Nou Cicle

Arseni Gibert: 2-O, l’endemà

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

arseniAquest és un article escrit i enviat al Diari de Girona abans de l´1-O. Agraeixo al seus responsables que hagin acceptat publicar-lo i, sobretot fer-ho, tal com els vaig demanar, el 2-O, una data un xic mitificada com «l´endemà» i suposadament determinant d´un nou escenari de contorns poc previsibles. Quin escenari? Ho sabrem avui? No sembla pas el més probable. És cert que l´1-O i els dies previs, sobretot des de l´agitat dimecres 20-S, marquen algun tipus d´inflexió o canvi significatiu en relació a la situació anterior, però no sembla massa clar en quina direcció i encara menys amb quin desenllaç. El més probable és que avui subsisteixin nombroses i grans incerteses. Per això no és del nou escenari del que vull parlar, això ja ho faran amb més i millor criteri centenars o milers de persones avui i en les properes setmanes i mesos.
El que pretenc és fer una petita reflexió que tant de bo pugui interessar a algun eventual lector. Una reflexió potser prematura, a destemps, però no precipitada sinó força madurada. I que obvia i pretén anar més enllà de les polèmiques i fets del moment, sense gairebé cap intenció, si aconsegueixo evitar-ho, d´avaluar més del que sigui necessari ni els seus actors de tots els bàndols ni els seus actes i paraules. Això que cadascú ho faci pel seu compte.
La reflexió neix de la percepció que en aquests darrers anys hi ha hagut –latents– dos debats que el context ambiental ha fet pràcticament impossible desenvolupar amb normalitat. Dos debats clarament diferenciats, només connectats per la seva relació comuna amb el dit procés.
El primer, sobre els arguments –ara i avui, en el segle XXI– a favor i en contra de la independència de Catalunya. Ras i curt: si ens convé o no ens convé i per quines raons. Debat pendent malgrat que el crec molt necessari.
El segon, sobre si el procés porta o no porta a la independència.
Òbviament, aquest segon debat decaurà automàticament en el moment que se sàpiga amb seguretat si hi porta o no hi porta, un moment que no crec que sigui avui mateix, ans el contrari, que encara pot anar per llarg. De retruc –si hi porta– el primer també decaurà perquè en poc temps ja tindrem elements per saber si ens convenia o no ens convenia. Sabrem si el resultat és l´Arcàdia somniada i promesa, una autarquia més o menys llarga o una gran o relativa decepció de molta gent. Potser el més probable és un «mix» de les tres coses en proporcions que de cap manera gosaria pronosticar.
Si no hi porta, el primer seguirà pendent i crec que essent convenient. Però n´hi haurà dos de nous i també necessaris:
Un pertocarà als que legítimament segueixin volent la independència. Hauran de debatre i decidir quin és el nou camí més adient per aconseguir-la. Cal suposar que un nou camí amb nous guies, amb nous líders. En aquest supòsit, m´agradaria i crec que els convindria per fer les coses millor i amb més eficàcia que els seus predecessors, que aquests nous líders tinguessin més coratge que audàcia, més paciència que pressa i més intel·ligència que astúcia i que enginy per redactar missatges de 140 caràcters. Potser també els convindria no dependre de radicalismes extrems i moderar, modular i ajustar l´ús de determinats instruments. Finalment crec que els caldria l´assessorament de juristes no tan creatius com el principal que han tingut els dirigents del procés.
L´altre debat l´hauran de fer els catalanistes que, també legítimament, encara creuen (o «creiem», no pretenc enganyar ningú amb suposades equidistàncies) que la independència no és la única ni la millor solució pels problemes de Catalunya pel que fa a la seva relació amb Espanya ni tampoc creuen que sigui ni la més fàcil (o la menys difícil) ni la més apropiada pels temps presents i els contextos europeu i internacional actuals. Els caldrà situar aquest debat a l´entorn de quina és l´alternativa òptima i viable que proposen i que indiscutiblement haurà de reforçar la capacitat real d´autogovern de Catalunya i aclarir de forma satisfactòria i efectiva la diferència fins ara tan sols nominal entre «nacionalitats i regions» que figura en la Constitució actual.
De fet, gairebé es pot dir que caldrà encetar-lo aquest debat, perquè la majoria dels suposadament implicats en aquestes posicions han estat fins ara més expectants i inhibits que actius, tímids o amb pocs mitjans i gruix per competir comunicativament. D´altres sense ser gaire o gens catalanistes. Alguns partits en clau estrictament tàctica i miop, o massa dependents dels socis o amics d´àmbit estatal. Personalment crec que aquest debat s´ha de fer autònomament des de Catalunya, no influït o dirigit des de Madrid. I m´agradaria que hi tinguessin un paper rellevant els catalanistes que –aquí m´hi apunto sense reserves– no som gaire afeccionats a les banderes, creiem que la globalització és inexorable i som partidaris de la democràcia liberal (representativa i no assembleari-populista) amb un sistema d´economia de mercat, és a dir, del model social que, fins ara, millors resultats (o menys dolents) ha donat al llarg del procés de civilització de la humanitat, inclosa la capacitat d´instrumentar equitat social.
Potser no caldria dir-ho perquè és obvi: serà indispensable que un exercici paral·lel d´introspecció i rectificació es faci també a Espanya i que des d´aquí caldrà estimular que això passi buscant aliats i interlocutors proclius a la reflexió i al diàleg com a mecanismes de resoldre problemes. N´hi ha. Alguns els conec i a d´altres els llegeixo.
Per acabar, vull dir (si el procés no acaba en independència) que al meu parer, caldria intentar obrir aquests debats –tots tres– tant punt hi hagi un nou escenari que permeti fer-ho amb una temperatura ambiental més baixa, amb el màxim rigor possible i amb només la rauxa inevitable. Ja sé que abans no arribi aquest escenari poden passar mesos o anys, caldrà temps per reconduir la bombolla emocional i consensuar la restitució del seu significat a algunes paraules i a alguns eufemismes. Si per raons d´edat jo ja no ho puc veure, em sabrà greu.
Ah! Oblidava una cosa important: si pogués ser aquests debats s´haurien de fer sense que ningú parli en nom de tot el poble, això és sempre totalment impropi. I més quan sortosament Catalunya (per cert, Espanya també) és un país molt plural i majoritàriament i tendencialment allunyat del pensament únic i del gregarisme.
Un país, en paraules de Josep Carner de «vella rel i fresca saba». Al capdavall potser tot plegat rau a conservar i posar en valor, però sense confondre ni barrejar, la sempre nova i fresca saba d´avui amb la vella rel –perenne– d´ahir.

Diari de Girona

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: