Nou Cicle

Antoni Puigverd: El teatre i el bodegó

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

El plet català ha entrat, políticament, en una fase pantanosa que tant pot indicar el principi del final com un enfangament irreversible. Mentre les altes instàncies judicials apunten a una certa descompressió (la decisió del Suprem sobre la Mesa del Parlament), altres òrgans de l’Estat continuen actuant com si formessin part d’una cacera venjativa i obsessiva: el càstig de la nit de Forcadell a Alcalá Meco; l’admissió a tràmit de la denúncia general contra l’Ajuntament de Reus per “incitar a l’odi”; la meticulosa investigació dels Mossos d’Esquadra que, pressumptament, no van exercir la tasca encomanada per la jutgessa del TSJC durant el referèndum de l’1 d’octubre; el fet que jutges i fiscals actuïn tan acceleradament en aquests dies preelectorals, saltant-se la norma no escrita, però respectada, segons la qual aquelles actuacions judicials que impliquen líders susceptibles de ser elegits van més lentes o fins i tot s’aturen…

Ara bé, les eleccions estaran molt en­fangades no solament per la irreprimible tendència de l’Estat a reaccionar contra l’in­dependentisme amb maniàtica severitat humiliadora, sinó per l’espectacular contradicció que revelen els líders de l’independentisme. Mentre davant del Suprem, Carme Forcadell i la resta dels membres de la Mesa del Parlament han acatat el 155 tot afirmant que la declaració d’in­dependència va ser retòrica, Carles Puigdemont anuncia que el “Govern legítim” de la Generalitat ha organitzat una estructura estable a Brussel·les. Inevitablement, el doble llenguatge independentista contribueix a confirmar que la DUI, culminació parlamentària del procés, va tenir una funció teatral, estrictament declama­tòria.

Estem descobrint que el Govern pot haver-se dedicat durant dos anys només a la preparació d’una obra de teatre. Que pot haver destinat totes les energies del país a un acte declamatori. Que, descuidant les exigències de gestió dels enormes problemes sanitaris, educatius, socials o econòmics del país, pot haver-se dedicat només a redactar l’argument d’una ficció. Seria una broma de mal gust. Per a milers d’independentistes de bona fe, l’1 d’octubre va ser un dia ben real. Van viure experiències traumàtiques, no pas simbòliques! Tant per als ciutadans que van custodiar els llocs i les urnes, com per als professionals de l’ordre públic, emparedats entre les ordres dels seus comandaments i la gentada que els esperava als locals de votació, la tensió vis­cuda, la violència desfermada, les burles, crits i cops rebuts no van ser teatre, sinó punyent realitat. Una realitat que ha deixat un pòsit de malestar, ha ­fonamentat odis i ressentiments profundíssims i ha causat importantíssimes derivades econòmiques. I ara tot això és reconegut, més o menys sincerament, com el pròleg d’una actuació d’art dramàtic?

Carles Puigdemont nega des de Brusel·les aquest teatre tot introduint en el relat independentista una nova dimensió trà­gica: l’exili. Però, a la llum de les decla­racions dels membres de la Mesa del Par­lament (fins i tot si són considerades un ­recurs de legítima defensa), aquesta referència pot ser llegida com una paròdia del llarguíssim i tràgic exili iniciat per milers de catalans i espanyols després de la victòria de Franco a la guerra. “No usaràs el nom de l’exili en va!”. Aquest hauria de ser el ma­nament del catalanisme que va conèixer tantes formes heroiques d’exili exterior i interior.

Un altre manament del catalanisme era la unitat civil. Sense renunciar a la identitat heretada secularment (la llengua, la cultura), la societat catalana s’havia conformat amb components culturals de gran diver­sitat. De manera no pas fàcil però ge­neralment fructífera han conviscut entre nosaltres les llengües catalana i castellana. La societat catalana era un bodegó amb fruites de tota mena. Des dels anys seixanta del segle passat, Catalunya anticipava a la Península allò que el món, ens agradi o no, està destinat a ser: un espai de coexistència cultural. No ho dic per fer una tòpica apo­logia de la diversitat. Ho dic amb plena consciència de la dificultat de construir una societat viva i transversal, fonamentada en dos mandats contradictoris: preservar el llegat de la cultura catalana, que no té altre lloc on perviure i refugiar-se, i alhora compartir les cultures que van arribant, espe­cialment una de dimensió planetària, la castellana, que és la pròpia d’una gran part dels ca­talans.

El món sencer camina cap la coexistència de cultures: i també la cultura espanyola, tradicionalment reticent a acceptar la diversitat, s’hi haurà d’anar acostumant. Doncs bé, nosaltres, els catalans, que ja hi teníem la mà trencada, podem haver fet molts passos enrere per causa de l’enorme tensió emocional que ha suscitat la solució binària. S’ha volgut reduir políticament un país que majoritàriament se sent de color gris a triar entre el blanc i el negre, malgrat que portava amb naturalitat tots dos colors al cor.

Hem posat en risc, en clar risc de fractura, la unitat civil catalana només per poder ­muntar una gran obra de teatre?

La Vanguardia

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: