Portada

Jordi del Río: Bar de tapes (2) Una de llibertat de premsa (a la salsa prepotent)

Fa relativament poc, aquest mateix estiu, el meu admirat Joan Barril demanava perdó als seus lectors a través  d’una de les seves columnes d’opinió. Ho feia en nom de la seva professió , la de periodista, utilitzant un brillant argument retòric.  Barril recomanava als lectors de la seva columna sotmetre a prova els nostres mitjans de comunicació amb  deu característiques que a parer del politòleg francés Gérard Mermet , fundador i director del conegut gabinet d’estudis sociològics Francoscopie,  caracteritzen als actuals mitjans. En el llibre Démocrature (1987), segurament necessitat d’una certa actualització, Mermet assenyala que els mitjans no solen presentar els esdeveniments tal com són sinó que els posen en escena segons la seva espectacularitat. Continua  remarcant el politòleg que els mitjans es desmobilitzen ràpidament i no segueixen els assumptes fins a la clarificació final (en un altre moment parlarem del Cas Palau) . No m’estendré en el relat d’aquests deu trets generals. però Mermet acaba amb un característica que considero definitivament aclaridora del perquè del perdó d’en Joan Barril : per analitzar els fets, els mitjans usen un nombre restringit d’experts;  és a dir, el rigor de la informació és posada en qüestió perquè sovint el que informa o opina no està massa  documentat. Espectacularitat, manca de rigor i indocumentació. Res a dir i afegir.

Dilluns passat, l’admirat Barril publicava una altra columna, un meritori i prolífic privilegi, titulada “ El camí del PSC cap a la mediocritat”. En relació al fons, poc o res a comentar en un estat de llibertat de premsa com el que sembla ser que gaudim. Més:  podria estar d’acord amb alguns dels seus plantejaments. No seré jo qui matisarà a tan brillant i guardonat periodista, escriptor foguejat  en un munt d’ experiències mediàtiques, normalment públiques. Però molt a dir en relació a les seves, al meu parer,  formes prepotents. Com a ciutadà de dimensió políticament destriable,   en aquest cas com a militant socialista, trobo un insult la vocació pontificadora i generalitzadora del seu escrit. Per espectacular, mancat de rigor i indocumentat. “Les ments polítiques més preclares del socialisme català han estat maltractades i menyspreades fins a extrems insuportables. Des de la cúpula dels socialistes catalans no s’ha fet res per mantenir la brillantor que abans il·luminava els seus arxius de militants”. En democràcia,  la ideologia, benvolgut, ni s’il.lumina ni s’aniquila, només es transforma. Quina és doncs, em demano, l’elitista i avinagrada  font del Sr. Barril que el porta a escriure amb greus faltes de respecte per a la dignitat de tants homes i dones socialistes? No crec en les etiquetes, però no cal anar molt enllà en les hemeroteques : fa pocs dies, abans del 28N , eren molts els opinants que li penjaven  l’etiqueta de socialista a l’ admirat intel.lectual. Intueixo per tant que deu tenir fonts suficients per contrastar, fonamental manament periodístic, aquest viatge socialista cap a la mediocritat. Considero, modestament, que no sóc una persona idònia per donar consells a tan insigne personalitat, però  faria bé en contrastar les fonts, una tasca fonamental en un periodista,  sobretot quan el redactor d’aquesta peculiar guia Repsol del PSC  considera, com a responsable contribució al combat per la desafecció política,  que “ l’ofici dels polítics és mentir”. Segurament li podríem  atribuir bona fe o, si més no, aquesta habitual capacitat  gairebé taumatúrgica que tenen alguns periodistes per  tal d’il.luminar-nos en les  travessies dels deserts polítics. O potser s’enquadra en la vella tradició “d’intel.lectuals literaris” que tan bé va encarnar i definí el meu admirat T.S. Eliot amb la seva  Definition of culture (1947): «No hi ha dubte que en la nostra precipitació per donar estudis a tothom reduïm el nostre nivell d’exigència, destruim així els nostres vells edificis i preparem els terrenys en els que els  bàrbars nòmades del futur vindran a acampar amb les seves caravanes mecanitzades.». Un gran poeta i escriptor el prestigiós fundador del The Criterion; però sort que no va gosar  il.luminar-nos en política.

Acabaré amb la crònica que no s’ha escrit, costum molt habitual en els mitjans de comunicació catalans si pel mig no hi ha consultes sobiranistes ni sang i fetge en el comité central. El  diumenge passat vaig decidir, com a militant de base  i en un acte difícil d’explicar a la gran majoria de gent sana, prioritzar l’assistència al Consell Nacional del PSC  a la meva família. No us preocupeu: estic bé. Em vaig dedicar a fer un exercici interessant amb l’ajut del meu llapis d’Ikea i de la meva Moleskine: comptabilitzar el número de vegades que es citava a una determinada persona en el total de les més de quaranta intervencions. Crec, humilment, que el resultat dóna joc. Molt més que les cròniques informatives, no opinants , que he llegit de la citada reunió. Sobretot  si les analitzem amb el rigor i la pausa que ens recomana el sociòleg invocat per Barril. Raimon Obiols, 28 vegades. President o company Montilla, 19 vegades. Isidre Molas, 14 vegades. Josep Maria Triginer, 8 vegades. Maria Aurèlia Campany, 7 vegades. Sense paraules. Espero pel bé de tots els catalans, donada l’ excel.lència professional del Sr. Barril , per cert, no recompensada sovint amb el premi de l’audiència, que aquesta crònica  li serveixi per a “renovar” el seu fantàstic Cafè de la República.

Propera tapa: Una de llibertat de premsa ( al vapor)

Jordi del Río

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button