Nou Cicle

Antoni Puigverd: Al carreró

Decrease Font Size Increase Font Size Text Size Print This Page

Els articulistes de Madrid tendeixen a identificar Artur Mas amb una màscara. Un president que dissimula la seva impotència governamental exagerant les demandes nacionals. En canvi, els articulistes catalans tendeixen a descriure’l com un home entregat a la causa del poble català, un líder que corre la sort de la gent . Si uns descriuen a Mas com un populista dels d’abans (tutelat per un Junqueras que mou els fils a l’ombra), altres el retraten com a líder moral que escolta al seu poble en comptes de plegar-se a les exigències de l’statu quo. La versió madrilenya de Mas com a flautista d’Hamelin sembla tan deformada que ningú a Catalunya la compra, excepte Alícia Sánchez-Camacho, que ha solemnitzat políticament els acudits gràfics que presenten Mas com a boig. Ara bé, la visió idíl·lica del Mas com a servidor del seu poble, podria ser tan miop com l’altra.

Mas va convocar anticipadament les eleccions de novembre del 2012 per posar-se, sí, al servei de la gent que havia participat en la immensa manifestació de l’Onze de setembre. Però va resultar que havia confós la part pel tot, i que el seu electorat es va contraure molt visiblement. L’enfonsament del PSC va servir, i serveix encara de pantalla per dissimular un fet incontestable: l’electorat convergent no té clar que l’anomenat procés sigui una bona resposta a la sentència del Constitucional (2010). Certament, el pacte amb ERC i el suport distant al procés d’ICV i la CUP permeten aixecar molts castells a l’aire, però, com s’ha vist a la primera oportunitat (eleccions europees), les sumes teòriques són molt més fàcils que les sumes reals. La pregunta del moment és: si ara no ha estat possible una suma, serà possible en el moment de la màxima tensió?

Mas va rebre un clatellot d’aquest poble sobiranista i, per si fos poc, aquest poble potser està il·lusionat però també està molt clarament desunit. I això permet retratar el president Mas de manera més objectiva, però també més preocupant. Queda clar que no és un flautista d’Hamelin (entre altres raons, per una òbvia: la seva melodia no té prou força electoral). També queda clar que no acompanya a un poble sobiranista unit. I si resultés que s’ha perdut en un carreró sense sortida, i ara depèn de l’única força veritablement organitzada del país? A quina força em refereixo? A l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) : 22.000 socis, 17.000 col·laboradors, 510 assemblees locals, 65 àmbits sectorials. Tots voluntaris. No hi ha a Catalunya cap organització amb la força i la disponibilitat humana de l’ANC. Pura societat civil organitzada. La coincidència de la proposta de l’ANC (secessió el 2015) i l’acceptació per part de Mas de la hipòtesi d’una declaració unilateral d’independència han reforçat la impressió que el president ni és un flautista ni és un acompanyant del poble, sinó un polític sense marge de maniobra que no pot sinó obeir el pla fixat per una organització civil molt potent i respectable, però a la qual ningú ha votat.

La Vanguardia

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Security Code: