Nou Cicle

Antoni Puigverd: L’eco de Charlot

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

L’any és nou, però la política continua bloquejada en un vell laberint. Fa uns 18 anys que estem dominats per un doble empat d’impotències. Doble perquè, d’una banda, tenim la insomne confrontació Catalunya-Espanya, però, de l’altra, aquesta confrontació implica la divisió dels catalans. Tot va començar, recordem-ho, amb un xoc de models que va cristal·litzar en temps d’Aznar. Durant el seu segon mandat i gràcies a la força moral que li donava la seva batalla contra ETA, Aznar va creure que estava en condicions de rectificar el que ell sempre havia considerat mals de la constitució: l’ambigüitat de la carta magna i l’organització territorial. En uns articles escrits el 1979, abans d’entrar en política, precisa quina és la seva visió del tema: “En lugar de concebir un plan serio y responsable de organización territorial de España, se ha montado una charlotada intolerable que ofende el buen sentido”.

Va haver d’esperar al 2000 per imposar una rectificació. Amb majoria absoluta, Aznar va iniciar un procés d’identificació del nacionalisme (incloent-hi el català) amb el mal que representava ETA. La seva visió és la d’un nacionalista espanyol i va aconseguir convertir-la en hegemònica mitjançant aquella demonització, que no hauria estat possible sense la col·laboració de la premsa espanyola i de l’esquerra intel·lectual. Ha estat una hegemonia fortíssima, indiscutible i transversal, ja que el PSOE o bé no gosa qüestionar-la o bé hi participa amb un perfum propi: jacobí. És una hegemonia amb futur, ja que Cs n’és la quintaessència (i la coincidència amb la FAES, no gens casual).

L’impuls independentista (minoritari fins aleshores) va ser una reacció al·lèrgica a la rectificació constitucional iniciada per Aznar. L’ERC de Carod obté la clau del tripartit en el pròleg d’una confrontació amb la visió aznariana d’Espanya, que va portar, primer, a la renovació de l’Estatut, després a la decepció per la sentència del TC i, finalment, al procés independentista, percebut en els ambients catalanistes, com a única sortida a l’assimilació.

En aquest camí, Catalunya va perdre el seu airbag: el PSC, l’únic partit sòlidament representatiu de les dues grans comunitats culturals catalanes. Rebentat el PSC, s’ha cronificat la confrontació entre el model aznarià (percebut pels espanyols com l’única visió veritable) i el model independentista (percebut també com l’única posició del catalanisme).

L’estat pot vèncer i imposar la interpretació més restrictiva de les lleis. Però no aconsegueix que una part significativa de la població catalana es rendeixi. Aznar va advertir sobre la divisió ètnica de Catalunya. Ho ha aconseguir amb la col·laboració cega de l’independentisme. Però Espanya no està unida, sinó crispada. L’economia espanyola no podrà afrontar els severíssims deures del deute amb la locomotora barcelonina gripada. Aquell que per empetitir el problema català va recomanar empetitir Catalunya oblidava un detall essencial: també Espanya hi perd i s’empetiteix severament imposant l’uniformisme.

La Vanguardia

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: