EuropaPortada

Barry Eichengreen: Els visionaris dividits d’Europa

Els líders europeus, a diferència de l’expresident dels EUA George H. W. Bush, mai han tingut problemes amb la “qüestió de la visió”. Sempre han sabut el que volien que fos el seu continent. Però tenir una visió no és el mateix que aplicar-la. I, quan es tracta de posar en pràctica les seves idees, els líders de la Unió Europea s’han quedat curts en diverses ocasions.

Aquesta tensió entre els objectius dels europeus i la seva capacitat per assolir-los s’està reproduint de nou en l’estela de la recent cimera de la UE. Els líders europeus estan d’acord en una visió del que la UE ha de ser: una unió econòmica i monetària complementada amb una unió bancària, una unió fiscal i una unió política. El problema comença tan aviat com la discussió es centra en la forma – i especialment en quan – les darreres tres s’han d’establir.

Els líders europeus coincideixen en que la unió bancària significa la creació d’una única autoritat supervisora. Això significa l’establiment d’un dipòsit-assegurança comú i un mecanisme per al tancament d’institucions financeres insolvents. Això significa donar a la UE el poder de rescat per injectar fons directament als bancs descapitalitzats.

De la mateixa manera, la unió fiscal significa donar a la Comissió Europea (o, alternativament, a una Hisenda Europea) l’autoritat per vetar els pressupostos nacionals. Això significa que una part dels deutes dels membres seria mutualitzada: els deutes dels governs individuals es convertirien en eurobons, i per tant en l’obligació solidària de tots els membres. La Comissió (o Hisenda) decidiria llavors quants eurobons addicionals emetria i en nom de qui.

Finalment, la unió política significa la transferència de les prerrogatives dels parlaments nacionals al Parlament Europeu, que decidiria la forma d’estructurar la fiscalitat europea, la banca, i la unió monetària. Els responsables de les operacions de la UE en el dia a dia, incloent la Junta Directiva del Banc Central Europeu, serien responsables davant el Parlament, que els podrien acomiadar per no portar a terme els seus mandats.

Visió en abundància. El problema és que hi ha dos enfocaments diametralment oposats per a la seva aplicació. Una estratègia assumeix que Europa necessita ara desesperadament les polítiques d’aquesta unió més profunda. No pot esperar a injectar capital als bancs. S’han de prendre passos immediats cap a la mutualització del deute. Es necessari tant el BCE com un mecanisme per a l’Estabilitat Europea que comprin bons dels governs en dificultats en l’actualitat.

Amb el temps, d’acord amb aquest punt de vista, Europa podria construir les institucions necessàries per complementar aquestes polítiques. Es podria crear un supervisor bancari únic, millorar les competències de la Comissió Europea, o crear una Hisenda europea. De la mateixa manera, es podria reforçar el Parlament Europeu. Però, la creació d’institucions requereix temps, que és perillosament escàs, atès el risc de caigudes bancàries, les crisis del deute sobirà i el col·lapse de la moneda única. És per això que les noves polítiques han de venir primer.

L’altre punt de vista és que procedir amb les noves polítiques abans que hi hagin les noves institucions seria imprudent. Mutualitzar deutes abans que les institucions europees tinguin poder de veto sobre les polítiques fiscals només fomentaria un comportament més irresponsable dels governs nacionals. Continuar amb les injeccions de capital abans que un supervisor únic estigui al seu lloc només encoratjaria l’assumpció de més riscos. I permetre al BCE supervisar als bancs abans que el Parlament Europeu adquireix el poder de demanar comptes només aprofundiria el dèficit democràtic de la UE i provocaria una reacció violenta.

Europa ha estat en aquesta tessitura abans – en la dècada de 1990, quan es va prendre la decisió d’establir l’euro. En aquell moment, hi havia dues escoles de pensament. Un camp va argumentar que seria imprudent crear una unió monetària abans que les polítiques econòmiques haguessin convergit i que les reformes institucionals estiguessin complertes.

L’altra escola, per contra, estava preocupada perquè el sistema monetari existent era rígid, fràgil i propens a les crisis. Europa no podia esperar a completar el procés de construcció institucional. Era millor crear l’euro més d’hora que tard, i després seguir amb les reformes i les institucions pertinents. Amb un petit risc de sobregeneralització, es pot dir que el primer camp es componia principalment dels europeus del nord, mentre que el segon va ser dominat pel sud.

El 1992, la crisi del tipus de canvi va inclinar la balança. Quan el sistema de tipus de canvi europeu va esclatar, els del sud van argumentar que Europa no podia permetre’s el luxe de posposar la creació de l’euro un dia més.

Les conseqüències no han estat felices. La unió monetària sense la unió bancària, fiscal, i la unió política ha estat un desastre.

Però no procedir també hauria estat un desastre. La crisi de 1992 va demostrar que el sistema existent era inestable. No fer un pas endavant amb l’euro hauria posat a Europa en crisis, fins i tot més perjudicials. És per això que els líders europeus van donar els passos ambiciosos que van donar.

No procedir ara amb la recapitalització bancària i les compres de deute públic de manera similar conduiria al desastre. Així doncs, Europa es troba en un creuament familiar. L’única sortida és accelerar el procés de construcció institucional de manera significativa. Fer-ho no serà fàcil. Però el desastre no espera.


Social Europe Journal

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button