Arseni Gibert: El problema no es diu Josep Sort

Fragment essencial d’un tuit recent i en castellà de Josep Sort, president de Reagrupament, un  partit incorporats a JuntsXCat i (ex) número 65 de la seva llista electoral per les eleccions al Parlament de Catalunya de no se sap segur quin dia (ex perquè arran de l’escàndol sembla que l’han obligat a renunciar a seguir formant part de la llista):

“Colau no es más que una puta histérica española“. “Haremos limpieza de españoles, lo prometo“. 

Hi ha altres personatges comparables, potser no tan grollers. Però també hi ha gent formalment molt lluny d’aquests excessos verbals.

Fa molt de temps -no ho puc precisar perquè no l’he trobat-, un d’aquests darrers, Salvador Cardús Ros, deia en un tuit quelcom semblant a:

“Quan assolim la independència haurem de ser generosos amb els unionistes”. 

En cas que ho desmentís, no tindré cap més remei que fer veure que m’ho crec i demanar-li disculpes, però de fet,  ho interpretaré com una saludable rectificació, atès que tinc la seguretat que no traeixo el sentit del missatge de fons del tuit que recordo, per més que no pugui precisar el text exacte ni la data de publicació.

Òbviament hi ha enormes diferències entre els dos tuits. Crec que val la pena tenir-les en consideració. El de Sort indica una actitud que crec que em puc estalviar de qualificar. El mínim que es pot dir és que denota fanatisme, supremacisme i mala educació.

El segon, en canvi, confirma el que ja sap tothom: Cardús és una persona culta, civilitzada i usa un to moderat per defensar les seves opinions, amb independència de si les seves opinions són -de fons- moderades o no.

La diferència és radical. Si s’assoleix la independència, Sort proposa un genocidi i Cardús una mena d’amnistia i una mena de reconciliació i sutura controlada de les esquerdes derivades del procés.

En tot cas, si era d’obligada justícia constatar la diferència, hi ha -ai las!- una similitud de fons molt important. Tots dos textos posen implícitament de manifest un desig compartit. De tots dos es desprèn que a tots dos els agradaria que tots els catalans fossin independentistes. Deixant un regust de pel·lícula de bons i dolents.

I aquest desig potser és comprensible, però malauradament és -ai las!- antidemocràtic. La democràcia parteix de la constatació que la pluralitat és inevitable. Malgrat la gran onada global de populisme, les societats, sortosament, no estan formades – ara per ara, i que duri!- per clons. Ni hi ha bons i dolents.

El “procés” va incorporar des del primer moment, entre d’altres eufemismes exitosos, un que venia a dir “primer fem amb unitat la independència en forma de República, després ja recuperarem el debat sobre les polítiques que cal fer; mentre tant, per no discutir gaire i centrar-nos en l’objectiu, no passa res si no en fem cap”. Sembla que per quan això arribi, Cardús vol ser generós amb els que vivien en l’error. 

Les diverses formulacions de la frase atribuïda -sembla que erròniament- a Voltaire que tan sovint s’usa als Parlaments democràtics del món, i que ve a dir: “estic en contra del que vostè diu, però donaria la vida per tal que ho pugui seguir dient”, és una clara apel·lació a la necessària pluralitat democràtica. En democràcia no tan sols no es maten els discrepants sinó que tampoc se’ls amnistia ni se’ls perdona generosament. Senzillament se’ls respecta i se’ls hi reconeix el dret al debat sense limitacions selectives, principalment en els mitjans públics de comunicació.

Es més probable que segur que els líders del procés no hagin incitat als seus seguidors a crucificar a les xarxes socials a “dissidents” com Serrat, Raimon, Cercas, Quim Brugué, i tants d’altres que en aquest moment no em venen al cap (sense comptar els polítics tanmateix també dissidents). Però el que és segur és que els esmentats líders mai no han renyat a la tropa per aquestes crucifixions. Als dissidents se’ls ha respectat un únic dret residual: votar NO en els seus pseudo-referèndums il·legals.

Quan l’èxit o el fracàs del procés sigui definitiu, haurem de sargir les ferides de la convivència i restaurar el valor de la pluralitat, sense marges per generositats ni per massa retrets, tancant un parèntesi. Tothom serà necessari per reparar els estralls de la decadència de Catalunya derivada del procés. Serà una mica com tornar a començar. No serà fàcil però els catalans ho haurem -o ho hauran- de fer. Quin remei!