CatalunyaPortada

Antoni Puigverd: Impotències

impotenciaDurant tot l’hivern, una idea peculiar ha dominat l’escenari català: el mal resultat del president Mas va ser un accident menor. Un accident sense importància. Una anècdota insignificant que podia ser resolta amb un pacte nacional amb l’ERC de Junqueras. Però la realitat és tossuda: no va ser un accident menor, sinó una bufetada seca i humiliant. Impel·lit per la multitud l’Onze de Setembre, Mas havia avançat les eleccions demanant un resultat excepcional per emprendre un projecte tan ardu i difícil que mai s’havia provat: crear un Estat català al marge d’Espanya. Com a resposta, el president va obtenir 10 diputats menys i sobreviu amb prou feines en un fragmentat Parlament. Demanava més força i els votants el van afeblir. No cal analitzar per què. El fet irrefutable és la debilitat.

Aquests mesos d’hivern han estat molt durs. El Govern no té liquiditat, Junqueras té un projecte propi, el PSC té prou amb les seves penes, la crisi és molt cruel i el dia a dia de la governació és un turment (per si fos poc, jutges, policies i fiscals furguen les ferides). Per tant, la consciència dels límits s’ha anat imposant entre molts consellers, que es moren per trobar oxigen, encara que sigui en quantitats ínfimes. La crua realitat explica els moviments del Govern cap a una entesa, del tipus que sigui, amb el Govern espanyol. CiU no pot abandonar l’objectiu del “dret a decidir” perquè el seu entorn mediàtic i una part del seu electorat no ho suportaria. CiU no pot tornar enrere. No pot tornar a la tàctica del peix al cove, però ha de quadrar els comptes i mantenir la màquina administrativa en marxa. La realitat l’empeny a una trista i resignada concertació amb Madrid: sense lluïment, sense èpica, envoltat aquí i allà d’àcida retòrica despectiva.

Però no tot és tristesa i resignació. Al Govern li ha sortit un aliat imprevist. Malgrat la seva robusta majoria parlamentària, el Govern d’Espanya també està tocant fons. Amb Aznar, el PP va encarnar una fantasia: convertir Espanya a França, fer de Madrid la gran megalòpolis del sud d’Europa: cap de pont econòmic d’Hispanoamèrica, tercera via entre Europa i Amèrica. Però aquell somni s’ha arruïnat (de tenir èxit, hauria fagocitat l’eix mediterrani-Barcelona, ​​València -i l’Atlàntic- Lisboa-). No és possible salvar Espanya de la crisi econòmica asfixiant les locomotores que exporten a través de l’antiga Via Augusta. O l’arc mediterrani rep oxigen o morirà, i, llavors, Espanya sobre quines bases econòmiques se sostindria?

Empat d’impotències, podríem denominar el possible retrobament entre aquestes dues visions antagòniques. PP i CiU no poden canviar de partitura estratègica, però estan obligats a trobar espais d’intersecció tàctica. L’entorn mediàtic i intel·lectual de cada un d’ells protestarà, irritat, però l’espai d’intersecció hauran de trobar-lo. No és canvi d’ideologia, ni replantejament sentimental: és l’imperi de la pura i crua realitat.

La Vanguardia

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code:

Entrades relacionades

Back to top button