Portada

Arseni Gibert: TV3, una memòria i un fons documental potser massa selectius?

Com pràcticament totes les cadenes de televisió del món, TV3, el vespre/nit del passat del dia 6 de gener, va fer un programa especial amb motiu dels lamentables i violents fets protagonitzats per centenars o milers de fanàtics seguidors de Donald Trump quan van envair violentament el Capitoli de Washington, on s’estaven validant els recents resultats electorals que van donar al candidat demòcrata Biden la victòria, en virtut de la qual el dimecres dia 20 va ser investit president dels EUA. 
Hi va haver destrosses, insults, agressions físiques i algun mort.
L’encara president Trump els havia arengat poc abans insistint en la tesi d’un suposat frau electoral. Curiosament, alguns dels assaltants portaven banderes de la Confederació liderada per Jefferson Davis dels 11 estats secessionistes (i esclavistes) del sud del país durant la guerra civil d’entre 1861 i 1865, que va acabar guanyant la dita Unió de tots els estats del nord i alguns de fronterers tot i ser també esclavistes.
La conductora del programa especial de TV3 va dir repetidament que es tractava d’un fet insòlit al món. De forma elegant i discreta, el cap d’«internacional» de TV3 la va corregir recordant que fa uns pocs anys a Ucraïna havien passat uns fets semblants. La conductora també va dir (aproximadament, no vaig prendre nota exacta) que l’actitud dels assaltants al «sagrat temple de la democràcia» era d’una gravetat extrema en un país que es vanta de ser el més democràtic del món. 
Sembla que a TV3 hi ha una memòria i un fons documental potser massa selectius.
El dia 30 de maig de 1984, va ser investit per segona vegada Jordi Pujol després d’haver guanyat les eleccions, a diferència de la primera, aquest cop per majoria absoluta. Eleccions i investidura van coincidir en el temps amb la querella contra Pujol i altres dirigents de Banca Catalana per diverses importants –i presumptes– irregularitats. Una gran manifestació davant del Parlament va anar a donar suport a Pujol i com a mínim una part significativa de la manifestació, encapçalada pels teòrics membres del servei d’ordre de la manifestació, va entrar al Parlament a crits, insults i empentes contra els diputats i diputades de l’oposició. Quan el líder socialista Raimon Obiols va sortir del Parlament, la multitud cridava exaltada i en massa «mateu-lo, mateu-lo!». No el van matar. No cridaven però estaven a primera fila –i segons les fotos semblava que complaents– els membres del Govern sortint i els principals dirigents de CDC. 
Jordi Pujol no va fer cap arenga pública abans dels incidents, la va fer després des del balcó del Palau de la Generalitat, encunyant un frase lapidària: «Ara de moral i d’ètica ja no en parlaran ‘ells’, ara en parlarem nosaltres». Passats més de 30 anys, tots sabem el nivell moral i ètic de la família Pujol-Ferrusola.
Sí, d’acord, no va ser tan violent com això de Washington. Tampoc hi va haver cap mort ni ferit important. Però sembla evident que és un episodi de naturalesa molt semblant i tanmateix en un escenari que és també «un temple sagrat de la democràcia». Aquesta diferència és probablement normal. La magnitud i la transcendència del que passi als EUA és lògic que sigui superior al que passi a Catalunya. Sobretot en un món globalitzat, on sembla que la mida importa.
Malauradament, aquest no és l’únic episodi d’aquesta naturalesa al nostre país. 
El dia 16 de desembre de 2003 fou investit Pasqual Maragall, com a resultat de les eleccions autonòmiques celebrades recentment. Escena similar a la de 1984 davant del Parlament i protagonitzada també per gent de CDC. Més moderada, sense entrada al Parlament ni cap violència, però també amb crits i insults (aquesta vegada no només contra el PSC, també contra ERC i IC, que legítimament –democràticament– van recolzar la investidura). Uns crits que posaven en qüestió la legitimitat del fi del règim pujolista. Qui millor ho va expressar fou Marta Ferrusola, que va dir «és com si ens haguessin fet fora de casa nostra». Potser és que era una lúcida precursora contrària als desnonaments.
El dia 15 de juny de 2019, un nou escrache de característiques similars, però a l’ajuntament de Barcelona. En la segona investidura (tan legítimament democràtica com la de Biden, Pujol i Maragall), d‘Ada Colau. L’única diferència és que aquest cop, a més de gent de CDC, n’hi havia també d’ERC. Potser perquè ja portàvem uns quants anys de «procés».
I, finalment, el mateix dia 15 de juny, ple d’investidura d’alcaldessa a Santa Coloma de Farners (capital de la comarca de la Selva). ERC, per les raons que sigui, no volia investir la candidata de JxCat Susagna Riera i aquesta arribà a un acord amb un grup d’independents i el PSC per formar govern, amb ella com a alcaldessa. Amb la sala plena a rebentar de públic, uns desconeguts forasters van començar a cridar contra ERC per la seva actitud. S’hi va afegir bona part del públic. Bea Ventura, portaveu del PSC, volia intervenir però els crits li ho van impedir. Carme Dilmé, portaveu d’ERC, diu ingènuament que el vespre abans li havia trucat el president Torra indicant-li que havia de pactar amb JxCat. Susagna Riera diu, també ingènuament però amb dignitat, que el president Torra no s’ha presentat a les eleccions de Santa Coloma (de fet, podia dir que, en realitat, a cap eleccions); però –potser amb menys dignitat– Riera acaba desfent el pacte i accepta els vots d’ERC i canvia el pacte acordat per un nou pacte de govern amb els seus regidors. Dues dones, sembla que cunyada i germana del president Torra, despengen, també dignament indignades, el quadre amb la seva foto i se l’emporten no se sap a on. Bea Ventura vol tornar a intervenir i al crit de «fatxa, fatxa» (inclosos els de la presidenta de la mesa d’edat, de la CUP) no li ho permeten i se’n va a casa plorant. 
Com es pot veure, uns quants episodis casolans exemplarment democràtics.
Sembla que TV3 hauria de millorar la seva memòria històrica i el seu fons documental. El maig de 1984 ja feia nou mesos que s’havia creat TV3. Curiosament, dirigida i posada en marxa pel periodista català que havia denunciat anteriorment, des d’El País, el cas Banca Catalana. Sembla que el nomenament l’havia decidit a canviar de patró. 
Per més detalls d’aquest canvi sobtat, us recomano que, si encara no ho heu fet, llegiu el magnífic llibre de Jordi Amat El fill del xofer.

Diari de Girona, 24 de gener de 2021

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button