Nou Cicle

Antoni Puigverd: Post – Magaldi

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

MagaldiJa no és possible aclarir res. No podem saber, per exemple, si la fiscal en cap de Catalunya ha estat assetjada greument, com afirma ella mateixa i tots els polítics i mitjans que fan costat a l’statu quo espanyol, o bé si aquesta afirmació és exagerada i pretén desprestigiar la mobilització independentista, com sosté el presumpte autor de l’assetjament, i proclamen els protagonistes del procés i els mitjans que se’n fan ressò. Vet aquí un exemple concret del concepte post-veritat, que fa tanta gràcia als que tot s’ho agafen de broma. El diccionari Oxford que a final d’any passat la va escollir com a paraula de l’any, descriu la post-veritat com aquell context en què els prejudicis, els sentiments i les opinions tenen més pes que els fets objectivables. El concepte s’ha posat de moda arran de l’elecció de Trump, que va fer creure tantes mentides als seus votants. Però com explicava magistralment en aquest mateix diari Luis Racionero, la postveritat és filla de la visió moderna del món, que proclama l’existència de múltiples i contradictòries veritats. La resposta que busquem sobre qualsevol tema, sigui intel·lectual o vital, dependrà sempre de la pregunta que prèviament ens hàgim fet. Deia Racionero que “busca implica ordenar l’univers d’una certa manera” i ho exemplificava amb la partícula subatòmica que no se sap on és perquè apareix en un lloc o altre “segons les característiques de l’experiment disposat per detectar-la”.

Cada visió política es creu posseïdora de la veritat i considera un beneit o un barrut aquell qui creu en una altra cosa. La democràcia és més que mai l’instrument d’una majoria per imposar la visió pròpia a les minories. El model Putin entusiasma dretes i esquerres, vells i nous: democràcia aparent, poder inclement. D’aquí que la batalla pel relat sigui a tot el món occidental tan agressiva i maniquea. Primer cal conquerir les majories amb el relat: i per aconseguir-ho, tot s’hi val. La bona causa justifica tots els mals usos. Per això la guerra pel relat és cada dia més bruta.

Què va passar davant del Palau de Justícia amb la fiscal Magaldi? De moment, cada bàndol mediàtic imposa la seva versió al seu territori. A Espanya Magaldi s’ha convertint en una nova heroïna de la llibertat individual i de l’Estat de dret. En bona part de Catalunya en el nou rostre d’un enemic que sempre menteix. Ara bé, la portaveu del Govern català, Neus Munté, ha dit que considera injust que els insults d’uns pocs independentistes tenyeixin tot el moviment, quan a la inversa no passa mai. Munté no s’adona que aquest és precisament el nucli de la batalla: aquest plet no depèn de la justícia, sinó de la força. Només tenint el control del relat podia l’independentisme plantejar el plet en els termes que ho ha fet: o vida o mort, el vot de la teva vida, etcètera. Per aconseguir un dilema tan dràstic, calia un maniqueisme moral sense màcula: la veritat catalana contra la mentida espanyola. Si aquest plantejament flaquegés, amb quines altres armes allargaria el sobiranisme la seva hegemonia?

La Vanguardia

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: