Nou Cicle

Antonio Franco: L’aparició de federalistes espanyols

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

El debat sobre la independència està sent bastant decebedor per l’abús de la simplicitat. Tampoc aquesta vegada, com en tantes altres, un tema important arriba a l’opinió pública catalana i espanyola sense distorsions, amb frontalitat, des de plantejaments clars, perquè la gent decideixi amb ampli coneixement de causa. Els interessos estrictament partidistes, el creuament de desitjos amb la realitat, així com els arguments curtterministes, predominen en la gran tertúlia mediàtica en què estem instal·lats. Les dades contrastades se situen en segon pla. I en aquesta ocasió no és que el tema sigui important: és transcendental. Però ni així.

Crida l’atenció l’entusiasme amb què els sobiranistes catalans menyspreen el manifest subscrit per ciutadans de la resta d’Espanya que ens demanen que no marxem perquè ells són federalistes que volen seguir fent el seu camí al costat nostre. Els sobiranistes d’aquí han esgrimit durant anys, enfront dels federalistes catalans, l’argument central que els seus plantejaments eren utòpics perquè a la resta d’Espanya no hi havia federalistes amb qui associar-se. Ara que aquests donen senyals de vida, opten per menystenir-los.

Els menystenen i formulen una pregunta capciosa: els federalistes espanyols surten a la llum, però ¿on eren fins ara?, ¿on eren quan el Tribunal Constitucional va triturar l’Estatut? Com si a partir d’ara l’important ja no sigui si hi ha o no federalistes a la resta d’Espanya, sinó jutjar-los. I, evidentment, trobar la manera de condemnar-los. Però la resposta és senzilla: eren a Espanya, previsiblement recolzaven els partits que van acabar donant llum verda a l’Estatut i van haver d’encaixar, igual que nosaltres, la sentència del daltabaix, la que va passar per sobre de la voluntat del Parlament català, la del Parlament espanyol i el vot referendatari popular dels catalans. Entre els firmants del manifest no hi ha cap dels membres del Tribunal Constitucional que ens van ofendre.

Amb la seva postura, els independentistes rebutgen la possibilitat que, per altra banda, el debat intern català pugui estar ressuscitant o obrint dinàmiques noves en sectors espanyols narcotitzats en aquests últims anys pel nacionalisme espanyol excloent del PP i de la part més conservadora i centralista del seu socialisme. Neguen l’evolució aliena mentre celebren amb entusiasme la pròpia, perquè, en qualsevol cas, ¿on eren fins ara els nous independentistes catalans?, ¿no han tingut dret ells a modificar les seves postures?, ¿també se’ls ha de jutjar-a ells?

És interessant veure com evoluciona així mateix el debat sobre la continuïtat a Europa, un tema complex en si mateix però cada vegada més fosc per les ganes de desnaturalitzar-lo. Els espanyolistes recalcitrants esgrimeixen l’amenaça que la independència li costarà a Catalu-

nya, tant sí com no, la sortida de la UE. És l’argument que substitueix, ara amb suposada presentabilitat, la seva anterior amenaça de la intervenció militar. Però davant d’això el sobiranisme català tampoc juga net: nega o relativitza la importància del més previsible en cas de secessió, que és una sortida temporal de la UE fins que culmini una negociació reincorporadora. Però com que a l’opinió pública catalana, el seu teixit empresarial i el món financer els terroritza aquest termini de temps indefinit en el buit, els independentistes treballen perquè aquest tema sigui objecte d’una sobreinformació confusa. Perquè és veritat: aterreix pensar en una Catalunya fora de la UE, davant d’una Espanya hostil i políticament en mans d’un corrent sobiranista inexpert, molt sobrevingut, i amb un carrer molt heterogeni malgrat l’atipament majoritari de la situació actual.

En qualsevol cas, més que debatre on estaven fins ara els federalistes espanyols i el que podrà passar amb les institucions europees, val la pena intentar esgotar la possibilitat d’un replantejament acceptable dins d’Espanya. Perquè continua sent molt difícil materialitzar una independència contra Espanya, i no solament pel dret de veto dels estats de la UE -incloent-hi Espanya- davant de qualsevol candidatura d’ingrés. I tots hem de celebrar l’aparició dels federalistes espanyols, perquè els catalans els necessitem per seguir a Espanya, necessitem la seva comprensió si al final majoritàriament decidim anar-nos-en, i ens hauran d’ajudar, en aquest cas, per afluixar les postures maximalistes espanyoles que ens voldran allunyar d’Europa. Però des d’Espanya s’han de fer més passos que el d’aquest manifest positiu, perquè Espanya també sap fins a quin punt és absurd pretendre que Catalunya continuï formant-ne part simplement per la força, encara que aquesta ja no sigui militar.

Revista de premsa “Tribuna Libre”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: