Portada

Antoni Puigverd: Maragall, amb fervor d’amic

Una obra política no deixa hereus que puguin apropiar-se’n, com passa amb el compte bancari d’un antecessor. El llegat de Pasqual Maragall és propietat de tot el país i pot ser interpretat de moltes maneres, perquè la seva personalitat, com l’obra del seu avi poeta, és complexa. No pas contradictòria, però sí ambigua: responia a la voluntat de reubicar les peces de vidre del puzle hispànic, que porten segles encaixades de mala manera; i aquesta voluntat només es podia formular amb un estil indeterminat, imprecís (fins i tot confús) procurant sobretot no esquerdar cap de les peces. L’ambiguïtat va ser fulminada per l’integrisme legalista i l’excitada polarització creixent. Però continua sent l’única manera de trobar la quadratura del cercle, això és: la satisfacció de les parts en el marc d’una inclusió general. De fet, l’ambiguïtat estava tatuada a l’ànima de la Constitució abans de la reinterpretació unitarista dels últims tribunals constitucionals. Va ser un valor primordial durant la transició, però va desaparèixer per interès dels que  aspiraven a una solució clara i taxativa (d’Aznar a Pujol, sense oblidar el nacionalisme basc, que ara apareix com l’únic valedor de l’ambiguïtat, però que, en els anys de plom d’ETA, va instrumentalitzar políticament la sang, com després, en sentit contrari, va aprendre a fer Aznar, supervivent d’un atemptat).

Si no estigués malalt, què hauria fet Maragall tots aquests anys?  Què hauria dit mentre la història s’accelerava fins a situar els catalans al caire d’un precipici? Ara que (per causa de la covid i de la fi grotesca de Trump) es detecta en l’ambient una necessitat d’aturar-se a recuperar l’alè,  el llegat de Pasqual convida a ser revisitat. A mesura que la seva memòria es dilueix en la boira de l’alzheimer, la seva figura va prenent formes de marbre històric. En una Catalunya dividida i desconcertada que tem el crepuscle, Maragall és l’únic port d’acollida on poden refugiar-se, assumint  el seu llegat, catalans que ara mantenen posicions antagòniques o  discrepen obertament. Més encara: molts dels catalans que el van odiar quan era alcalde o que es van empassar la caricatura destructiva del borratxo,  ara el valoren com un referent (tot i que, en sentit oposat, i en menor grau, alguns catalans que viatjaven còmodament en la  nau barcelonina, es van  irritar amb ell durant els anys del Tripartit, i, fugint del catalanisme vers una visió francesa d’Espanya, encara avui el descriuen com el fonament de tots els mals). Maragall també és el port d’acollida dels catalans i espanyols que,  després de dues dècades d’àcida relació,   s’afirmen en la voluntat d’unir-se en la diversitat sabent que és normal que els germans defensin interessos divergents, sempre que no es perdin el respecte i, per tant, l’afecte.

De fet, Maragall és l’única gran personalitat catalana del darrer mig segle que sobreviu a l’ardu sedàs de la història. Perdut Jordi Pujol en el laberint familiar, cap altra personalitat política deixa una empremta tan positiva i determinant. Maragall va reconstruir Barcelona i, gràcies a l’esplèndid aprofitament de l’oportunitat olímpica, la va convertir en el far més lluminós del mediterrani i en una ciutat de referència global (malgrat no ser capital d’estat). Durant molts anys, Barcelona ha estat motor de prosperitat, tot i que ara suscita sobretot nostàlgia, ja que  la pandèmia ha ventat el cop de gràcia a un model que el vertiginós segle XXI havia esgotat. Tot Catalunya, de fet, està esgotada. I també Espanya, que festeja des de fa massa anys amb els seus pitjors fantasmes històrics. És un bon moment per retrobar el llegat del que defensava amb passió irreductible l’interès de la seva ciutat i el seu país obligant-se, amb fervor d’amic, a pensar en l’interès  de les altres ciutats i els altres territoris.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button