Sergi Sabrià i Clara Ponsatí semblen haver començat l’autocrítica. Només ho sembla. Si s’ha produït un error – sostenen -, és culpa de la maldat congènita de l’adversari: no esperaven un “Estat autoritari i sense límits a l’hora d’aplicar repressió i violència“. L’independentisme continua fidel a la manera d’argumentar d’Artur Mas el 2012. Després d’anticipar les eleccions, Mas, en comptes d’assumir que havia rebut un solemne correctiu (demanant un “resultat excepcional” va perdre 12 diputats), va inventar una manera màgica d’interpretar la realitat que ha caracteritzat l’independentisme des de llavors. L’invent consisteix a substituir per una dada favorable qualsevol obstacle de la realitat que desmenteixi els plans del relat independentista. Així ho va fer ell mateix el 2012: en comptes d’assumir el càstig electoral, va fer un salt al buit afirmant que, sumats els seus diputats als d’ERC i la CUP, el sobiranisme iniciava el viatge cap al 9-N.Aquesta manera d’argumentar té enormes costos. Crema les naus: no permet la retirada o la rectificació. Mas, els seus seguidors i els propagandistes mediàtics de l’independentisme han argumentat sempre així. Si un empresari es queixava, se’l titllava de botifler o comissionista i, per extensió, es liquidava per obsolet el mercat espanyol: “La indústria catalana bat rècords d’exportació“. Les lleis no tenien importància: la legitimitat de la causa catalana era superior a la legalitat espanyola (descrita com manipulada o franquista). Per descomptat: Europa donaria la raó a Catalunya. Davant el risc evident de provocar la divisió interna en una societat catalana majoritàriament partidària del doble sentiment de pertinença catalano-espanyol, s’argumentava que Súmate ho arreglaria (n’hi havia prou l’existència de Súmate per negar aquesta dada: en les municipals del 2015, en ple procés , ERC i CiU no van obtenir ni un sol regidor a Santa Coloma de Gramenet). Aquesta manera d’argumentar desemboca al “vot de la teva vida“, les eleccions plebiscitàries de JxSí. Sumant CDC, ERC, Òmnium i ANC, la llista va obtenir un meritori 39,5%. Ideal per governar, però impotent per iniciar la gran desconnexió. Com és sabut, les negociacions amb la CUP van costar el cap del fundador de l’argumentació màgica. Amb aquesta màgia hem arribat al no-res.
L’autocrítica hauria de començar per aquí: s’ha abusat del joc d’emmascarar la realitat amb el desig. Ja m’imagino la resposta a aquesta reflexió meva: I Rajoy què? I el periodisme espanyol què? Certament, són moltes les raons objectives que expliquen la reacció catalana d’aquests anys. No hem deixat d’explicar-les. Però res justifica una tipus de política que desapareix com per art de màgia quan s’encenen els llums de la realitat legal, econòmica i internacional. Això no és política: és teatre; i del dolent.
Si hem de recosir el país (ens convé fer-ho: arribarà una onada negativa per a tots els catalans), ens cal l’autocrítica. Només podrem recosir-nos des de l’honestedat argumental.
