també és cert que el comentari és inexacte: les notes, de fet,  poden emetre missatges polítics.

*     Un crític comentà les paraules de Nézet-Séguin recordant que el Departament de Defensa dels Estats Units esmerçà  l’any 2016 uns 437 milions de dòlars en les seves bandes de música i que, amb  6. 000 músics i 137 grups, l’exèrcit nord-americà  és el principal empresari de músics professionals i el major comprador d’instruments musicals del país. “Per be que prefereixo clarament que el pressupost militar s’esmerci en instruments musicals que en armes de guerra, seria millor que aquests diners es dediquessin a programes de música civil“, va concloure.

 *     Orwell deia que “La simple afirmació que l’art no té res a veure amb la política ja és en ella mateixa una posició política“.

Música i política (2)

*      Quan Ígor Stravinski va anar a Berlin, després d’acabada la segona guerra mundial, obrí una roda de premsa dient als periodistes: “Per favor, no em facin preguntes polítiques,  ni em facin preguntes musicals… Només preguntes, si us plau“.

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: