Nou Cicle

Antonio Baños: Estem malament però anem bé

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

igopVa ser com el Primavera Sound dels anticapitalistes, com el Sónar dels moviments socials. Es tractava de l’acte de clausura, aquest divendres, de l’escola d’estiu de l’IGOP (l’Institut de Govern i Polítiques Públiques) de la UAB. I per això les grans “estrelles” de l’escena contestatària actual hi van fer cap. Arcadi Oliveras, Ada Colau, David Fernández i Simona Levi ocupaven la taula mentre a la denominada fila cero s’hi trobaven noms clàssics com Itziar González, Gabriela Serra, Jaume Asens i nous talents com Hibai Arbide i Guillermo Zapata.

El lloc, un Ateneu Popular de Nou Barris ple a vessar on s’hi distingien molts rostres il·lustres dels moviments socials de la ciutat.

Bon rotllo i intensitat. El títol de la sessió, Del carrer a les urnes i de les urnes al carrer?, pretenia invitar a la  reflexió sobre si la via electoral, o institucional -de forma més àmplia-, era la més útil per a les necessitats del carrer i dels moviments que organitzen la resistència a l’espoli neoliberal. Però com sol passar quan s’ajunten gent del pensament crític i de l’acció antisistèmica, els temes es van eixamplar i van derivar cap a vells i entranyables mantres: la necessitat de la unitat, la cooptació del sistema de qualsevol acte entrista i la reflexió clàssica sobre les possibilitats de victòria. Amb uns ponents molt relaxats i punyents i un públic actiu, l’acte va acabar amb un vernissage d’allò mes agradable.

El subjecte polític i la seva fugissera naturalesa

Una de les qüestions que va recórrer totes les intervencions va ser la de per què en les condicions extremes en què ens trobem, la politització i, sobretot, l’organització per l’acció es troben en una situació tan precària. Ada Colau, amb la seva sinceritat difícilment rebatible, va reflexionar: “Si desprès del 15M no els hem fotut fora, això és per un dèficit d’organització social”, una organització i una valentia individual que va reclamar Arcadi Oliveras tot parlant de desobediència civil i el cas dels objectors. Obviament, fins que la gent no estigui disposada a anar a presó per una causa, aquesta mai no podrà prevaldre.

El nostre món, on els subjectes clars d’opressió antics s’han fragmentat -dones, precaris, migrants classe mitjana empobrida, estudiants- i on la consciència de classe és un acte de nostàlgia, la complexitat ho tenyeix tot de confusió. Per això Gabriela Serra es planyia de la mort de la causalitat: “Hem perdut el sentit del causa-efecte”. Tenia molta raó. Les accions es perden en aquest bassal que en diuen societat líquida. Com a exemple terrible d’aquesta discontinuïtat en la indignació i aquesta manca de sentit de comunitat organitzada vàrem tenir el testimoni d’una activista del 15-M a Ciutat Meridiana, que deia que molta gent s’apuntava a l’assemblea fins que el seu cas particular es resolia i, en acabat -suposo jo-, tornava a desitjar que el sistema, que el capitalisme, es recuperés de forma immediata.

En aquest sentit, el sempre guapot David Fernández va insistir en un factor cabdal: la interiorització per part de la societat dels valors capitalistes. “La crisi és cultural”, va afirmar, subratllant més tard que “és en la vida quotidiana on un o bé s’allibera del capitalisme o bé el reprodueix”. “El capitalisme és dins nostre”, per dir-ho en paraules de Colau, qui va insistir en “fer polítics els qui no n’estan convençuts”.

Les institucions, oportunitat o nèmesi

Una altra de les reflexions transversals va ser la que girava a l’entorn del valor de les institucions per als moviments transformadors. Va ser el moment de lluïment d’en Fernández que, com a diputat accidental i “abstencionista consumat”, va estar molt enginyós en rebatejar el Cavall de Troia de les CUP com “el poni d’Esparta”, veient les seves possibilitats de joc reals dins el Parlament. “El poder de prop és pitjor que de lluny perquè t’ofereix la seva cara mes amable”, va explicar el diputat. Fernández, en acabat, va parlar de la seva opció per les “contrainstitucions” com el setmanari Directa o la cooperativa Coop57.

Una altra persona amb experiència confrontadora dins les institucions va ser l’exregidora al districte barceloní de Ciutat Vella, Itziar González, que les va descriure de la següent manera: “Estan dissenyades per a l’opacitat”. González debutava amb el nou projecte encetat fa un mes escàs a la farinera del Clot: el Parlament Ciutadà. “Ve de parla la ment”, va explicar amb un girbrossià, i va incidir en que la institució ha de tenir la funció de “custodiar el poder de tots”.

Els tecnòcrates nadius

Una mica a banda del gruix de les reflexions, o al menys amb un llenguatge propi, s’hi trobaven els neguits de Simona Levi, del Partit X, Hibai Arbide, de Reraguarda En Moviment, i Guillemo Zapata, de Enred. Tots ells nacionalistes orgullosos d’internet, aquest lloc, com hauran sentit a dir, gestionat per Google; espiat, controlat i censurat pels estats, i rendibilitzat per les multis de la telecomunicació. Dispositiu, distribuït, pensament d’eixam… termes de la nova tecnopolítica que refia el triomf del poble a la fe en la maquinària. Sense smarphone no hi ha victòria. Arbide, sempre incisiu, va tenir un moment analògic quan li va exigir a Fernández que “fes més el punki al Parlament”, recomanació que un servidor no pot per més que subscriure.

Davant el tecnooptimisme dels nadius digitals, Jaume Asens, un clàssic insubstituïble dels moviments a Bacelona, va pronunciar una frase que ben bé descriu l’estat d’esperança incerta dels moviments socials: “a vegades ens flipem una mica”.

Feliç

Un servidor va sortir feliç i orgullós de l’acte de l’IGOP. Orgullós que fos al meu districte i a l’Ateneu Popular, exemple d’èxit de l’acció coordinada dels col·lectius en un Nou Barris combatiu i assembleari que va ser, durant uns anys, el millor que li va passar a la ciutat. Feliç i orgullós d’uns activistes -els de la taula i els de la platea- que fan que Barcelona no s’hagi rendit. Ni al sistema, ni al feixisme que ens envolta cada vegada més afamat. Tothom va coincidir que l’acte no hagués estat possible fa pocs anys. I espero que tampoc ho sigui d’aquí pocs anys, perquè aquests actes han de mutar, multiplicar-se i estendre’s per tot arreu i amb una orientació clara a l’acció i la transformació. El discurs final de l’Ada, vibrant i emotiu, va ser una crida a l’optimisme. El Col·legi de Periodistes ens prohibeix l’optimisme perquè és dolent per l’ofici però jo, tot sortint de l’Ateneu, vaig estar a punt de sucumbir-hi. I ara, a l’acció i la reflexió.

Trobareu l’acte a: http://bambuser.com/v/3716465

ElDiario.es

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: