Nou Cicle

Antoni Puigverd: Festejar amb el suicidi

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

La repetició per part del president Torra de la desobediència en forma de caricatura connecta amb un tret característic de la condició humana: ensopegar diverses vegades amb la mateixa pedra, fer dels problemes un cercle viciós. El cercle viciós comença amb la mala lectura del fracàs de la reforma de l’Estatut. La divisió del bloc que va impulsar aquella reforma pot considerar-se el factor indirecte de la dura sentència del TC. Però el factor decisiu és la pretensió per part del bloc catalanista de deixar el PP en fora de joc. És fàcil, a Catalunya, anar contra el PP, contra l’altra magistratura, contra tot el que impedeix habitar en el somni. Però fer política no vol dir proclamar somnis, sinó negociar amb la realitat.

Després de l’Estatut, en comptes d’aguditzar l’interès per la realitat, la resposta de l’independentisme va ser exactament la contrària: fantasia a dojo! Per la via emocional, va assolir l’hegemonia, va considerar enemics forces centrals com el PSC i Iniciativa (ara En Comú Podem) i va replantejar la batalla en termes de vida o mort: força contra força, institucions contra institucions. Era una partida desigual, perquè la força de l’Estat és incontestable. Però es confiava en valors intangibles: un complex de superioritat moral, un seguretat insensata en el suport europeu, sense oblidar algunes creences que ara, vistes en perspectiva, fan una mica de pena; l’astúcia, per exemple. Amb astúcia es volia superar el musculat poder de l’Estat. La pluja de querelles que ara cau sobre l’independentisme és el bumerang de l’astúcia (per cert: quedo parat de veure encara Artur Mas pontificant per televisió).

En fi. Tot va anar com sabem. Uns anys d’emocions i desobediències (sense oblidar la greu escissió en el cor de la societat catalana). Finalment, l’Estat, portat al límit, va esclafar el moviment, ha sentenciat els líders o els ha obligat a expatriar-se. Si bé és veritat que la justícia europea no combrega amb l’espanyola, el fet és que la UE no mou ni un dit. Arribats a aquest punt, s’entén el dol per la presó i les sentències; però no s’entén la persistència en l’error de voler desobeir un Estat que té totes les de guanyar.

Sense autocrítica i rectificació clara, la política catalana tendirà a l’estetització de la derrota, al lament perpetu. Que rectifiquin ells, deia ahir Raül Romeva: ¿com vols que rectifiquin, benvolgut amic, si els has servit en safata el pretext per tancar-te a la presó? La bona política no té a veure amb la superioritat moral, sinó amb l’encert estratègic. L’esteticisme de la derrota i la competició pel martirologi connecten molt bé amb la visió romàntica de la història de Catalunya i amb el “tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer”. Però, a aquestes alçades de la pel·lícula mundial, només seran el pròleg d’una nova Decadència. Mentre la Xina construeix un hospital en dues setmanes, Catalunya eternitza la derrota. Amb els problemes que occident té plantejats, persistir en una via fracassada és festejar amb el suïcidi.

La Vanguardia

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: