CatalunyaPortada

Arseni Gibert: De 1969 a 2021

En un article recent de Jordi Amat, l’autor, tot recordant Baltasar Porcel (un mallorquí) descriu una Barcelona amarada -encara en ple franquisme, tot i que ja una miqueta debilitat- d’un impuls de llibertat que dona títol a l’article.  

Del seu text, que es pot llegir a La Vanguardia del dia 25 de febrer, en recolliré només les citacions de persones que, més enllà de Porcel, il·lustren bé el moment d’esperança i de benvinguda a tothom que venia a Catalunya. Vivien a la ciutat RaimonJoan Fuster (dos valencians), Costa Gavras (grec) Jorge Semprún (madrileny), Sáenz Guerrero (de La Rioja) i Josep Maria Castellet, Sergio Vila-Sanjuán (biògraf de Porcel), Trias Fargas, Josep Pla, Javier Godó, Joan Triadú (catalans) i, implícitament, també Garcia Márquez, Vargas Llosa, Cortázar i tots els membres del boom literari iberoamericà que tenien Barcelona com a referència europea i com la seva capital editorial. Per raons òbvies, m’he permès prescindir de la citació de Manuel Fraga i l’he substituït arbitràriament per Paco Candel (un altre valencià) que, a més de tots els citats i com tantes d’altres persones, també formaven part de la catalanitat que que s’estava restituint vigorosament i que Amat requereix tornar a restituir ara. 

Abusant de les cites del text d’Amat quan diu “l’impuls cultural que alliberava la consciència d’un país estava associat a l’existència d’un projecte de prosperitat col·lectiva”i posant èmfasi en el mot prosperitat, em ve al cap una cosa que em va dir un bon amic que des que té ús de raó ha estat sempre republicà, independentista, i afiliat a ERC, però que discrepa dels seus actuals líders i diu des del primer dia que això que en diuen “procés” té, entre mols altres defectes de fons i de forma, el defecte de no conduir a la independència sinó a portar el país de mal borràs (amb minúscula, que quedi clar). Crec que seguim essent amics perquè cap dels dos som nacionalistes. Cap dels dos posem cap nació per davant de l’individu. A cap dels dos ens agraden les banderes.

El que em va dir el meu amic és que el catalanisme, a més de la virtut de ser inclusiu de gent amb idees molt diferents, ha tingut sempre tres pilars: la llengua, la indústria (com a sinònim de prosperitat co·lectiva) i la gran ciutatAquest  darrer pilar, em va semblar encertadament refrendat per unes paraules de Josep Maria Bricall  en una entrevista publicada a la revista política&prosaBricall deia: “Catalunya, sense Barcelona, seria com una mena de Tirol de Sud”. Malgrat el fet que soc gironí, em va semblar força evident.

Un altre text, el d’una conferència de Jordi Font amb el títol Fer la nació, no desfer-la, remarca, a més de la capacitat del catalanisme per incloure idees diferents o fins i tot contraposades, la capacitat d’inclusió i d’integració, amb èxit extraordinari, de grans onades d’immigració. Potser per aquesta raó he triat Candel com a substitut de Fraga en el recull de persones citades en l’article d’Amat. Si, es tracta de fer -cada dia- la nació, no de desfer-la. 

Eren uns temps en els que molts espanyols de tot arreu ens miraven amb una mena de barreja d’admiració i d’enveja. Ara m’estimo més no dir com crec que ens miren des de fa ja uns quants anys. Durant molt de temps, els espanyols amb esperit empresarial venien a Barcelona a intentar fe negocis a molts els hi anava bé;  per posar només un exemple, els Lara de Planeta. Ara van tots a Madrid.

Per anar acabant, la darrera cita de l’article. Referint-se a aquell impuls de llibertat d’aquella Barcelona i d’aquella Catalunya dels anys 60’ deia: ” creixia aquella esperança material i cívica. Avui, no, i la necessitem. Impuls per a una societat exhausta“. Efectivament, no la tenim i la necessitem. Estem en una societat amb dos bàndols gairebé incomunicats, cada bàndol només llegeix i veu o escolta els mitjans que diuen el que vol llegir o veure o escoltar. Així no hi pot haver diàleg ni retrobament. La geografia més tirolesa-carlina dona sopluig a l’endogàmia autarquista. La gran ciutat perd, per més d’una raó (no només pel procés), pes i projecció. És previsible una profunda i llarga decadència que afectarà als nostres fills i nets. Si, ja tothom ho comença a veure, tenim efectivament una societat exhausta, polaritzada, amb la marxa enrere posada i bloquejada, una societat que requereix urgentment una esperança de redreçament material i cívic.

Entre tots hi hauríem de fer urgentment alguna cosa.

Foto: Pérez de Rozas

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Llegeix també
Close
Back to top button