Nou Cicle

Antoni Puigverd: Vidre trencat

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

La inèrcia guanyadora del referèndum sembla empènyer encara als independentistes, però les coses han canviat molt des que Puigdemont i companyia van decidir passar de les paraules als fets. La força d’Espanya s’ha manifestat amb una naturalitat incontestable. Diversos líders catalans són a la presó i les institucions catalanes estan tutelades. La judicatura treballa a tot drap per filtrar totes les iniciatives independentistes que s’hagin escapat de la lletra de la llei. Tot i això, més enllà dels laments locals i de cert murmuri europeu, no ha passat absolutament res.

Davant aquest panorama, només ha aparegut el front de Brussel·les. Un front que s’ha revelat menys pintoresc del que inicialment semblava i que pot tenir certa virtualitat: qüestionar des d’Europa, mitjançant la interferència belga, el funcionament suposadament parcial de la justícia espanyola sense haver d’esperar els 10 anys que va necessitar, per exemple, l’expresident del Parlament basc, Atutxa, inhabilitat pel TS i el TC. Ara bé, el front belga ja comença a generar fantasia. El viatge dels alcaldes i les declaracions de Puigdemont són de consum intern. Potser rendeixin com a propaganda. Però no com a alternativa al pla del Govern central, que avança implacable.

Mentrestant, l’independentisme sembla indiferent a la novetat dels últims mesos: la desacomplexada aparició de l’espanyolitat catalana. Visible en l’organització de dos grans manifestacions (alimentades, sobretot, per la Catalunya metropolitana). Visible també en l’aparició de banderes espanyoles als barris perifèrics (és el cas de Vila-roja a Girona) i en una creixent influència en les xarxes socials. El clar perdedor de l’estratègia independentista ha estat el catalanisme transversal, defensor del mínim comú denominador, que si no havia aconseguit cosir Catalunya com un sol poble, assegurava almenys un consens bàsic, la solidaritat fraternal, el respecte general per la llengua catalana i una convivència pot ser que freda, però autèntica. Tot això està ara en risc. Una cultura política integradora s’ensorra: la del PSUC i el PSC, la de Candel, Raimon i Serrat, Benet o Fernández Jurado, la de CCOO i l’Assemblea de Catalunya. La polseguera de l’independentisme ha eclipsat una veritat històrica: que la recuperació de les nostres institucions es va fer amb accent castellà: “Volen l’ehtatú“.

Tampoc sabem encara (i crec que les enquestes no ho poden detectar) quines derivacions electorals tindrà la dualització catalana que la mística del referèndum ha despertat. El paper dels partits airbag (Comuns, PSC, centrisme català en construcció) tornarà a ser molt difícil en unes eleccions en què la força principal, l’independentisme, erosionada pels costos personals, judicials i polítics del referèndum, pot trobar en un espanyolisme sense complexos el rival que ha estat buscant … insensatament. Quan una realitat és complexa i delicada com el vidre, no  pot ser tractada com una idea abstracta i immutable.

La Vanguardia

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: